–A Màrius Sampere l'han adscrit, gairebé sempre, dins del moviment de poesia social o realista. Hi està d'acord?
–Que la meva poesia sigui allò que s'entén per poesia social, sempre n'he protestat dient que no. L'any 1982 va sortir Samsara, i en el pròleg em revelava contra l'adscripció que feia de mi i la meva poesia la Gran Enciclopèdia Catalana. És a dir, dins d'aquest moviment ja no m'hi he trobat, la meva poesia no hi ha encaixat mai, llevat quan vaig obtenir el Carles Riba l'any 1963. En aquella època era vigent la poesia social i, és clar, com que jo vaig aparèixer en aquell moment, se'm va classificar d'aquella manera.

–Per tant, no s'ho va arribar a creure allò que deia Joaquim Molas que "el vers no és vàlid com a instrument de lirisme, sinó com a element de combat"?
–El vers no és cap llança, cap punta de llança; no és cap pistola. Hi ha persones, com ho diria jo..., bé, de la mateixa manera que hi ha cotxes utilitaris hi ha persones utilitàries, que si no fan coses amb una finalitat determinada, aquestes coses no serveixen per res. No sé si és atrevit dir-ho, però la poesia no serveix per res, i això és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot. És el contingut primer de la vida i allò que li dóna la sal i la substància.

–Per què l'han silenciat tants anys?
–La meva poesia no transpira preocupació social. És lirisme i reflexió. Ara bé, la meva poesia és social en la mesura que és viva i vol dir alguna cosa. Sí que és veritat que parteix de fets vivencials, d'anècdotes, d'un flash que després provoca una reacció química que acaba defugint la realitat. Per tant, com que m'han adscrit a la poesia social i sembla que en fujo, he resultat incòmode als classificadors, als crítics i aleshores he necessitat gairebé 16 anys perquè ara comencin a adonar-se que existeixo, jo i la meva poesia.

(Maria Dolors Genovés: "Reconeixement tardà d'un poeta marginat", Diari de Barcelona, 6 de juny de 1989)

* * *

–Els antòlegs del llibre Si no fos en secret, Sam Abrams i Jaume Subirana, parlen d'una "antologia autoritzada".
–Ells la van proposar i la van acordar. No va ser idea meva, tot i que alguna vegada he dit que em faria il·lusió una antologia. Ells em van comunicar que Proa pensava editar aquesta antologia, ara que ja tenia obra suficient. Sam Abrams em va demanar que no m'hi fiqués perquè la tria havien de fer-la entre Jaume Subirana i ell. Jo m'hi vaig avenir, perquè, de fet, això suposava menys feina i menys indecisió. Quan has escrit molts poemes, és molt compromès haver de triar-ne uns quants. Poc o molt, tots t'agraden i, encara que en algun hi trobis algun defecte, te'ls estimes tots per un igual. De tota manera, en tots els meus llibres, sempre hi ha tres o quatre poemes que sento com a més meus, perquè al·ludeixen a algun fet determinat de la meva vida o persona. Per això vaig demanar a Abrams i a Subirana que, un cop acabada l'antologia, em deixessin afegir-hi aquests poemes, en cas que no hi fossin. Aquesta n'és l'única autorització, del tot amistosa, per la meva part. […]

–Quan a un poeta li arriba el moment de ser antologat, com ho interpreta? De què és símptoma?
–Vol dir moltes coses. En primer lloc, que ha passat molt de temps. I en segon lloc, vol dir que t'has creat un nom i que consideren que ets prou interessant. Dissortadament, un altre aspecte d'aquesta qüestió és que també vol dir que ja ets gran i que comença el procés típic d'anar rebent homenatges abans no te'n vagis d'aquest món.

–Demostra també que ha assolit del tot allò que en diuen maduresa?
–El llibre amb què vaig guanyar el premi Jordi de Sant Jordi l'any 1982, Samsara, va ser un pas intermedi entre els dos primers llibres de poemes i la resta. Després, va arribar el Llibre de les inauguracions (Columna), que va marcar el canvi dintre de la meva poesia i a partir del qual es podria parlar d'una poesia de més maduresa. Tant és així que Vicenç Llorca va dir que el Llibre de les inauguracions, Oniris i el tret del caçador (Columna) i L'ocell que udola (Columna) constituïen una trilogia coherent. Però, per mi, el llibre més important, llevant d'aquesta antologia, és Demiúrgia, que es va publicar l'any 1996, tant per la quantitat com per la qualitat. En aquest llibre vaig intentar fer una poesia experimental, molt despreocupada per la sintaxi. És el més valent de tots els meus llibres i amb ell vaig guanyar el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes. […]

