Conec vespres i nits i caps de setmana (consagrats al no-res) de labor grisa i íntima, en què un autor, enfrontant-se, potser, a l'impossible absolut, treballa pacientment per arrencar-se d'ell mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida. Conec, repeteixo, la fe o la tossuderia –que són una mateixa cosa- de molts poetes.

(Màrius Sampere. "La poesia submergida", Cultura, núm. 12, març de 1988)
 

* * *
 

Escriure poesia (parlem de la poesia que val la pena rellegir) exigeix un acarament radical de l'autor amb el material poètic bàsic (la llengua i la pròpia existència), amb el flux de la tradició literària i, encara, amb el moment intemporal de silenci en què floten la nostra consciència i la nostra mirada en tant que éssers humans. Màrius Sampere coneix la llengua catalana i la treballa tibant-la com un arc, sense concessions a cap mena de deliqüescència rimaire. Ha fet, a més, un llarg aprenentatge de discreció en la vida intensament viscuda (i, de vegades, patida) d'un artista autodidacte. Ha llegit sense títol universitari però amb ànsia de lector. I, sobretot, s'ha anat acostumant a mirar i a interrogar de fit a fit, sense parpellejos, el silenci de l'Absolut.

La poesia de Màrius Sampere és obsessiva i tumultuosa. Parteix d'un seguit de motius recurrents (el naixement i la mort, les figures del jo i el seu Altre, de la mare, de Déu i el Diable), es construeix en espiral al voltant de la paradoxa ("No sóc res, però aquesta és la meva consciència") o d'una lògica als límits de la lògica poètica convencional ("Sóc un punt en el qual s'ha instal·lat una línia"), amuntega temes i situacions, pren una forma esqueixada més semblant al balbuceig que no a la confiada gramàtica postsimbolista, i mira de dir (d'invocar) una realitat inabastable amb paraules, però que això no obstant les paraules apamen i basteixen alhora. Perquè per a Sampere la poesia és, sobretot, invocació. El poeta escriu il·luminat, embriagat, des del centre d'un secret que ell mateix no acaba de copsar però que transporta i cosifica (ell és el torsimany, el nabí dels hebreus en una versió molt personal i, doncs, apòcrifa): "La veritable veu, potser no meva / sinó del qui m'habita sense límit".

(Jaume Subirana. "Invocació del mitjancer. Sobre la poesia de Màrius Sampere", Si no fos en secret. Barcelona: Proa, 1999)
 

* * *
 

No és una empresa fàcil explicar la poesia de Màrius Sampere i sembla més factible, en tot cas, fer-se'n solidari. En la seva obra hi ha l'efecte rilkeà de la necessitat de l'escriptura i la urgència de mostrar-se a cor obert, d'obrir la resclosa i deixar de bat a bat una riuada de versos obsedits en l'angoixat silenci de l'Absolut. Són poemes que parlen dels enigmes de néixer i morir, i que transiten pel misteri dels 'jo' i els 'altres' que ha estat el poeta al llarg dels anys. Versos que traginen el dolor de viure en l'obscuritat de la incertesa i el dubte, que porten l'íntima rebel·lia de qui se sent orfe de Déu i, alhora, la paradoxa de tenir-ne necessitat per contestar interrogants i aclarir els secrets dels frau de l'existència. Poemes que, al mateix temps, recullen l'ombra captiva dels pares, la plenitud de l'amor, la crueltat dels dies i la impossibilitat de ser feliç…

(Isidor Cònsul. Epíleg a Subllum. Barcelona: Proa, 2000)
 

* * *
 

Al pròleg a Les imminències, Sampere explica dos punts clau de la seva obra: la seva visió del món i el seu concepte de poesia. Quant a la primera, se sustenta sobre la vella idea que la unió dels contraris és l'essència del món, i així, en el poema que obre el llibre assistim a la creació d'aquest, ço és, la separació de la unitat primordial ('designares públicament el zero pur, / balma i esqueix / del teu amor, la prova / d'haver-te dividit en sexes'); mentre que a l'últim poema de Jerarquies es preveu el retorn final del món a aquella unitat.

