Us escric a l'editorial perquè no tinc la vostra adreça. Gràcies per la tramesa del vostre excel·lent llibre Salvador Espriu, missatge personal, que vaig llegir amb molt d'interès. N'he vist un comentari, més aviat curt, a l'Avui. És com una bona cura de balneari, aquest estudi, en lloc de les receptes que corren.

(Joan Triadú. Tarja postal, 27 de setembre de 1992)

* * *

De fet tot el llibre és un munt de sorpreses si vas amb conceptes preconcebuts; el mateix títol, "illa afortunada". Penses que deu ser un paradís (títol del primer capítol) però d'aquells de fer vacances on no hi ha més problemes que els que tenim cada dia, i que això serà la novel·la. Després veus que la seva fortuna està en un altre nivell.

Jo, afeccionat com sóc a llegir i mirar com és el món, els seus paratges i paisatges, les seves cultures, com arribar-hi... vaig quedar sorprès quan el llibre em situava en una illa de l'arxipèlag de les Còlquides. Després de consultar atles diferents, antics i moderns, vaig situar-me a la Melanèsia, a Oceania.

Més sorpreses: no hi ha un sol narrador, n'hi ha dos. Dues històries?

Creus que et trobes amb una novel·la d'amor com tantes altres i et trobes amb unes intrigues polítiques, una història de descolonització; creus que és...[…]

Aquest punt de realisme és el que crec que a mi m'ha enganxat (no sóc lector fàcil d'històries fantàstiques ni de personatges de ciència ficció) i és que penso, després de llegir el llibre, que l'autor ho ha viscut personalment. La descripció que fa dels llocs que jo conec em semblen tan correctes que per força crec que els altres que jo desconec també ho han de ser, i que ha de ser així perquè l'escriptor hi ha estat. I a més s'ha documentat, ha recollit tradicions: de fets folklòrics i de fets històrico-polítics; al llibre podem trobar des d'una partitura musical d'un joc infantil autòcton fins a la lletra d’algunes cançons tradicionals, amb versos en llengua maori i d'altres transcrits al català.

També he de dir que el ritme de l'argument t'enganxa a la lectura del capítol següent per la necessitat de saber la resposta o la confirmació d'allò que et trobes llegint en aquell moment. Hi ha la necessitat de saber amb qui s'ha de trobar el protagonista, qui més coneix l'amagatall, per què hi ha traïcions... L'autor sap molt bé el que vol i per això ens provoca aquesta necessitat. Té imaginació (una font/brollador que ens porta a una cova secreta) i té coneixements.

I té l'eina de la paraula. Els personatges reflexionen, discuteixen, s'enamoren, ens transmeten les seves preocupacions i sensacions sobre la categoria opressora de la nostra civilització, la fidelitat, la injustícia, la mort, el respecte humà, les promeses..., temes que ens fan viure la vida d'una manera o d'una altra i que ens fan posar d'un costat o d'un altre dels protagonistes. [...]

(Joan M. Anton Palomar. Mots de presentació. Reus, 8 de novembre de 2006)

* * *

Parlar de vessant musical de L'illa afortunada és agosarat, ja que podria fer pensar que el llibre té un contingut musical remarcable. He d'advertir d'entrada, que les petites incidències musicals de què us parlaré són marginals. La breu referència musical és fugaç com la flor de trèmol, per dir-ho amb un símil de l'autor. Però, a l'amanida, uns granets de sal li donen cos.

I a l'obra, quan Nikolaus, abraçat per la Makea es balanceja i entona un vals i diu que "aquesta gent (de la Melanèsia) neix, viu i mor amb música", senzillament ho diu i segueix la narració, no s'hi entreté. Però les incidències com aquesta, són arrels meticuloses d'autenticitat, que donen una base real a l'obra i que la fan creïble. [...]

I aquest vessant no queda reduït a les illes llunyanes, sinó que també, després d'un esclat violent, per consolar uns nens que han perdut el rastre dels seus pares, s'entona una cançó pròpia de les comunitats dels països de parla alemanya, An Himmelshöhn die Sterne geh'n, "que ells ja coneixien [diu], per haver-la cantat en reunions cristianes, després de la qual, els ulls dels nens reposaren tranquils i somniadors". Efectivament, és un cant a l'estil de molts corals, que encomanen serenitat i ajuden a mesurar els sentiments. Aquí es tracta d'un lied, l'autor del qual és l'austríac Hugo Wolf, que va viure entre el 1860 i el 1904.

