Josep Maria de Sagarra és un dels autors més populars i un dels autors menys estudiats de tota la història de la literatura catalana. Per a les noves generacions, la popularitat de què, en vida, va gaudir Sagarra pot resultar inimaginable perquè ara aquesta mena de popularitat està reservada a les estrelles de televisió. Sagarra, però, es guanyava la vida omplint el Romea d'un públic addicte, que anava a veure Sagarra com, en altres latituds, comprava un Simenon o un Mauriac. [...]

Però aquesta imatge d'un Sagarra malbaratador de geni literari i de fortuna –una fortuna que no va tenir mai, potser perquè, com deia el gasiu Pla: 'fuma ros i agafa taxis'– ha estat una de les causes del poc interès que per la seva obra han mostrat les universitats de Barcelona. Les universitats de Barcelona només semblen interessades pels autors contemporanis arnats, marginals o que no escriuen en català, i per això la seva influència sobre la literatura és nul·la per més que siguin deixebles d'aquestes universitats on no es parla de llibres els qui endossen als pobres estudiants de BUP unes obres espesses, difícils i decididament avorrides. [...]

Aristòcrata abocat a una societat vertiginosament canviant, Sagarra sent una atracció indefugible cap a tot allò que es troba a l'altra banda de la frontera dels valors morals i socials que li correspondrien. Aquesta fascinació el porta a reflexionar de forma lúcida i paradoxal, sovint cruel, sobre tot allò que passa al seu costat. I a fer-ho a través d'una llengua on tenen cabuda tots els registres, des dels cultes als més populars.

(Agustí Pons: "Figures, paisatges: Josep M. de Sagarra", Avui, 5 de març de 1994)