4. LA DONA MALENCONIOSA

La malenconia ha existit sempre en l'esperit humà, i d'això en donen fe tot de testimonis escrits; normalment l'associaven a alguna causa concreta (el desamor, la pèrdua d'un ésser estimat, una catàstrofe natural o bèl·lica, etc.).

En canvi, a partir del Romanticisme i sobretot del Decadentisme, la malenconia és un estat permanent, un programa, una forma de vida. La nostàlgia decadentista és un estat incorpori, una sensació vaga, una apatia, una mena d'astènia adolescent, conseqüència de no se sap ben bé què. El resultat és una percepció subjectiva de disgust, de recança per una cosa feta –o no feta– que ha deixat a l'ànim una sensació de fracàs, d'insatisfacció.

Gilbert Durand (Les structures..., 1969) associa la malenconia a l'aspecte tenebrós de l'aigua que pot conduir al complex d'Ofèlia (la mort per ofegament). Ara bé, encara que no duguin a la mort, les llàgrimes ens condueixen vers un paisatge nocturn, sideral, dominat per la lluna.

Podem intentar buscar algunes causes de la malenconia (deixant de banda alguns estats psíquics palesament patològics). Potser la causa més repetida en la novel·lística és la malenconia per un amor impossible o fracassat, com succeeix, entre moltes altres, a Albine de La Faute de l'abbé Mouret, de Zola (1985). Aquesta noia, abans angelical, innocent, ingènua i primitiva, després desesperada d’aconseguir l'amor de Serge i incapaç de continuar vivint.

Esmentem, a la literatura catalana, la melangia per un amor perdut, que trobem en tantes elegies de Rosa Leveroni (1981), que traspuen «recança», «melangia», «tenebra», «enyorança», etc., sense que, tanmateix, això provoqui el suïcidi. […]

Moltes heroïnes de les novel·les del segle XIX i posteriors es troben en aquest estat. Vegeu Biruté Ciplijauskaité, La mujer insatisfecha... (1984).

Recordem la situació de misèria en què es trobava Natàlia de La plaça del Diamant (1962) a partir de la mort del seu marit i de l'acabament de la guerra, situació que la invita al suïcidi. El bon adroguer Antoni li evita la sortida tràgica, però la seva vida no té grans il·lusions: es conforma amb la seva situació sense apassionament.


(Fragment de "Cinc (arque)tipus femenins en la literatura europea", dins Actes del Catorzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Budapest, 2006. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vol. 1, 2009)