NIT DE CALMA

La nit avança, i no plou. Totes les tempestes han fugit la calma que m’estreny i em deixa indolent, la mirada perduda cap al teu cos, inexistent, la seva ombra, com el record d’un instant que ja fou fugisser i que, ara, torna a escapolir-se, abans de ser-hi, incomprensiblement. No plou, i tu deus desfer-te de totes les lluites, dels perpetus cansaments, potser, o també mires el cel i aquells núvols que passen, allà, allà, que passen lentament sobre les ombres que vaig creant a mesura que trenco el silenci, sense esglai, amb parsimònia, pensant que tot, encara, pot succeir en aquesta nit de calma, de tens dolor, de cossos que no es troben, que mai més no es trobaran i, potser, fins i tot, que mai no s’han trobat.

(Del llibre Les flors àrtiques. Barcelona: Columna, 2007)

* * *

EL POETA CEC

Ens hem abandonat en mots delitosos que no volien dir res i que ens han tancat en una cel·la d’espant. L’oblit ha fet esquerdes i els ulls encegats de les raons han esquinçat les mirades. Ara, la nit ja no té perfums. El gessamí ha perdut les flors. I són les olors d’humitats que han guanyat la partida, deixant una petja de molsa a cada cantonada. Les parets es desfan com un paper de diari esgrogueït pel temps. Ja no sé on trobar-te, enmig de tanta putrescència. Però et veig, amb una màscara que et vol protegir, talment un esfinx incapaç de preguntar res. Sé que no ets tu sota la careta i que un gran poeta, respectat de tots, s’hi amaga per fer-me la guitza. Tothom li té por, per això l’adulen, i al seu pas es treuen el barret. I tu, ara, ets ell, enmig de la tarda corrompuda, intentant enganyar-me, perquè deixi d’escriure el vers que significarà la mort de la fera. Jo sóc l’home contra el destí i et buido els ulls per recuperar el present.

(Del llibre Les flors àrtiques. Barcelona: Columna, 2007)