La darrera vegada que vaig veure el senyor Guansé va ser l'any 1975. Era un home atent, afable. Se'l veia poc o molt desorientat, amoïnat per la feina. La seva sordesa dificultava una comunicació fluïda. Em va dir que no feia gaire relació social. Vam recordar Siurana, paratges que he tingut la sort de no perdre junt amb la meva adolescència. En cap moment no va pronunciar paraules com frustració o pessimisme. Però sí que em va dir –a mi també– que li hauria agradat disposar de més temps i més tranquil·litat per escriure altres novel·les. Les publicades abans de l'exili li semblaven llunyanes, estranyes, com si no les hagués escrites ell. No li'n vaig fer cas i me les vaig llegir totes. Ara, a distància, veig que li hauria pogut plantejar alguns interrogants –encara en l'aire– sobre ell. No ho vaig fer i em sap greu. Ara, en canvi, el que em satisfà és que la seva ciutat, les institucions, el país, hagin estat capaços de preparar-li un record d'aniversari i de reedita-li alguna publicació. S'ho mereix per molts motius. I nosaltres també ens mereixem llegir-lo. Si aconseguim millorar encara més la nostra situació cultural, estic segur que noves edicions perpetuaran el record d'aquest home que va posar la seva vocació davant de tots els altres interessos i valors.

(Fragment del llibre Centenari Domènec Guansé (1894-1994), 1994)