L’ANGOIXA DE LA PELL

Torna a mirar, l’ull esdevé bes
que llisca sobre la teva pell
i omple d’angoixa cada pam
del teu cos. Ara expulses l’esglai
mentre expires i deixes de veure
la pluja esquerpa que no cessa,
més enllà d’aquest ansiós present
tan insistent. No valen els mots,
ara el no-res encén el capvespre
i, sobre els teus llavis, s’incendien
uns projectes que mai no veuré.

(Del llibre La memòria dels mots. València: 3i4, 2003)