–Pel que se'n pot deduir, un dels temes centrals del seu nou llibre serà la mort.
–La mort sempre m'ha afectat d'una forma més aviat benèfica i gens obsessiva. És una realitat que sé que he d'assumir perquè forma part de la roda de la vida. L'amor, la mort, Déu, la vida o el temps són conceptes que entren directament en els meus poemes. Però això no vol dir que estigui preocupat per la idea de la mort. De fet, m'agradaria morir una estona i tornar a néixer per poder conèixer aquest canvi i explicar-lo. El que sí que m'amoïna és el dolor i el patiment. Encara no he entès el dolor i, en canvi, sí que entenc el procés de la mort. Molts cops tinc la sensació de no haver nascut mai. En cap moment he deixat d'adonar-me que era jo. No recordo cap moment en què jo no hi fos. Ja sé que això gairebé és un absurd, però tinc una sensació de continuïtat, d'eternitat. Com si els meus assumptes mai no haguessin començat i no haguessin d'acabar mai.

–Això ho viu de manera positiva o com un neguit?
–Una persona del tot equilibrada i mentalment sana no escriurà mai cap poema. L'art és només per als desgraciats. No és que jo sigui desgraciat, però potser sóc una mica eixelebrat i un pèl estrany.

–No hi ha poesia sense patiment. Vostè es considera un romàntic?
–Tant en música com en literatura, més aviat m'interessen els postromàntics. Fent un gran esforç, puc arribar fins a Mozart, però que no em parlin de Bach i tots aquests, perquè no m'agraden gens. M'agraden Wagner, Strauss, Mahler… en pintura sóc més tolerant.

–Quina influència té la música en la seva poesia?
–Els meus versos són una mica simfònics. Tenen un ritme musical que es capta si es llegeixen amb atenció. Vull que els meus poemes tinguin un cos i un entramat musical, de vegades amb síncope, amb dissonància… Però que hi hagi música.

–És la seva preocupació principal?
– Quan escric poesia no tinc cap preocupació. Encara no sé ben bé com sorgeix la poesia. De vegades, intento escriure i no em surt res i, tot d'una, em vénen les idees. Sembla com si a cau d'orella em dictessin el que haig de dir. Per tant, la poesia és com una mica de màgia. Hi ha treball, esforç, voluntat, inspiració, màgia… Tot plegat està barrejat. Jo em passaria tot el dia escrivint. M'agrada, però no ho faig perquè és absurd. A més, a hores d'ara, ja no tinc l'esperança d'editar tot el que escric. Potser un cop mort sí, però ara no. De moment, només penso en el llibre que sortirà a finals d'any i potser en un parell o tres més.

–A la seva poesia hi ha una convivència perfecta entre metafísica i quotidianitat.
–És la convivència inevitable. Nosaltres mateixos som persones de carn i os, però som transcendents. Formem part d'un univers que és transcendent. Tota cosa d'aquest món té la mateixa destinació i ha de tenir el mateix tractament. En qualsevol acte que fem i en qualsevol cosa que mirem, hi podem trobar una transcendència fent poesia, la trobaré a tot arreu: en una flor, en una dona, en una taula, al camp, a la ciutat…

–També acostuma a anar fins al límit i a expressar-se amb virulència. Per què?
–Jo no busco mai l'agressivitat, sinó que molts cops la matèria m'hi porta. Però sí que sóc contrari a la correcció fingida pels polítics i per les persones públiques. Estic en contra de l'ús de l'eufemisme. Si hagi de dir un cec, dic un cec i no un invident. I si haig de dir un esguerrat, no diré un minusvàlid. Jo sóc fill del meu temps i arrossego tota la meva cultura. Quan jo era petit, es deia un cec, un tísic, un esguerrat, un geperut… Ahir vaig rebre una carta ridícula tota plena d'expressions del tipus "els/les" i coses per l'estil. No home, no. Si és necessari, diré l'home, la persona, o la humanitat. La gent d'avui dia no té gaire gust ni sentit de l'estètica. […]

–Ara que s'ho mira amb vint anys de distància, com veu els anys d'oblit?
–Quan vaig començar, vaig resultar un bitxo raro. De sobte, guanyava el Carles Riba un senyor que ningú no sabia qui era i que tenia una poesia molt personal. Com que en aquell moment estava de moda la poesia social i en dos o tres poemes hi feia una mica de referència, em van qualificar de poeta social. Però després vaig demostrar que no ho era i ja no sabien on ficar-me. No sabien quina etiqueta posar-me. I van decidir no trencar-se el cap i parlar-ne més endavant. I més endavant és ara. Han hagut de passar 35 anys per situar-me. Per això porto un dèficit de 10 o 15 anys. Ara ja estic reconegut. Estic content i satisfet i em trobo còmode.

