Em vaig començar a trobar malament després de llegir els papers de balística. És com si se'm tornés a obrir la ferida, com si la cicatriu que em decorava el pit supurés una altra vegada. El pulmó dret no havia pogut recuperar al cent la seva funcionalitat, i estava mig operatiu. La manxa de l'acordió perdia aire. Adéu a la bicicleta, adéu a córrer, adéu a esquiar. Ni una cigarreta a les postres d'un casori, ni una. A fer bondat de la bona i vida de prejubilat actiu, em va dir el pneumòleg, tot donant-me copets a l'esquena. I encara havia tingut sort, jove, va afegir. Molta sort, sí. Si hagués fet una mica de vent, només una brisa, la bala s'hauria pogut desviar els tres centímetres fatals, al final dels quatre-cents seixanta metres de recorregut des del punt on m'havien disparat. I m'hauria mort allà dalt, al coll Muntaner, amb el cor partit per una bala de caçar isards, i tot s'hauria acabat. Sense retrets, sense demanar el full de reclamacions. La vida és un joc i de vegades es perd, sense la possibilitat, en principi, de sol·licitar una revenja. Però el destí o l'atzar o qui fos havia decidit que se'm concedia una segona oportunitat. Si l'aprofitava o no, era cosa meva.

Em vaig prendre un ansiolític. Dos, de fet. Em pensava que era capaç de prescindir-ne, després de tants anys, però des que em van malferir, l'ànima m'havia quedat tocada i aquelles pastilletes eren com un salvavides. Era com si hagués tornat als temps de l'accident en què es va morir la Mònica, com si hagués tornat a la casella de sortida d'un joc de l'oca idiota i pervers. Em sentia vulnerable, fràgil, i el suport químic me n'esmorteïa els símptomes. Podia respirar una altra vegada amb normalitat, s'afluixava el nus que se'm feia al pit. Els companys ho notaven. Sense haver-los de dir res sabien què estava passant, i que era millor fer veure que tot anava bé. M'asseia al meu despatx i deixava que el món girés sense tenir-me en compte. Ells anaven i venien i feien les seves trucades i gestions, i no em molestaven per a res. Captava les seves converses al vol, em consolava veure com el món no s'aturava per culpa de la meva incapacitat transitòria.

(Fragment de La Bíblia andorrana. Barcelona: Columna, 2015, p. 43-44)