Pel que fa al concepte de poesia, el poeta és presentat com a intermediari entre 'l'arcà' superior i aquest 'fons del pou' (Les imminències, 'Esquema') en què vivim: 'Què més imminent que la caiguda d'un llamp?', 'el llamp no és ocasional: el llamp és per sempre. Igual que els poemes, que no es generen espontàniament sinó que vénen de lluny […] es congrien a dalt, es desplomen perquè no podien suportar tant de pes –l'acumulació del sentit– i davallen fugint del poder creador. I ens pensem que en som els autors. I no, simplement vénen de lluny, cauen de dalt' (Les imminències, p. 11). Les imminències són, doncs, els poemes, que arriben al poeta en forma de 'Revelacions', títol de la primera part del llibre en què també assistim a la creació del poeta.

(Jordi Marrugat. "Màrius Sampere. Les imminències", Els Marges (Barcelona), núm. 73, primavera del 2004)
 

* * *
 

Quan el vaig conèixer, Sampere travessava el desert, tot i haver estat premi Carles Riba del 1963 amb L'home i el límit. Vicenç Llorca el va reivindicar en un assaig i, a partir de la segona meitat dels vuitanta, Columna, i després Proa, van començar a publicar la seva obra amb periodicitat. Màrius ha escrit llibres que, sobretot els poetes, hem rebut com regals. Ens ha parlat dels seus escenaris de barriada, dels seus déus amb minúscules, dels records de la seva mare, de la mort, de l'amor i de la literatura mateixa. El dolor, el plaer i la passió, sempre des d'una manera de dir senzilla, tan popular com intel·lectual, tan reflexiva com expansiva. La poesia de Sampere ha estat la crònica d'una vida des d'un escenari en què els àngels porten "sandàlies", manllevant el bonic símil de Margalida Pons.

Si fóssim als EUA, Sampere seria considerat com Allen Ginsberg. Si fóssim a França, seria un nou Prévert, però a Catalunya, on l'imaginari oficial passa per una mentalitat de serial televisiu, els poetes hi compten poc. És una llàstima perquè Sampere, com Palau, Margarit o Parcerisas, és un tot. I ho és, així mateix, a cau d'orella, com quan escriu: 'També moltes vegades, / per no dir quasi totes, / l'amor escau en els detalls més simples...'. La seva obra és un privilegi i un luxe. Llegir-lo és un antídot contra la brutalitat dels temps.

(David Castillo. "El poeta dels ulls blaus", Avui (Barcelona), 6 d'octubre del 2007)
 

* * *
 

'Visc molt feliç amb tothom, perquè no dono importància a les coses. Si dramatitzo és per fer literatura. M'aprofito del drama humà per escriure, però en el fons jo no m'ho crec'. És Màrius Sampere qui parla, el rei de la metàfora. I, com a exemple, ens remet a l'Estatut: '¿Vols cosa més còmica que tot el procés que ha patit? L'Estatut és vi de garrafa'.

El poeta, com es veu, a un mes de fer 80 anys, està en forma en la seva contemplació del món, i acaba de treure un llibre apassionat i directe amb moltes preguntes i una certesa detectada per Sam Abrams: 'La vida és un projecte infinit i impossible d'abastar, tot i que el poeta no es resisteix a intentar-ho'.

El llibre és Pandemònium (Lleonard Muntaner), un recull de textos fragmentats que el poeta va començar a escriure fa quaranta anys i va pensar a publicar en fa quinze. Potser és l'obra on més es detecta que Sampere és un apassionat del caos, convençut que quan la Bíblia diu que 'va venir la llum per esvair el caos, hauria de dir que va venir la llum per il·luminar el caos, perquè el món és caòtic, si no, no s'explicaria l'existència del mal, del dolor i les injustícies'.

Aquest món és el que mira el poeta amb l'escut de la ironia per compaginar 'la confessió i la protesta', fins i tot, increpant Déu, remarca Abrams. 'No només dubto de la seva existència sinó que crec jo mateix que sóc Déu per després negar-me', descabdella el poeta.

Sampere ens donarà més pistes de qui és amb Altres presències, poemari que Meteora portarà a les llibreries el 10 de desembre. Un llibre amb poemes 'breus, forts i espessos', que va començar 'com un divertimento' i ha acabat com l'inici d'un nou camí.

