Em desfaria de la teva imatge, en viatges,
entre albors immòbils, entre llibres i nostàlgies erigides com un temple del retorn;
sempre, esperança de sagetes il·luminades a la recerca del punt màgic
on l’escuma neix de l’ivori alçat per sobre tots els atzurs somniats.
I apareixeria l’or dels teus cabells marítims;
i de l’absència brotaria un precipici furiós, com una basarda remota,
dolça talment una fruita exòtica, tendra, de la tendresa tova de les peles madures,
sinuosa, tallada de gairell, com el teu iris futur,
més lluny, més enllà encara, vers el punt fixat en el blau,
en el rostre immaculat de la modificació esperada.
Del no-res a l’explosió sobtada dels colors, seríem,
a cada pas —moviments de la metamorfosi—, altres, diferents,
fins a no saber les paraules de l’ahir, per sempre més buides.
Tu, com un far, enlluernaries el desig, sirena metàl·lica,
enfonsada en la dura necessitat de viure.

(Del llibre La causa dels exilis. Barcelona: Meteora, 2015)