Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1917 - 1989). Poeta.

Comença la seva trajectòria com a escriptor amb el poemari en castellà Sol y nervio (1936). Durant els anys de la guerra pertany al Sindicat d'Escriptors i Artistes adscrit a la CNT. En acabar el conflicte l'empresonen per col·laborar amb la causa republicana. El 1947 es casa amb Roser Colomer Nadal i publica el primer llibre de poemes en català, La cançó de Mariola. A partir d'aquest moment utilitzarà aquesta llengua pràcticament a tota la seva producció literària. L'any 1953 apareix L'home pot ésser àngel. Aquest mateix any, amb motiu dels Jocs Florals, viatja a València. Allà coneix Joan Fuster i aquesta coneixença serà determinant pel que fa al sentiment valencianista que es desprèn a la seva obra. El 1955 es publica Presoner de l'ombra i el 1958 Grumet a soles. A banda dels poemaris de caràcter intimista, pels quals Joan Valls esdevé una de les veus més importants de la poesia valenciana a la postguerra, l'autor practica, també, una poesia de certamen que li proporciona nombrosos premis literaris. Aquests poemes seran recopilats al llarg de la seva vida en tres volums: Toia d'ofrena (1960), Antologia de poemes premiats (1970) i Temps de Saó (1979). Amb L'íntim miratge (1959), queda finalista del premi Ciutat de Barcelona i amb Tast d'eternitat (1960) havia estat finalista del premi València del 1958. L'any 1959 obté el premi Ciutat de Barcelona amb Paradís en blanc (1964). Amb Les roses marginals (1965) guanya el premi Ciutat de Palma del 1962. Amb Breviari d'un eremita urbà (1975), obté el premi Ausiàs March de Gandia i el 1978 apareix Les hores vives.

Quadern vermell (1986) és el darrer poemari que l'autor publica en vida i, de manera pòstuma, es publica la seva última obra, La rosa quotidiana.



Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l'AELC.
Documentació: Toni Terrades i Manel Rodríguez-Castelló.
Fotografies: © Arxiu Municipal d'Alcoi.