De vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca volada en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un saltironet d'alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que us ha fet espavilar els ulls.

Però ben segur, també, que a mols de vosaltres us ha furgat l'orella el dimoni i heu pensat: "¡Malaguanyat fusell que no t'atrapi!"; o, si més no: "Malaguanyada pedra que no et peti les ales!".

I aquest vici, aquest desig d'agafar de viu en viu, o mal que sigui morta, la bestiola que no us ha fet cap mal, és un dels vicis més negres i més escampats per la nostra terra; i la culpa s'ha de confessar que no és ben bé vostra.

Perquè, si de petitets se'ns ha dit que hem d'estimar els ares i que fes pecat robar i fer mal als nostres germans, no se'ns ha dit prou ni se'ns ha fet entendre prou la necessitat i el deure que tenim de respectar els ocells.

Si el noiet que en sortir d'estudi, tot enfilant un corriol, es troba amb un niu d'ocells de bardissa amagadet dintre el matoll d'una garriga, i l'agafa i se l'enduu cap a casa seva, sabés tot el mal que fa, estic segur que deixaria estar el niu i es guardaria de tocar-lo com d'escaldar-se.

(Fragment inicial de l'obra Els ocells amics. Barcelona: Juventud, 1978, p. 5-6)

* * *

Mireu, dalt d'aquella branqueta de magraner, quina llei de cosa més lleugera i més fina, que no para ni un moment, i vinga moure's i saltar d'un cantó a l'altre! Fixeu-vos-hi bé: ara ja ha volat i és dalt de la prunera; ara ha baixat a terra; ara torna a enfilar-se branques amunt. ¿Us heu convençut que no pot estar ni un instant sense moure's? És una tallareta de cap negre, un d'aquells ocells de bardissa que a les hortes i als jardins no hi falten mai pel bon temps de primavera.

Guaiteu aquest ocell, i guaiteu tots els ocells, i la primera cosa que us sorprendrà és aquesta necessitat que tenen de moure's.

Per a un ocell, viure vol dir això: vol dir bellugar-se sempre. Els ocells són actius, són diligents, són lleugers, sobre totes les altres criatures.

[...]

Fixeu-vos que els ocells tenen els ulls, proporcionalment, molt més grossos que nosaltres. Tenen una mena de cortineta transparent enganxada a lla part més externa de l'ull, que els permet de fer més gran o més petit el cercle de la nina, i llurs ulls, per dintre, estan disposats amb més artiforis que no pas els nostres. I, així, un ocell no necessita ulleres de llarga vista ni aparells de cap mena, perquè ja els porta de naixença en els ulls propis, sense que li facin nosa.

Heu vist mai un esparver, o un aligot, caçant? ¿No us hi heu fixat, quan es llança ràpidament a terra com si fos una bala? ¡Si sabéssiu que un esparver, quan sembla talment que nedi i es gronxi en aquelles grans alçàries, quan nosaltres el veiem com una taqueta negra, pot veure'ns a nosaltres perfectament, amb tots els pèls i senyals! I no sols ens veu a nosaltres, sinó que veu una sargantana, i fins un escarabat, que belluguin per terra. [...]

Nosaltres, els homes, toquem sempre de peus a terra: els altres animals que tenen la màquina del cos més semblant a la nostra, i que anomenem mamífers perquè donen mamar als petits quan neixen, no sols hi toquen de peus, sinó que hi toquen de peus i mans, o, si voleu, de quatre potes. La terra és el nostre element: no ens podem moure de la terra, perquè l'aire no ens aguantaria.

(De Els ocells amics [Fragments]. Barcelona: Juventud, 1978, p. 9-12)

* * *

En el món dels ocells, si apreneu a conèixer-lo i estimar-lo una mica, hi trobareu com hi són representades totes les virtuts i tots els vicis dels homes: ells amb ells tenen llurs lluites i llurs defenses. En la vida familiar dels ocells es troba l'ordre, la bona criança, l'amor dels pares, el respecte dels fills, la bona aplicació i l'estalvi, i un grapat de perles morals, on moltes persones podrien aprendre.

Al costat de les garses entremaliades i els esparvers lladregots, i els gaigs barroers i els ànecs golafres, hi trobeu aquelles mallerengues tan treballadores i tan pacients que fan nius que semblen un miracle. Hi veieu el sacrifici de les femelles i el treball i la polidesa dels mascles ajudant llur parella i refilant-li cançons perquè el patir li sigui una mica dolç. Hi veieu aquella bona fe de les orenetes ensenyant de volar als petits, i treballant i construint aquelles coves de fang amb un esforç extraordinari, no tenint altra paleta que el bec petitet i fi, que sembla que només serveixi per a estirar les ales dels mosquits i esbarriar el polsim de les papallones.

Els ocells són sempre valents i atrevits: no hi ha un sol ocell que tingui la tara de la mandra i la peresa. Tot el que fan sembla que sigui impossible i superior a llurs forces. Les empreses dels ocells, des del punt de vista dels pocs elements amb què compten, són molt més fortes que totes les empreses dels homes. Els ocells fan coses tan meravelloses i tn miraculoses com allò que conta en les rondalles de la vora del foc quan parlen del Joan de l'Ós, i del Jaume valent, i del petitet que va escanyar les filles del gegant.

Quan vegem un ocell pensem que és un fill de Déu, tan necessari com nosaltres mateixos, que ell contribueix a embellir tant la terra, i és una pinzelladeta de color i un so de música que forma part d'aquest quadre tan ben pintat i d'aquesta harmonia tan dolça i tan gran que anomenem la Naturalesa.

(Fragment final de "Contemplació i elogi dels ocells", a Els ocells amics. Barcelona: Juventud, 1978, p. 26-27)