–Es castiga més no encaixar dins una etiqueta o el fet de no haver sorgit d'uns certs cenacles, diguem-ne, intel·lectuals?
–Hi ha diversos factors. Com que jo era fotògraf, estava tot el dia, treballant i no em podia relacionar. Era un poeta que tirava sol. No tenia amics i no havia estat reconegut, ni freqüentava cenacles. A més, he sigut un poeta autodidacte i no he sigut universitari. Aquests factors es van ajuntar i m'han perjudicat durant una bona temporada. Ara ja no. Ara sembla que hagi estat mal per bé. De tota manera, jo he escrit perquè m'agrada i si hagués tingut ambició de diners hauria tirat cap a la novel·la.

–Per què no ho ha fet mai?
–He escrit uns quants contes i algun dia els repassaré i els portaré a l'editor. M'agrada començar una cosa i acabar-la, per això faig poemes. Els poemes els pots treballar en dos o tres dies. Després potser al cap d'un any els reelabores, però és una feina gratificant perquè de seguida en veus el resultat. Mentre que una novel·la és un treball de coherència i de persistència. Demana ser molt conseqüent amb un mateix i a mi això no m'agrada. La poesia dóna l'avantatge de poder ser tal com ets: a tres quarts de sis pots dir que sí i una hora més tard dir que no. […]

–Per què serveix la poesia? O, en tot cas, per què li serveix a vostè?
–La poesia és una forma d'expressió d'un mateix, d'un ésser que viu i que busca solucions fent preguntes. Els meus poemes, més que afirmacions són dubtes i preguntes. De tot això, se'n pot deduir que la poesia és una recerca de la veritat. Crec que la finalitat de la poesia no és ser entesa, sinó ser sentida. Un bon poema t'ha de posar la pell de gallina. La poesia no és un intel·lectualisme total. Més aviat és una emoció.

(Marta Ciércoles: "Màrius Sampere: Molts cops, tinc la sensació de no haver nascut mai", Avui. Cultura, 3 de juny de 1999)

* * *

–¿De dónde surge su afición por la poesía?
–He escrito poemas toda mi vida, en la escuela y antes de ir a la escuela. En mi casa se respiraba la poesía. A mi abuelo le gustaba mucho la poesía, sobre todo castellana. A mi madre le agradaba la poesía catalana y me leía poemas. Quizás por eso yo, desde pequeño, he escrito poesía en catalán y en castellano.

–¿Llegó a publicarla en algún sitio?
–No. El primer libro de poemas que publiqué fue porque en 1963 gané el premio Carles Riba, y me lo editaron en 1968 porque entonces eran tiempos difíciles.

–La poesía siempre tuvo problemas...
–La poesía, por una parte, está muy bien considerada, da prestigio. Pero hay pocos lectores. Yo sigo leyendo y escribiendo poesía. Leo y escribo, pero no vivo de la poesía. Todo el mundo, en algún momento, ha tenido afición por ser poeta, pero para leer los poemas, no tanto. Sin embargo, he observado ahora un hecho curioso: cuando uno publica un libro de poemas acostumbra a vender quinientos ejemplares, pero después de ver la gran cantidad de poemas que se han publicado en "La Vanguardia" se demuestra que hay más poetas que lectores de poesía.

–Pero esos han tenido miles de lectores.
–Si uno es poeta, sobre todo si uno vive en un pueblo, tiene cierta notoriedad y un cierto prestigio, pero grandes ciudades eso ya es más difícil. El poeta de pueblo ha sido y es una persona importante, como puede ser el médico, el farmacéutico o el sacerdote.

–¿Y qué pasa en las grandes ciudades?
–En Barcelona hay sólo tres docenas de poetas de la primera división, aunque los de segunda también ganan premios. Pero los poetas un poco conocidos ya no nos presentamos a los premios. Ahora hacemos de jurado.

