Apocatàstasi

Veniu i enterrem-ho tot:
Giovanni amb una pala, tu amb una altra
i, qui no en tingui, amb les mans.
Quan l'últim cabell desaparegui
–lladruc dissolt en la foscor–
sota un noble terròs de sofre,
esdevindrem més nets que el blau del blanc.

¿Què m'anaves dient dels cors oblics,
del nostre pensament, corba asimtòtica
llançada a l'infinit com un coet
inexhaurible?
Ens han batut al pols ocells dramàtics,
i ara ens omple la claror de llurs fugides:
tota la raó que hem guanyat.

Dediquem-nos a enterrar;
Giovanni amb una pala, tu amb una altra,
jo també amb una pala i, qui no en tingui,
amb les mans!

* * *

Vindicació

tanmateix,
espero poder justificar-me,
convalescent de totes les escenes
que m'han emmascarat
de plom.

Ara els ocells porten puces,
i l'àtom crema com un gra de sol.
Àdhuc, després de mi, vindran els homes
d'ulls fixos i somrís perfecte,
que invertiran la direcció de l'herba,
que lluiran al dit un raig d'Andròmeda
i obtindran fills bonics d'un trist flascó.

Per això lliuro
el pensament envers el Pensador,
i no em fa pas vergonya
d'haver trontollat en terra, car
abocar-nos damunt la vida oberta
és com un gest suprem d'adoració.

* * *

Conclusió

Haurem plorat la volva
de l'aeroplà
necessàriament introduïda
al nostre ull curiós;
haurem perdut la juguesca
del qui crida més fort,
en sentir-nos malament repetits;
haurem crescut pels estrips de la roba,
fins a dubtar de la prima elegància;
haurem compartit la idea amarga
de no estimar-nos sinó per Nadal;
haurem tingut la colossal paciència
de comptar tots els astres i deixar-nos-en quatre;
haurem sofert la doble esgarrinxada
de morir de viu en viu i massa d'hora
i,
llavors,
un qualsevol,
tu, per exemple,
t'eixugaràs el front, i serà el meu!