AQUÍ RÀDIO ANDORRA

A l'Esteve se li fa llarg el camí de tornada a ca les monges. A les hores petites de la matinada, la ciutat s'ha enfosquit encara més i irradia una hostilitat sorda. A la Plaza Mayor l'aturen uns policies desvagats, que li demanen els papers més per buscar-se alguna distracció que no pas perquè el seu comportament sigui suspecte. Cédula, amosaver. L'Esteve adopta el posat mig culpós de qui ha estat enxampat tornant a casa després del bordell. Todonordencaballero, sigausté. Està esgotat, per les emocions, pel viatge i per la incertesa del futur, pel retrobament amb part de seu passat i amb alguns dels espectres tossuts que el poblaven i es resistien a abandonar-lo. No hi troba els companys. No s'imagina on coi poden ser o què fan. A les dues de la matinada res de gaire bo, però no s'hi fa mala sang. Són joves, tenen la nit lliure i estan, com qui diu, de pràctiques a l'estranger. A aquelles hores, els tuguris de la capital són plens de capellans d'incògnit que pessiguen les cuixes de cupletistes o els culets dels ballarins, segons preferències. L'Esteve, en la seva situació, hauria fet exactament el mateix. El cràpula. Però sap prou bé que quan els necessiti estaran preparats, en plena forma i faran allò que se'ls demani, sense remordiments i amb precisió.

En comptes d'anar-se'n de cap al llit fa una mica de temps. Uns minuts abans de les tres torna a engegar la ràdio. Se sent la cadència final d'un mambo, que en apagar-se deixa un sorollet de fons estàtic, i de seguida s'encadena amb l'indicatiu musical que recorda un codi morse. «Aquí Ràdio Andorra, l'emissora del Principat d'Andorra». L'Esteve coneix la veu. Li fa un salt el cor, és Lola Céspedes, una mica més plena, més madura. Ai, Lola, que tots ens fem grans. Que ella cobreixi el torn de nit li sembla un excel·lent presagi. La Lola havia ocupat la mateixa franja horària durant els moments més foscos de la guerra, entre l'octubre del 1941 i el desembre del 1943.

(Fragment de l'obra Els ambaixadors. Barcelona: Destino, 2014, p. 189-190).