—Tornem-hi. Atenció. Des del començament. Un fa per al tenor, sisplau —demana el Roger.

Un fa. On és el fa? Aquí. Segon trast, primera corda. Un fa.

Un dels tenors avança una passa i entona amb seguretat la vella salmòdia.

—Requiem aeternam.

Comencen les sopranos, entren dos compassos més tard els tenors, i un compàs i mig més enllà contralts i baixos. Les quatre melodies creixen, s'entortolliguen, prenen camins diferents, escampen el missatge consolador de la llum perpètua i, al final, es van acostant fins a confluir en un llarguíssim acord mantingut —un re menor—, que és només pertorbat per una cadència subtil a càrrec dels altus. La part del tenor no és difícil, i el Roger diria que la major part de la veu recull i transforma la melodia original gregoriana, la del cant pla. Li suen les mans i ha patinat en un parell o tres de moments més compromesos, però ha aconseguit arribar fins al final de l'introit sense que per culpa seva s'hagi ensorrat tot l'edifici harmònic.

En la segona passada el Mogensen intervé molt més, els interromp cada cop que li sembla necessari, regula les respiracions i el fraseig, fa assajar les línies per veus separades perquè prenguin consciència de la seva entitat i al final fa que s'ajuntin. Miren de traduir el text, que pren una nova dimensió així que l'entenen. Als dos violes els apreta, vol que s'ajustin com una segona pell a la textura que intenta aconseguir per a les veus. Els cops d'arc han de ser precisos, mil·limètrics, i se suposa que els músics han de tocar com si cantessin, i els cantants han de cantar com si toquessin. Parla com el porter de la torre de Babel, però canta, mou les mans, xiula, salta.

(Fragment de La primera pràctica. Barcelona: Columna, 2010, p. 72-73)