Cercles

Jorn circular, temps circular,
femelles rodonenques, nines d'ulls
aparellades, ventres, capcirons,
perles, medalles, places amb menuts
i ancians fent rotllana, cuques
en repòs espiral, botons, bombetes,
monedes fredes i vivents… Jo també giro
perquè el món no s'aturi.

Estimo el meu error concèntric,
la voluntat que em llança al meu davant,
em para i em retorna
per fer-me roda prenys, la gàbia
de l'ocell tropical, el disc del sol
sanguini i fart, el pleniluni
del qual vaig descendir llop cargolat
amb una bola de cristall, la ment.

Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne
si el destí és ou d'amfibi i jo medito
encimbellant corones sense testa
i bombolles de plom, i duc un anell d'or,
fidel al meu amor sense sortida?

* * *

La font del parc

He tornat a la font, aquest impuls
dels grans!, segur que l'àvia
–que m'hi portava amb una paperina
d'anissos i un gotet– m'hi crida
des d'un clavell de moro.

Que estrany, el temps s'hi va aturar,
per què?, veig els mateixos
garrofers anuats, les flors simètriques,
els bancs de pedra i porcellana, el vell
que s'hi asseu, els quatre infants
i la pilota fofa. Fins i tot
aquells coloms, exactament aquells,
no van volar d'aquí.

M'acosto a la canella, cerco
amb els llavis sortits, el raig de l'aigua
(ara sé el perquè) tan freda com
besar una morta. Penso,
quin déu revela aquestes coses?