(Ada Castells. "Els dimonis de Màrius Sampere", Avui (Barcelona), 27 de novembre del 2008)
 

* * *
 

Màrius Sampere és un autor que sempre es llança a les piscines més glaçades. Semblaria que la seva llarga aventura poètica ja hauria fixat, a bastament, unes bases sobre les quals caminar en terreny ferm. O una certa rutina. Però Sampere és un tità que defuig les certeses i els terrenys fressats. I per això en aquest nou llibre, que duu per títol Ningú més i l'ombra, el poeta aconsegueix sorprendre’ns una altra vegada i aprofundir encara més en la idea de risc. Es pot dir que en aquest nou lliurament l’autor ha agermanat dos dels elements que defineixen la seva obra. D’una banda els elements místics, esotèrics i obscurs, amb tota la fantasia de mons i submons divins i diabòlics que tracen un debat existencial que gira al voltant del paper de l’home en aquest món i en el conjunt de l’Univers. I de l’altra el sentit de l’humor, sovint gruixut, fregant el sarcasme, que Sampere ens ha ofert a través de la seva obra. Ara, però, l’humor es posa al servei de les construccions sorprenents, de les interrupcions brusques de sentit, de l’aparent atzagaiada que s’insereix en un discurs solemne, tot rebentant-lo de manera literal. Sampere és el gran bombarder de la poesia catalana. Un guerriller que agita bombes de destrucció lingüística i juga al límit del sentit i de la sintaxi. I que ho fa de manera sorprenent, a partir d’un mètode absolutament singular i propi, un mètode que no pot tenir imitadors ni acòlits, perquè és del tot personal.

És evident que aquesta manera de fer comporta assumir el risc a què abans feia referència. Sampere transita, molts cops, a través d’un precipici. El lector sovint resta amb l’ai al cor, tement que tot se’n vagi en orris. Tanmateix, el gran mèrit és que això no només no passa mai sinó que Sampere assoleix en aquest llibre una de les seves fites més magistrals i arrodonides. Als seus vuitanta-cinc anys l’autor es permet el luxe d’escriure com li dóna la gana, sense demanar permís a ningú i sense seguir de manera mimètica els camins anteriors. Tot plegat amb una llibertat miraculosa i sense complexos. Una lliçó per als poetes actuals.

(Lluís Calvo. "Màrius Sampere: de la mística a Matrix", Fòrum Grama, 21 de març de 2014)
 

* * *
 

Si ja pensàvem, com a lectors de la seva obra, que co­neixíem la seva poètica i que li teníem el peu al coll: obli­deu-vos-en. A L’esfera insomne –ens– fa el triple salt amb tirabuixó i en Màrius Sampere aconsegueix anar més enllà de Sam­pere. Una mena de Sampere al cub. I, per tant, com a lectors seus, també de nosaltres mateixos. De la seva veu poètica. I de la nostra.

Amb el gran regal de poder tenir també l’oportunitat de tenir la veu del poeta en un CD que acompanya el llibre. Llegir els poemes que recita ja és un plaer del plaer de la seva lectura. I sí, podem comprovar com en Sampere també és un dels no molts poetes que diuen la seva obra tal i com l’escriuen. De fet, aquesta sensació que mentre està recitant el poema sembla que l’estigui escrivint, l’he vist també en pocs autors d’aquesta envergadura.

Amb 86 anys, i després d’haver escrit gairebé una tren­tena de llibres, s’inventa una altra mena de poètica, jugant amb els seus asos de mestre i gegant de la literatura –no catalana– universal.

Quina sort que escrigui en la nostra llengua!! Quina sort poder parlar d’un autor català que podria haver nascut i enriquit altres literatures «nacionals» –petites o grans, però al cap i a la fi, «locals»– i, en canvi, des «d’aquesta llengua que diuen que es mor», va il·luminant les lletres universals –i a nosaltres, aquells que exigim també lectures d’escriptors «no petitets», «no locals», sinó de mides XL.

Quina sort –però quina!– poder parlar d’un autor des d’aquesta perspectiva!

I quina sort poder llegir-lo en majúscules, tal com raja. Per tant, la mala notícia és que no, no és un autor «nostre». És el preu de tenir un autor universal. Tenim un Nobel a casa, sí. És el premi que el reconeixeria, per fi, com el que és.

(Mireia Vidal-Conte. Fragment d'"El poeta insomne", Caràcters, núm. 73, tardor de 2015, p. 33)