Ai, aire d'aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l'aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït?
Ai, aire d'aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l'aire d'aquesta nit!
Una estrella!...
Perquè l'escletxa que el cor veu,
i l'absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament,
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment...

[...]

És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l'alegria
i l'estrella en l'infinit
i el perfum de misteri d'aquest dia.
Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies,
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
abs el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se't menja tu acales,
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l'àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides d'avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Vuràs la muntanya segura
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

(De El Poema de Nadal [Fragments]. Barcelona: Selecta, 1972, p. 11-15)