Arribem a les envistes de Chebika i del seu oasi, que deixem a la dreta. Passem al costat d'algunes construccions de planta baixa i remuntem serpentejant el camí que du a Tamerza, fi d'etapa del nostre viatge d'avui. Tombs i retombs fins al coll, des d'on es veu, cap al sud, l'enorme plana del Jerid, amb les taques platejades dels chotts. […]

Tornem a baixar fins a l'asif o l'erahar, la riera (en amazig), i la travessem per un gual que es troba en un pèssim estat per a la circulació rodada. Els bots són tan exagerats que toquem el sostre amb els caps.

En sec, croc!, sentim un soroll metàl·lic, el vehicle es trava i la inèrcia, expulsant-nos dels seients, ens precipita endavant.
El conductor s’ha pegat un cop de pit contra el volant; en Jacob, que per sort estava aferrat al tauler del davant per controlar les sotbatudes, s'hi ha trobat encastat en un ai. Els altres, en un tancar i obrir d’ulls, ens trobem ajupits, ensorrats cap al trebol del vehicle. Ens hem quedat immòbils, en una postura de titella abandonat. El Land Rover, en situació de bloqueig, inclinat cap al costat esquerre. No sembla que, a les persones, ens hagi passat res de greu: només algun dolor confús als músculs i als ossos. Tanmateix, tots deixem escapar interjeccions de queixa. Un cop refets de l'ensurt, tot amoixant-nos els membres colpejats, baixem del cotxe; l'Azwaw i en Valentí s'hi ajeuen a sota per mirar l'estat de la mecànica. El diagnòstic coincideix: s'ha trencat un palier.
Cansats, frustrats, escalfeïts, esmaperduts, parlamentem quina podria ser la millor solució. Per sort, som només a uns minuts de Tamerza. Hi anirem a peu, travessant l'oasi. L'Azwaw, que coneix el camí, ens hi guiarà. L'Aquil·les s'apunta a la caminada; jo també.
En Jacob, en canvi, atuït, prefereix quedar-se al cotxe fins que algú el vingui a buscar. Però no és prudent deixar el vehicle ple de paquets al mig del gual amb un sol vigilant mig marejat. En Valentí, en qualitat de mecànic, s'haurà de quedar a fer companyia al cotxe i a l'holandès, i mirar si pot apariar els danys soferts pel tot terreny.

Els altres tres ens posem en marxa a través del palmerar quan el sol s'amaga darrere les ondulacions muntanyoses. Caminem de pressa. Trobem reguerols d'aigua i fins i tot un petit saltant, cosa que ens permet remullar-nos. No bevem per por de les infeccions intestinals. [...]

Quan fa uns minuts que caminem i hem perdut de vista el cotxe i la pista, m'he trobat amb la cosa més estranya que m'ha passat en ma vida.

Sentim un espinguet a la dreta i veiem, dalt del petit marge que limita el camí, entremig de la malesa, la silueta blanquinosa d'un figura humana que salta i corre nerviosament cap a nosaltres, bellugant els braços i cridant alguna cosa incomprensible.


(Fragment del llibre Roses al desert, 2016)