EL PLOR I L'ESTRELLA

Era un lligam de vaga transparència
aquell punt lluminós vist entre llàgrimes.
Del cel negre baixava un rajolí
a clavar-se els ulls de prec i febre.
La nit a la finestra retallava
un batec de corets il·luminats
que l'infant ignorava però veia
com un conhort de solituds futures.
¿Temps d'inici sorgint en la quimera
amb l'esguard tremolós o l'esperança
cercant en la celístia les fites
on ensopeguen els humans desficis?
La nit també es tornava criatura.
La nit tan llangorosa i tan melòdica
per a la gana trista de les bèsties.
La nit espessa d'ombra i rou de gespa.
L'infant plorava a soles i dormia
el món de les persones i dels arbres.
Calia a un àngel de servei bressar-lo,
però l'oblit del cel pesava massa.
Era allò un cop d'avís per a la vida:
plorar a soles, liquar l'estrella
amb l'aigua del dolor, fent suc d'estigmes
un nocturn abandó sense paraules.

(Del poemari Paradís en blanc. Alcoi: Institut Andreu Sempere, 1964, p. 19-20).