–¿La poesía visual cambia el paisaje?
–No lo sé. Yo acostumbro a decir que, en poesía, una palabra vale más que mil palabras y dos palabras pueden formar un poema. Pero ahora hay problemas en la edición. Antiguamente, los poetas se reunían y convocaban en torno a ellos a miles de personas. Ahora, al margen de momentos especiales, no.

(Rafael Wirth: "Pulso ciudadano. Vivir en Barcelona", La Vanguardia, 19 de maig de 2001)

* * *

–El seu nou poemari porta un títol contundent, Ningú més i l'ombra.
–És que només queda l'ombra del que he sigut... Vaig guanyar el premi Carles Riba l'any 1963 amb el meu primer llibre, L'home i el límit. Fixa't si n'han passat, de coses. D'altra banda, el temps ha passat, però jo encara sóc el mateix [riu], encara que psicològicament i físicament hagi canviat. La vida és una continuïtat de temps que s'interromp en cada moment.

–Encara que guanyés el Carles Riba el 1963, vostè va començar a escriure poemes molt abans. Tinc entès que va ser al jardí de casa, quan era un nen.
–Com ho saps? Que hi eres? [Riu.] Quan era petit, estava molt influït per l'avi. Li agradava molt la poesia –l'Espronceda i tots aquests–, i un dia se'm va acudir fer-ne una, inspirant-me en un roser que teníem al jardí. Quan l'hi vaig llegir em va contestar amb un rodolí: "No siguis poeta, que no guanyaràs ni una pesseta". Una mica més endavant, al batxillerat, vaig ensenyar uns sonets a un professor amb qui simpatitzava força i em va dir que eren "antiheroicos". Sempre he estat una mica contestatari, rebel i combatiu amb les institucions. En poesia també he volgut trencar motllos. El meu estil no s'ha preocupat gaire del que deien.

–Per això, de vegades, han quedat llibres seus al calaix, com els que va acabar reunint a La ciutat submergida, publicat a Edicions del Salobre el 2010.
–Hi ha poemes rimats, sonets... una mica de tot. Hauria volgut que apareguessin al seu moment, però no va poder ser, i vaig aprofitar l’avinentesa per publicar-los tots de cop. Penso que és el millor llibre que he escrit.

–Per què ho diu?
–M'adono que, com que és molt bigarrat, escrit de forma molt impulsiva –sense fixar-me gaire en les normes– i subversiu, m'hi sento reflectit del tot.

(Jorni Nopca: "Són un creient del caos", Ara. Ara llegim, 22 de març de 2014)

* * *

–En el llibre guardonat fa poc, Ningú més i l'ombra, s'enfronta amb més duresa que de costum a Déu...
–Sí? Pobre. El meu costum és enfrontar-m'hi, i no ben bé amb Déu personalment, sinó amb la seva obra, el seu propòsit general, la seva creació, que tot plegat és molt discutible. Els poemes hi fan referència i em quedo tan ample després d'haver escrit un poema que pugui ser comprometedor amb mi mateix.

–En Déu, hi creu o no?
–En Déu tant és creure-hi com no creure-hi. Si Déu existeix, tots som fills de Déu. I si Déu no existeix, tots som fills de Déu. És que és igual. No altera la realitat. De fet, més aviat nosaltres hem creat Déu que no pas Déu ens ha creat.

–A hores d'ara se sent un poeta revoltat?
–Considero el món, l'estudio, me l'estimo, a la meva manera, però com amb tota persona que et relaciones i que estimes, hi discuteixes, hi estàs d'acord a estones, i en unes altres, no.

–Un altre aspecte recurrent en la seva obra és la infantesa. Quin paper té per a vostè?
–És allà d'on partim. Com que és la primera constatació que vius, et marca. Per les meves circumstàncies personals, amb els pares, sobretot amb la mare, això és inesborrable. A partir d'aquesta palanca, d'aquest alçaprem, m'he projectat a la vida. Tot és un ressò ampliat dels primers anys. La infantesa és el meu big-bang.

–De fet, sovint sembla que no deixi mai de jugar.
–Sempre jugo. La vida és jugar. I si no ens inventem nosaltres el joc, ja ens l'imposen. Entre Déu, els polítics i les circumstàncies diàries ens condemnen a aquesta aposta constant per les coses per les quals vivim.

–La ironia, que és molt present en els seus versos, és una manera de jugar?
–Exacte. Com que és un joc, jo responc amb ironia. No és cap cosa absoluta, és un joc, una postura relativa. La nostra relació amb la vida és juganera, és voler, no voler, apostar, no apostar, etcètera.

