Ara mateix tot és desert, tot és erm, tot és inacabable.
Les paraules han començat en algun lloc a desplegar les seves ales
Com voltors de cerimònies en eterna cacera.
Ara mateix tot és solitud, tot és silenci inabastable.
Ni tan sols el crit encara mut al fons del cos
No pot seguir els meandres de la passió naixent.
De la nit al dia, del somni a la pell, tot és invisible,
I no sé dir el nom que obre les portes de la meva follia.
Tot és passat, tot és fugida, tot és somni de màscara.
Ara mateix s’esborra el fil de la teva existència,
Com si mai no hagués viscut la teva presència,
Com si el plaer no fos res més que l’inici cruel de la temença,
El mot perdut que m’enfonsa en la buidor més espantosa.
Però malgrat totes les esquerdes sorgides de la memòria,
Vull viure la nova violència del teu cos inalterable.
Sense dir cap més paraula, sense tornar als primers mots del dia.
Em submergeixo en l’oceà sepulcral on reposa la mort onírica,
Car tot és desert, tot és erm, tot és inacabable.
Si no fos per tu, la vida seria en un altre lloc,
Espai dels impossibles, escriptura de l’esperança.

(Del llibre Els encontres fortuïts. Barcelona: Viena edicions, 2000)