El comte Arnau constitueix el nucli del mite folklòric i literari més important de Catalunya del Romanticisme ençà. Josep M. de Sagarra, el 1928, en va oferir una interpretació abarrocada, dura i realista, on la redempció no va tenir cabuda.

"N'és l'element essencial una cançó popular, impressionant diàleg entre l'ànima d'Arnau i la seva vídua, probablement nascuda a la fi del s. XVI, a Ripoll; la balada va sorgir de sentiments col.lectius de justícia social: Arnau ha defraudat els seus mossos en llurs soldades, i ho ha de pagar eternament. Des del Ripollès la cançó es va propagar pel Principat i per Mallorca, i en deriva la llegenda de l'ànima en pena. A Sant Joan de les Abadesses es va connectar amb la vella tradició dels escàndols del monestir (1017), i hom va enllaçar Arnau i l'abadessa pecadora.

Marià Aguiló va recollir la balada, i Manuel Milà i Fontanals la va publicar el 1853, amb unes notes sobre la llegenda que van servir a Víctor Balaguer per a bastir un conte fantàstic (1858), en el qual va voler identificar l'amant amb l'abadessa Adelaida. Els al.legats de Pau Parassols (1859) a favor de les monges de Sant Joan i contra la llegenda, paradoxalment, van servir perquè els escriptors, des d'aleshores, situessin Arnau al s. XIV, el consideressin senyor de Mataplana i anomenessin Elvira la «muller lleial» de la cançó.

Anicet de Pagès va ser el primer que, el 1877, va saber donar contingut humà al mite.

Ultra diversos floralistes, el van tractar Frederic Soler, Jacint Verdaguer i Josep Carner, el qual el 1905 va fer una escenificació de la balada plena d'intuïcions.

Joan Maragall va donar la millor interpretació poètica del mite: la de l'Arnau vivent, fill d'una concepció nietzscheana de l'heroi i de l'ànima damnada que sofreix a causa de l'incompliment dels imperatius morals i humans; Maragall condueix el mite fins a la redempció, per la vida, la joventut, la col.lectivitat i la puresa de l'amor".

Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

Altres edicions

• Mèxic: B. Costa i Amic, 1942.
• Barcelona: Selecta, 1949. (3a ed. 1957)
• Barcelona: La Campana, 2006. (pròleg de Josep Palau i Fabre)