GRIS DE SEMPRE

¿QUÈ traurem de la vida, què traurem
sinó una flama breu i mig somorta,
una pregunta incontestada i morta
que s'esllavissa al buit? Res no sabem

del que hi ha a la procel·losa fita
de l'incert que ens fustiga la temença,
la perdurança de la boira immensa,
grisalla que intueix llum infinita.

D'horabaixa la fe encontra impotent
la tendresa del cèlic pensament,
somni d'esperançada bonhomia.

Em dol tanta foscor, tanta eixutesa,
malgrat l'escampadissa de bellesa
que ens ofrena la còsmica harmonia.

(Poema "Gris de sempre", dins de l'obra Anys i paranys. València: Tres i Quatre, 1983, p. 17).

* * *

CAPFICAT al meu centre
d'isolat peató,
espie les metàfores
que governen el món.
De nord a sud un vent
d'alliberat soroll
s'enduu clams humaníssims
de queixes en retorn,
tal una immensa sínia
d'isòcron ritme fosc
amb catúfols curulls
d'aigua tota grisor.
¿Quin misteri nocturn
m'esbandeix l'escalfor,
corglaçant-me la sang
i el somni delerós?
De la tristesa trac
un foc follet blavós
que em fa pensar en Bécquer
i en la tisi que el fot,
lirisme anguniat
d'encarcarat pulmó.
¡Ai, camí entre la fosca,
angoixa de rebot,
quan surten les imatges
descarnades del món
en ronca dissonància
de contrabaix febrós!
Capficat al meu centre
naufrague contra tot,
mentre una veu llunyana
—Gabriel, companyó—
em diu a cau d'orella:
—No sigues melindrós.

(De l'obra Anys i paranys. València: Tres i Quatre, 1983, p. 25-26).