I

Fou el fang en principi,
l'argila en joguineig
de pactes convinguts
al paradís cofat
on n'és la fruita,
la fruita tendra
de la tendra amor.
Fou al fang. No ho oblides.
Palpa't el pit. Oiràs
el batec sord que anima
el ritme universal
o el rellotge burleta
de les tristes discòrdies.
Aqueix fang ara és un
cement pretibat per la tècnica
de les edificacions a tall de rusc.
Potser jo siga
—amb l'alé quotidià que m'encoratja—
poblador ritual d'aquesta mida civilitzada.

(Del poemari Breviari d'un eremita urbà. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1975, p. 9).

* * *

XIV

Des d'aquest racó de ciutat,
on el treball promou un col·lectiu soroll,
lloem Déu tots els jorns
per a què ens done
una mica de pa esperançat,
una molla escassament nutritiva,
un tros de raó justificada
contra la injustícia.
Un raig de sol ens gratifica l'ànima
al marge de les oscures cobejances.
I el cor s'estaciona
en una solitud de pau que ens fraternitza
amb el proïsme incomunicat
per tantes boires reglamentàries.
Malgrat tot hem de lloar,
fidelment i humilment,
el sol d'aquest bon Déu que s'arrecera
a les escrutadores vivències
de moltes ínfimes, desangelades criatures,
perquè hi ha una curiosa clarividència,
que ens aconhorta:
les formigues, per exemple,
també tenen la fameta
de l'alliberadora —i definitiva— eternitat.

(Del poemari Breviari d'un eremita urbà. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1975, p. 26-27).