De fet, l'autor va fer mans i mànigues per a obtenir gravacions reals de cants tradicionals de l'illa, un dels quals el joc infantil que surt transcrit. I ho va aconseguir! Feia falta tanta feinada? No, perquè no incideix directament en el fil argumental, però l'autor ha volgut, i li hem d'agrair el seu afany, que el lector tingui la possibilitat d'immergir-se una mica més (no només mentalment, sinó també sensorial) en el context musical que emmarca els protagonistes de la novel·la.

[…]

Per això, quan en una cerimònia fúnebre canten un cant tradicional de les illes, l'himene, al narrador li "semblava bé que s'hagués suprimit tota referència a la venjança. Que sigui aquesta l’aportació positiva que Europa dugui a aquestes illes, tan castigades durant els segles anteriors.

(Josep Navàs Mariné. "El vessant musical de L'illa afortunada". Reus, 8 de novembre de 2006)

* * *

"En fi, m'ha semblat que us agradaria conèixer aquesta història". Amb aquesta frase senzilla, Joan Prats clou L'illa afortunada, la novel·la amb què va guanyar el premi Pere Calders 2005.

Amor, misteri, aventura, drama, exotisme i reflexions entorn de la poca adequació entre els Estats i les nacions són els elements que conformen L'illa afortunada, la primera novel·la de Prats. Molts ingredients per a una recepta que, de tant en tant, queda mancada de sal.

Un amorf rellotger del nord, casolà, plàcid i apocat, es veu de sobte submergit en una aventura al més pur estil d'Indiana Jones (amb passadissos secrets i escenari tropical), intentant salvar els seus nebots d'un intent de revolució a les llunyanes illes Còlquides.

Com els romàntics, Prats situa l'acció de la narració en un indret llunyà i exòtic: Melanèsia, situada al Pacífic. La història dels protagonistes està íntimament lligada a la història d'aquestes illes i la seva lluita per esdevenir Estat. Potser és aquest l'element més difícil d'encaixar en la narració. Fer versemblant per al lector un escenari llunyà del qual té poca o cap informació.

L'illa afortunada és una narració protagonitzada per dones fortes, oceàniques, i homes més aviat anodins. Precisament és a través dels ulls i el cor d'un d'aquests homes que ens arriba la història. Prats utilitza aquí el mateix ardit que Cervantes i és un narrador accidental, Tevaki Xenòpulos, qui transcriu les cartes i pensaments del protagonista. Un ardit que li permet viatjar en el temps i en l'espai de manera més lliure mantenint la primera persona del singular. […]

(Laura Castillo. "De l'amor, la independència i altres dimonis", Avui, 14 de desembre de 2006, p. 15)

* * *

El present treball és un fragment de la vida i una pàgina de la història mil·lenària del nostre poble, que ara, en tindre'l a les mans, em recorda i em fa reviure la frase de Faust: "Allò que vas heretar dels teus pares, afanya't per posseir-ho".

Els nostres padrins i els nostres pares –de cada poble– eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món de la meteorologia els feia veritablement savis en aquest àmbit.

En Joan Prats, Joan Cervera i Albert Manent ens ho fan avinent amb senzillesa, planerament, això sí, amb tota l'estima. L'estima que ells senten per aquesta terra, per aquests pobles, per tots els homes i dones que hi fan glatir la vida en l'avui i en l'ahir.

Ells han esdevingut zelosos captaires i ordenadors dels fets relacionats amb la meteorologia de la comarca. En silenci, amb estima. I ara ens els ofereixen, ens els retornen escrits i perquè quedin per a la posteritat.

[…]

Calia recobrar tot el valor documental que es pogués per la via oral de la gent del lloc i, sobretot, dels avis a nivell de lèxic del temps. Amb aquest llibre ho han fet.

(Joan Bellmunt i Figueras. Pròleg, dins Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues, desembre de 2008)

* * *

Pel que fa als poemes del Joan, són un devessall de sensibilitat i un magnífic joc referencial literari. Cadascun dels poemes, de llargades variables. està encapçalat per un epígraf, o més. Un dels annexos els reuneix i contextualitza. Així el poeta universalitza el seu discurs íntim, ajudat per les paraules i versos d'autors […]

Prats (Joan) s'inspira en l'Estellés que escriu: "L'aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags." Quan la marea és alta i agafem una d'aquestes ampolles, la que brilla més, i l'obrim… ens rega l'ànima una escuma de poesia il·lustrada que cal assaborir per no perdre cap matís.

(Lluís Llort. El Punt Avui. Cultura, 21 de febrer de 2014, p. 5)