Algú té por

Algú té por i, sinuosa,
apareix la realitat.
I penso
que estimar,
sigui qui sigui l'altre,
és protegir-lo de Déu.
Aquesta és la idea
que l'alè minvant proposa, la pregunta
suspesa: quan falta perquè arribin
els aprenents d'enterramorts?
I una altra més: com fer l'amor
si el temps no té salut?, si enlloc no hi ha
espai per posar-hi el llit
en compte de l'insomni?



Encara han de venir més estúpids

Encara han de venir més estúpids,
tants com repartidors de gasos
hilarants. Les dones, submises,
senten tocar campanes i surten
amb garrafes i criatures obeses.
Quan es fa de nit i, per tant,
els estúpids es multipliquen
en l'obscuritat, i els morts aparents
fan rotllana al voltant, per exemple,
de la foguera de Sant Joan,
i quan la rotllana es desfà
per les quatre puntes i esperem
novament el messies sense fil
ni agulla ni didal,
i quan ens criden
pel nostre nom i no,
era el nom d'un altre
que no figurava a la llista, llavors,
encara han de venir més estúpids.



L'infinitiu

L'infinitiu és el menhir, el fal·lus
austerament immòbil, l'eix
vertical que fa girar la terra
ja cansada del sol, projecta
guspires de plom líquid, injecta
mercuris als passadissos
laterals, les venes, els rius
i les senderes. tot això,
l'infinitiu.
Llavors, quan la matèria fosa
arriba al cervell, que l'esperava
feia un món, esdevé
el desequilibri, i la balança s'activa
i vacil·la, i cau del cantó d'algun
dels dos sentits proposats
i la gent riu o plora segons el meridià.



(Del llibre Ningú més i l'ombra)