–Quan l'any 1963 guanya el premi Carles Riba, la ironia no devia ser gaire habitual, no?
–Hi ha de tot. Però d'ençà que vaig guanyar el Carles Riba ja em van assenyalar com un "rara avis". Jo vaig veure que no encaixava ben bé en aquell moment poètic, històric de Catalunya. Jo tenia uns altres pensaments. Primer em van encasellar en la literatura social. I, com que van veure que no resultava aquesta afirmació, perquè realment no sóc un poeta social, no hi vaig encaixar. Encara dura, aquesta actitud de "Sampere, sí, però".

–Però, per tant, com creu que el veuen?
–Com no sóc en realitat. Noto que ara estan més d'acord amb les meves posicions, m'entenen més, em reconeixen. Sembla que caigui més bé ara que abans. Jo pensava que a partir del Carles Riba s'obririen totes les portes. Vaig veure que no, que eren molt reticents amb mi. De mica en mica he guanyat confiança del públic i de la crítica. I a mesura que vaig publicant llibres, em vaig afermant en mi mateix i els crítics em comencen a acceptar. Ara ja sembla que fins i tot m'acceptin amb desmesura [somriu, sorneguer].

–En algun moment aquesta crítica que no l'entenia l'ha fet trontollar?
–Jo sempre he tingut les circumstàncies de la vida més aviat desfavorables. El màxim de desfavorable és la guerra del 36-39. He passat una vida molt dura. Però la crítica no m'ha desmoralitzat mai, al contrari, m'he volgut imposar, fer la meva. Jo sempre he actuat al marge de les regles. Així com tu mateixa has dit fa un moment que m'enfrontava a Déu, doncs m'enfronto a la vida, a totes les coses, perquè segueixo el meu camí.

–Ara que parlava de la guerra, on la va passar?
–Aquí, al barri del Guinardó. Vivia a cinc o sis travessies d'aquí, on vaig néixer, que ara es diu el carrer de Cartagena. Era davant la paret esquerra de l'Hospital de Sant Pau, al carrer de la Igualtat, 363. Era una torre, teníem jardinet al darrere. Aquell jardí m'ha inspirat molts poemes. M'ho vaig passar molt bé i molt tràgicament, com la vida mateixa.

–La família va passar moltes dificultats?
–Sí, i tant. Quan passàvem més gana, me'n recordo una nit que vam sortir als camps de darrere a buscar herbes que fossin comestibles perquè no teníem res més. I vam agafar uns quants lletsons, bullits, i va resultar. Una nit truquen i eren uns soldats que se n'anaven a França, fugint. Ens venien a demanar si els podíem ajudar. I l'endemà al matí, truquen, i eren els que encara hi són, els franquistes. També, davant mateix de casa, una mica més amunt, pujava pel carrer de la Igualtat un camió, a la nit. Jo sentia que arribava el camió i al cap d'un moment, se sentia tata-tata-tata-ta. Els venien a afusellar allà mateix. I l'endemà, jo, que era un nano de set o vuit anys, anava a mirar si hi havia trossos de cervell pel terra. És al·lucinant. Tu vols que amb aquesta premissa hagi de fer uns versos gaire agradables i gaire suaus? Oi que no?

–En l'entorn familiar hi ha algú que el porti a interessar-se per la poesia?
–Quan jo vaig néixer els meus pares es van separar. I fins i tot es van arribar a divorciar. Jo vaig restar a casa amb la meva mare i amb els avis i una tieta. La mare era molt culta i li agradava la poesia. Va aprovar cursos de català i em llegia alguna poesia d'en López-Picó, un poeta bastant anomenat aquell temps. I el meu avi llegia poesia castellana, en Bécquer, el Zorrilla, l'Espronceda... Jo estava oscil·lant entre l'un i l'altra.

–De quin dels seus llibres de poemes està més content?
–El llibre que a mi m'agrada més de tots és el més gruixut i el menys conegut, Les ciutats submergides. Aquest es el que trobo més rodó, aquí hi ha el contingut d'uns deu anys de poesia.

–Està a punt de sortir una nova antologia de la seva obra...
–Sí, aquí he agafat ben bé allò que m'agrada més. És una emissió de tot el que jo he escrit i els poemes que, a priori, m'agraden més, llevat dels últims dos o tres llibres, que no hi són representats. N'hi ha algun de molt antic.

