"La presència d'aquest crític d'allò més sensible en el camp de les lletres catalanes és igualment imposant. Encara que seria impossible mesurar en l'espai d'un breu assaig la magnitud del paper d'Arthur Terry en l'assimilació de la poesia catalana, un sol exemple pot indicar bastant bé la seva transcendència. Fa uns anys, una ressenya d'una reedició d'un llibre de poesia va aparèixer a les pàgines literàries de l'Avui titulada simplement 'El Joan Maragall d'Arthur Terry'. La pertinència del titular no li podia passar per alt al lector. En molts sentits, la nostra valoració de la producció del poeta modernista prové, d'una forma bastant natural, del treball pioner que el nostre comentador va dedicar a aquesta figura. La manera que té el professor Terry de veure Joan Maragall és, en tot i per tot, la manera que tenim ara tots nosaltres, de veure Joan Maragall."

(Dominic Keown: "Segons Terry: Una lectura d'un poema de J.V. Foix", Literatures (Barcelona), núm. 1, 2003)

* * *

"Fet i fet, sempre recordaré amb humor i tendresa aquesta manera tan planera de comportament que, en una altra ocasió, també va saber gaudir de la victòria sobre la ignorància i la intransigència de la mentalitat franquista. A l'inici de la nova època constitucional, l'any 1978 si la memòria no m'enganya, l'Institut d'Espanya de Londres va invitar l'ACS a celebrar el seu congrés a la seva seu per primera vegada en la seva història. No cal dir que la sensació de penetrar en aquell recinte que havia mantingut les portes tancades per als nostres membres més de quatre decennis era, en paraules d'Arthur Terry, «igual que la sensació que experimentes quan entres en una església per algun motiu familiar després de molts anys d'absència: t'hauria de ser familiar però no n'estàs del tot segur». Encara veig, quan tanco els ulls, la cara d'al·lucinat que feia el personal d'aquella entitat que, format en la més pura escola del franquisme, no es podia creure que aquell dia i en una dependència espanyola d'ultramar ens hi deixaven parlar una llengua que no fos la cristiana; i, pitjor encara, que aquests mateixos catalanoparlants que venien de fora es neguessin a quadrar-se i a contestar en l'idioma de l'imperi!"

(Dominic Keown: "Arthur Terry o el compromís acadèmic", Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 15, 2004, p. 657-660)