"Parlar de l'experiència poètica —l'experiència que ve a articular-se dins un poema determinat, igual com l'experiència de llegir-lo— ja és acostar-se a una de les característiques essencials de tota poesia: al fet que representi un grau de concentració verbal —una densitat de so i de sentit— que excedeix tota altra forma d'expressió. És aquesta capacitat per a renovellar la mateixa matèria verbal, de rompre els límits d'un llenguatge massa conceptual, el que fa possible la força interrogativa que es manifesta en qualsevol poema autèntic. Això, evidentment, pressuposa l'activitat constant del lector, ja que en el fons allò que s'hi posa a prova és la nostra mateixa manera d'entendre la realitat. És així que hem d'interpretar la cèlebre frase de Novalis: 'La poesia és la realitat absoluta i autèntica. Més poètica que sigui, més real serà.' O dit d'una altra manera: la poesia, pel fet d'admetre aquelles imatges que queden excloses de tota versió 'oficial' de la realitat, ens acosta a allò que Pere Gimferrer en diu 'l'altre rostre de la realitat', o sigui, a la realitat que tan sols se'ns revela a través de les transformacions de la llengua poètica."

(Del llibre Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Barcelona: Edicions 62, 1991)

* * *

"The two views of poetry I shall be discussing are, roughly speaking, the Renaissance and the Symbolist. I say 'roughly speaking', because no phase in the history of poetry, however large, is self-contained. Renaissance poetry and poetics owe a great deal to the Middle Ages; at the other extreme, they develop new forms and preoccupations when they are carried over into the seventeenth century. In the same way, the Symbolist movement absorbs many features of earlier nineteenth-century Romanticism, and sets up a number of attitudes to poetry which are still very much alive at the present day. Now, clearly, it would be wrong to suppose that we could compare the poetry of these two periods as if it formed two homogeneous masses, each with a coherent body of theory behind it. Perhaps the main justification for an interest in poetic theory is that it helps us to read individual poems, and it goes without saying that the poems themselves are the facts we have to come to terms with before we can offer any theories of our own."

(Del llibre Two Views of Poetry: An inaugural lecture delivered before The Queen's University of Belfast on 4 March 1964. Belfast: Queen's University, 1964, p. 5)

* * *

"At various stages in Catalan history, this sense of identity has existed within the context of some larger political unit: Carolingian France, Aragon, Spain. This makes for many of the tensions and difficulties which still beset Catalan writers and which give the best contemporary literature its most characteristic flavour. At the same time, an impartial observer cannot fail to be struck by the very distinctive nature of Catalan society compared with the rest of the Peninsula, and by the obvious European quality which goes with the features of this society and its literature. In the last half-century, an impressive number of Catalan painters, architects, and musicians –Miró, Dalí, Tàpies, Gaudí, Roberto Gerhard, Pau Casals, Montserrat Caballé– have been acclaimed outside their own country. What is not generally realised is that all of these share a common cultural heritage and that their achievement in the non-verbal arts is matched by a similar degree of excellence in literature. As I have tried to show, modern Catalan writers are just as much concerned with their relations to earlier traditions as their contemporaries in other countries, and their solutions are often suggestive outside their own immediate literary context."

(Del llibre A Literary History of Spain: Catalan Literature. Londres/Nova York: Ernest Benn/Barnes & Noble, 1972, p. xvi)

* * *

"Com, finalment, hauríem de jutjar Maragall? Evidentment, és molt més que un poeta, bé que, com he intentat demostrar, els poemes mateixos són, en molts sentits, una destil·lació de les seves creences més profundes. En situar-lo dins un context literari, hom ha d'admetre que el seu vocabulari, per exemple, és molt restringit en comparació amb el d'un Verdaguer, el seu únic gran predecessor del vuitcents. Al mateix temps, se'ns revela com un poeta molt més 'modern': 'modern' en el sentit que està reaccionant les més vegades -sovint molt directament- a les seves circumstàncies actuals en un llenguatge que reflecteix el discurs típic de la seva època. S'ha de confessar que el llenguatge dels seus poemes moltes vegades queda impur segons uns criteris moderns: hi ha uns castellanismes freqüents -recordem 'un gran gesto tràgic'- i bon nombre d'arcaismes i grafies curioses. Això, naturalment, és en part un símbol de l'època: la normalització de la llengua catalana encara era cosa del futur, i mentrestant Maragall volia sobre tot comunicar amb els seus lectors d'una forma intel·ligible. De fet, cal dubtar si un major grau de correcció hauria aprofitat els seus millors poemes; com ha dit Pere Gimferrer, el català de Maragall és 'pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció', i, les més vegades, té una ressonància i un aire d'autenticitat que es sobreposen a qualsevol imperfecció."

(Del llibre La poesia de Joan Maragall. Barcelona: Barcino, 1963)