Anem seguint la ruta blava, d'un blau que varia fins a l'infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d'ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l'estrangulació, fins al blau pàl·lid tèrbol de cendra i d'impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril·le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid. Entre aquests blaus al·lcinants, n'hi ha un que fa por: és el de la rebava que emergeix entre les dues cloves d0aquestes petxines enormes, d'una blancor pura, incrustades dins del coral, típiques de totes les mars del tròpic, i que la indústria religiosa fa servir per a convertir-les en piques d'aigua beneita. Aquestes mol·luscs, que els francesos anomenen bénitiers, viuen com en una presó xinesa, anys i anys, ficats dins de la massa madrepòrica, i només treuen una mica de carn per respirar; però el color de la carn està animat pel blau de metilè més d'infern, més d'indústria química. Sembla que en aquestes ratlles zigzaguejants que us fan l'efecte d'un ull immòbil, i que veieu inscrites com un tatuatge del coral, es concentri tot el verí, tota la intenció morbosa, depriment i cafre de la Polinèsia i de les seves meravelloses rutes blaves.

Per reposar una mica d'aquestes rutes, sense sortir, però, del somni blavenc que em penetra en el cos, com una injecció intravenosa, he llogat un bungalow, a Punaauia, a onze quilòmetres de Papeete i tocant a la platja.

El paisatge que em volta és la decoració normal i simple de Tahití, sense pretensions. [...]

L'existència a Panaauia es belluga neta d'incidents, però no em fa sentir el pes de les hores. Entre la feina de la casa, la pesca i les estones de lectura i de trebal, el dia es fon ràpid, i, una existència així, és possible que un hom la pogués prolongar anys i mesos si mantingués l'ànima mesella a les influències de la latitud i no tingués els nervis lligats a la roda frenètica del món, d'aquell món sense cocoters i sense illes de Patinir, en el qual tothom va de cul per terra, castigat per les ales dels àngels i per les dentadures dels diables. Jo sóc d'aquests del càstig, i per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè a mesura que he anat penetrant dintre el gust d'aquest país m'he convençut que més m'estimo morir afusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia. Cadascú és esclau de la seva sang i de la seva història; jo sóc esclau de les pedres, dels renecs i dels rams de farigola d'una vella ciutat mediterrània, i, com que no tinc res de pirata, de negociant ni d'home de cops de puny, sinó que sóc més aviat un contemplatiu i un sentimental, per a poder respirar necessito un clima d'accions i reaccions; en un clima com el de la Polinèsia, és seguríssim que m'hi moriria.

(De La ruta blava. Viatge a les mars del sud)