Tal com ja han evidenciat diversos estudiosos, en la formació de l'autor de La corona d'espines van tenir un paper essencial els clàssics espanyols i francesos i determinats poetes i dramaturgs romàntics i modernistes catalans –Jacint Verdaguer, Frederic Soler, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Santiago Rusiñol. Cal afegir a aquesta base una bona formació retòrica tradicional i ben assimilada. I qualitats naturals excel·lentment aprofitades: una memòria extraordinària i una rotunda capacitat verbal. D'altra banda, el contacte amb la natura i el seu coneixement, detallat i profund –Sagarra és autor de l'esplèndid Els ocells amics– i, a més, l'experiència de la vida nocturna barcelonina van proporcionar a l'escriptor motius d'inspiració. Hem de tenir en compte, també, el món familiar aristocràtic en què va néixer i créixer Sagarra i en el qual la història tenia un pes decisiu.

(Miquel M. Gibert: "Josep Maria de Sagarra: un teatre entre el vers i la prosa", dins Josep Maria de Sagarra, home de teatre. 1894-1994, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1994)