Marina

Tot és vora mar i núvols, amor meu,
ofegar-nos i no, tots dos, jugar
a les dues escumes, emmarcades
pel temps, l'ocell transeünt
i les meves ones, que moren al teu cor.

Celebrem-ho. Si ara ens besem
és que ens ho devíem i mai no n'hi haurà prou.
Estem malalts, és a dir, maleïts,
i et porto unes flors, encara calentes,
d'aquella terra, saps?, on havíem de viure.

Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,
obscens sobretot, llepats per la llengua
de l'aigua del mal, que ens neteja de Déu,
sense fita nocturna ni cap primer record,
no morirem de mort sinó de vida.

* * *

Tota la paraula

Tota paraula, amic, és teològica.
¿De què podríem parlar més
que no fos de l'alba que ens separa,
de la nit que ens reuneix?

Àrbitre dels dos únics colors,
l'amor és tot cor i no té cor:
si parles d'ell, amic, no parles d'ell?
I si no en parles, llavors de qui no parles?

I, encara, dolçament abandonat
de tu mateix a l'ombra,
si no és teva la veu quan emmudeixes,
de qui és el silenci? ¿De quin monstre
benigne, com un déu
reduït a paraula?