Malgrat l'escassa difusió de la seva obra, és, sens dubte, un dels poetes més notables dels últims temps. En aquest Llibre de les inauguracions desmenteix, de forma definitiva, aquells que l'adscriuen a la tendència poètica anomenada realisme social. Una mena de constant obsessiva (la tragèdia humana, transcendent o no, protagonitzada per l'amor, el dolor, la mort...) el situa en un altre paradigma en el qual, mitjançant elaboracions molt personals, assoleix un estil reblert de clarobscurs on la contradicció forma part de la reflexió i, per tant, de la naturalesa dels poemes: qui els llegeixi caurà, invariablement, en el parany de la tendresa o inoqüitat aparent dels versos inicials, per sentir-se atrapat en els centrals i rebre, en els darrers, un veritable tret de gràcia. D'altres vegades ocorre a l'inrevés: a un plantejament agosarat succeeix una conclusió apacible que desarma i predisposa a la meditació.

Amb visibles preocupacions metafísiques, tendre i irònic alhora, fins i tot sarcàstic, àdhuc irreverent, però sempre humà –com a suma i mesura d'aquests components-, l'autor ens ofereix quaranta-tres poemes que no són, evidentment, aptes per a segons quins paladars delicats. Per això mateix (en el nostre país on aquest fenomen poètic és inèdit) i per la indiscutible profunditat de l'obra, Màrius Sampere constitueix –obre i tanca tot sol– un capítol singular de la poètica catalana. Capítol que cal conèixer i reconèixer.