–I ara?
–Ara tinc preparat un llibre, per d'aquí un any, o dos o tres, i tanco la barraca. I vull quedar tranquil. Ja en tinc prou. Només, potser alguna cosa de tot el que tinc en prosa i alguna antologia, però això ja és una producció que tinc feta. Però proposar-me escriure més, després d'aquest últim llibre que faré d'aquí a un any o dos, que es dirà L'esfera insomne, després d'aquest llibre, no tinc pensat escriure ni publicar res més.

–Però si ara escriu cada dia ja ho podrà fer, això?
–La dinàmica del meu cos es fa més pausada. Em dedicaré més temps a dormir, a estirar-me, a vagar, a no fotre res. Seré feliç a la meva manera, sense fer gran cosa.

–Ara quins temes el mouen a escriure?
–Els temes vénen a mi, jo no els vaig a buscar. Quan tens gana, vols menjar. Quan tinc ganes d'escriure, escric. Alguna vegada agafo un paper, quan em trobo predisposat a escriure, i al cap d'una mica... Abans, la manera com s'encenia de seguida la bombeta per escriure era quan fumava. Jo m'havia passat tres, quatre, deu dies sense fumar i estava com inactiu. No em deia res la ment. Aleshores, encenia una cigarreta, aspirava fondo i de seguida em venien idees. Jo he estat molts anys de la meva vida escrivint en honor del fum. Però va arribar un moment en què vaig veure que fumar no era sa, no era bo. Ara veig que el que em surt sense la influència de la nicotina és, certament, més pur, més net. No és tenebrós, empolsinat.

–La seva poesia té sovint un caràcter metafísic. Creu que és això el que ha fet que el trobessin estrany?
–Sí, la meva poesia és més aviat metafísica, amb un tret romàntic. Arrossega una mica la línia del 1900... A mi sempre m'han considerat com una mica ateu, contestatari, inconformista...

–Una mica n'ha estat...
–Sí, és clar. És que ho sóc i m'hi consideren. Jo, per ser antireligiós o anticatòlic, no he caigut gaire bé en la societat. Perquè la societat aquí sempre ha estat catòlica, i una poesia molt amable, floralesca. Sóc més aviat dur. Aquesta potser ha estat la meva mala peça al teler.

–I el fet que tracte molt obertament el tema del sexe...
–El sexe, oh, què em dius del sexe?

–Que surt als seus poemes...
–El sexe està en la poesia de tot el món, disfressat d'amor pur o d'amor diabòlic. El sexe regeix la ment universal. Aquest món l'hem construït i l'escrivim a través dels cinc sentits. I el sisè, el més important, és el sexe. I tot surt d'aquí. Jo el tracto perquè és elemental en mi.

–Però això que ara diu tan clarament en una certa època ruboritzava?
–Sí, i tant que ruboritzava. Era pecat, era una cosa que no es podia parlar. Fins als 20 anys o així, vaig estar enganyat, com tots els nanos d'aquell temps. Si et toques la cuca, et deien, et tornaràs cec. Ara parlo del sexe amb la naturalitat que s'ha de tractar i, a més a més, en agraïment, hi afegeixo poesia.

–És una metafísica on intervé també la ironia. Aquesta ironia li serveix per reforçar la contundència del que vol dir?
–Sí, per què no? Nietzsche és ple d'ironia i de mala bava, i parla de metafísica. Tots els filòsofs metafísics he observat que se'n foten una mica del que estan dient. Ho diuen i s'hi posen ferms i volen que sigui la seva paraula la que prevalgui, però en el fons, tenen un fons de dubte, d'ironia.

–El panorama de la poesia catalana, d'ençà que va començar a ara, ha canviat molt. Hem millorat?
–S'ha diversificat, s'ha expandit. Ha fet una invasió de tota la literatura. Abans hi havia uns tres o quatre poetes destacats, quan em vaig iniciar. Potser algun més. Ara sacsegen un arbre i cauen tants poetes com pomes madures.

–Tenim prou poetes, però tenim prou lectors?
–Em sembla que es va mantenint el tant per cent. Diguem que hi ha tres o quatre lectors per cada cent poetes, dic jo, eh. Si multipliques la gent que hi ha a Catalunya, Déu n'hi do. És un 3%, que no te'l donen els bancs [riem]

(Anna Ballbona: "Màrius Sampere: «La infantesa és el meu big-bang»", El Temps, 10 de maig de 2015)