Es reconeix una clara línia ascendent en l'obra poètica de Ricard Ripoll (Sueca, 1959). Sobretot, d'ençà del seu penúltim llibre, Els encontres fortuïts, amb el qual obtingué el premi Joan Teixidor Ciutat d'Olot, l'any 2000, i que sortí a la llum, a Barcelona, l'hivern del 2001. Entre Sueca, Barcelona i París, Ricard Ripoll ha begut, com ell mateix confessa, de la potència literària i humanista, per exemple, de J.V. Foix, de Bartra, de Rimbaud i de Lautréamont. La memòria dels mots és un llibre ric i minuciosament calculat, no només en la seva còrpora estructural sinó també, i sobretot, en la plasmació general i específica del discurs que s’hi desplega. En relació al procés creatiu, el poeta anuncia de bon antuvi un camí que s'eixampla cap a l'autoficció poètica; heus aquí les raons d'una obra "escrita a partir d'impulsos nascuts del caminar, i reelaborada pel moviment incessant del temps que, al capdavall, barreja sensacions passades amb impressions del que és quotidià, i que acaba instaurant un fil coherent on les lectures alimenten els records, desfent qualsevol idea de progressió [...]. La memòria dels mots és, podríem dir, un llibre sobre la identitat".

(Roger Costa-Pau. "Memòria, paraula i desig", Avui Cultura, 23 d'octubre del 2003, p. XV)

* * *

Ricard Ripoll ens presenta un projecte de poesia experimental que explora fins al límit les possibilitats del llenguatge; una proposta lúdica que juga amb l'erotisme amagat de les paraules. Les flors àrtiques és més que un llibre; es tracta d'un mètode d’escriptura, un procés que va des de l'essència lèxica fins a la paraula alliberada en el text. Una senzilla recepta amb excel·lents resultats que s'inspira en les recargolades sextines trobadoresques, en els collages dadaistes «de talla i pega», o en els «cadàvers exquisits» surrealistes. Una poètica i una retòrica pròpia que conjuga a parts iguals combinatòria i aleatorietat, postmodernitat i tradició.

(J. Ricart. "Alliberar les paraules", Caràcters, núm. 44, juliol del 2008, p. 32)