Hi ha poetes que recorren un llarg camí en solitari i que pateixen una doble soledat: la soledat que ells mateixos han triat i la pràctica indiferència o marginació que reben al llarg de la seua vida per part de la resta del gremi. Hi ha poetes que passen tota la vida reclosos a la seua ciutat, a la seua comarca, menyspreant la temptació de les grans ciutats culturals —Barcelona, València— per tal de cercar la promoció. Pense ara en poetes com Jordi Pere Cerdà, Guillem Viladot, Marià Villangómez, Martí i Pol, que han arribat a gaudir d'un clar reconeixement literari. Molt em tem que el nostre poeta alcoià, Joan Valls, podria haver estat ben bé una de les excepcions en aquest concert tan estrany i voluptuós dels reconeixements literaris.
Han transcorregut ja uns dotze anys des que, arran de la mort del poeta alcoià, subscrivíem aquestes paraules amb la convicció que algun dia hom assumirà la publicació urgent de l'obra completa de Joan Valls i Jordà. Perquè la veritat és que més enllà dels diversos reconeixements per part d'institucions públiques i privades que li han pogut fer a l'escriptor alcoià després del seu traspàs —Estudis i semblances entorn de Joan Valls, Imatge de Joan Valls, La poesia de Joan Valls, l'edició pòstuma del seu darrer poemari, La rosa quotidiana, antologies poètiques, articles esparsos a l'Avui, Revista de Catalunya, Els Marges—, ningú no ha volgut posar en marxa l'esmentada publicació de l'obra completa, única via de donar a conèixer a les noves promocions el llegat cultural del gran escriptor alcoià.

(Lluís Alpera: "Introducció" a la Miscel·lània Joan Valls, L'aiguadolç (Dénia), núm. 26, tardor del 2000, p. 9).

* * *

És admirable la inquietud, aliada al sentit de responsabilitat creadora, de l'alcoià Joan Valls Jordà, en el curs de la seva bibliografia lírica. Amb un punt de partença més aviat tímid i localista, s'enlaira tot seguit, sota una divisa de Xavier Casp, L'home pot ésser àngel, a una interpretació variada de la vida i del món, però amb un desig positiu d'encelament. Aquest llibre, com el que més tard editarà sota el títol de Grumet a soles, sembla constituir un descobriment d'horitzons, una obertura de finestres al món, amb una curiositat contemplativa, que no exclou tampoc l'intimisme. Però aquest intimisme esclatarà, amb sediments profundíssims, trascendents, en el seu llibre Els dubtes, i les seqüències que el segueixen. Un llibre que ha de comptar poderosament en la tradició dels seguidors de l'Auziàs Marc, en aquest seu actual cinquè centenari, i que sotja, sense paüra, però amb patètica serenitat, fins a les més pregunes obagors de l'ànima humana. Dintre aquest cercle, a voltes paorós, a voltes esperançat, del poeta, esdevé una clariana: L'íntim miratge, on l'autor ve a revisar les seves fites poètiques, amb una major contenció expressiva, amb un superior i artísticament més depurat laconisme verbal, amb una més sòlida seguretat dels seus mitjans verbals i metafòrics. L'íntim miratge és ja una obra absolutament definitiva a partir de la qual el poeta pot donar per acabada la seva formació, però no la seva experiència inèdita.

(Octavi Saltor: del "Pròleg" de l'obra Paradís en blanc. Alcoi: Ediciones del Instituto Alcoyano de Cultura, 1964, p. 9-10).

* * *

La desaparició l'any 1989 de la figura de Joan Valls Jordà, poeta d'Alcoi, en el panorama literari valencià actual, sembla que ha destapat un altre cop la capsa de les hipòtesis i opinions sobre le paper del poeta de comarques en els nostres paràmetres i sobre el ressò d'una litaratura —i una llengua— en el marc de la situació sociolingüística valenciana. La combinació d'aquests dos factors ens porta, d'una manera clara, a plantejar-nos la situació dels escriptors que romanen allunyats de la vida literària i cultural concentrada sobretot al cap i casal, València, cosa que, com ha ocorregut pels nostres indrets amb la figura de Joan Valls a les terres del sud o Miquel Peris a les comarques del nord, ha comportat certament una clara marginació des del reconeixement i la projecció que possibilita la ciutat de València —i pel que fa a Joan Valls, també una certa marginació produïda des de la ciutat d'Alacant. En aquest últim cas, sembla que al greuge de viure i escriure en la perifèria, s'ha afegit, durant bona cosa d'anys, el greuge d'escriure en català.
A més a més, el sentit de perifèria s'intensifica molt més si considerem la importància de la ciutat de Barcelona com a nucli de la cultura catalana, cosa que ha motivat —molt encertadament— que Lluís Alpera, un dels estudiosos de l'escriptor alcoià, en referir-se a la seua mort, haja apuntat la doble perifèria en què es trobava, d'una banda respecte a la ciutat del Principat i de l'altra respecte a la del País Valencià.

(Ferran Carbó: de la "Introducció" a La poesia de Joan Valls. València: 3i4, 1991, p. 7-8).