Un monasterio que alberga a una comunidad de monjas. Un crimen penetrado en una celda cerrada. Ambiente de misterios, celos y rencores, del todo alejado de la paz y armonía que se suponen intrínsecas a todo cenobio. La llegada de la inspectora provincial de la orden y su ayudante novicia, que hurgarán en los entresijos del crimen. Son elementos básicos de la novela L'abadia del diable, que Josep Maria Morreres (Barcelona, 1952) acaba de publicar en Proa. Un entretenido relato en el que el autor parodia varios géneros literarios, con más voluntad de homenaje que de caricatura.

"Es un libro sobre libros, que busca la complicidad del lector para descubrir los referentes literarios y, en definitiva, jugar con las lecturas comunes", dice. Conan Doyle, Poe, Borges, Umberto Eco, Histoire d'O… están con mayor o menor intensidad en L'abadia del diable, que en su argumento básico parece un contrapunto femenino de El nombre de la rosa. La pareja de monjas investigadoras remite a Guillermo de Baskerville y Adso de Melk, como también, claro, a Holmes y Watson.

"Me gusta jugar con las lecturas comunes y busco enlazar con la tradición", explica Morreres. El tiempo y el lugar donde ocurre la acción son deliberadamente vagos, pero todo pasa en un espacio cerrado, la abadía. "Es el enigma clásico de la habitación cerrada, el microcosmos donde se concentran todas las tensiones y envidias. Al igual que dentro de un partido político, en el que unos espían a los otros", comenta Morreres, irónico. El humor "serio" y la ironía están presentes en esta historia exclusivamente poblada por personajes femeninos.

"Me divierte crear personajes que parecen antiguos pero que tienen una mentalidad moderna —indica el autor—. Así, una de las monjas defiende el amor lésbico. Pero también intento subvertir los papeles clásicos: en la pareja investigadora, ni una es tan infalible como un Holmes ni su ayudante es poco diestra".

(Rosa Maria Piñol: "'El nombre de la rosa' en clave femenina", La Vanguardia, 28 de gener de 2009)

* * *

A L'abadia del diable (Proa), de Josep M. Morreres, premi Ciutat de Badalona, hi degustarem un còctel ple de referents literaris i fins i tot de cinematogràfics. El primer i més evident és El nom de la rosa, la famosa novel·la d'Umberto Eco, però també l'Edgar Allan Poe d'Els crims del carrer Morgue (amb dues dones assassinades dins d'una habitació tancada per dins) i, fins i tot, novel·les d'ambientació lèsbica i films com ara Entre tinieblas, de Pedro Almodóvar (si bé la qualitat d'aquesta novel·la supera de llarg la d'aquell film conventual) i del Buñuel d'El ángel exterminador, perquè les protagonistes, tot dones i cadascuna amb la seva personalitat complexa, no sortiran de l'abadia.

Nascut a Barcelona el 1952 i autor d'una desena de títols, la majoria premiats, Morreres ens ofereix un thriller paròdic ambientat a Cobricel, un convent de monges justinianes (orde fictici), en un espai i una època sense determinar, tot i que podria voltar el segle XII. L'abadessa, sor Maria Blancaflor, ha estat trobada assassinada dins la seva cel·la, tancada per dins, just quan arriben a l'abadia sor Joana de Vilacans i sor Agnès, que farien el paper de Guillem de Baskerville i Adso de Melk a l'obra d'Eco, o del Holmes i Watson, de Conan Doyle.

A partir d'aquí, Morreres ens mostra "un microcosmos que podria ser qualsevol altre, una comunitat amb les seves regles". L'autor ha triat "una opció femenina, però no feminista, almenys no de manera conscient", i comenta que per damunt de tot és "un llibre sobre llibres, ple de referents que el lector podrà identificar; no busco originalitat, sinó enllaçar amb la tradició literària".

Cites de l''Eclesiastès'
A la trama, dividida en capítols encapçalats per una cita de l'Eclesiastès que en resumeix el contingut, s'hi afegiran claus com ara els cobejats "papers de Salamandra" i un palíndrom en llatí atribuït al diable (que Morreres agraeix a Màrius Serra): "In girum imus nocte et consumimur igni" ("Anem vagarejant per la nit i ens consumim en el foc".)

L'obra la presenten quatre narradors i amb tres models diferents: "Un que està fora de la història, omniscient, dos que estan implicats en la narració i un que pertany a la ficció però no a la trama que narra", detalla Morreres, que treballa "més pendent de la forma que de la trama".

"M'agrada l'humor seriós i prendre'm amb ironia les coses més serioses", i és el que ha aconseguit amb aquesta novel·la de llenguatge i arquitectura ben travats que parodia amb elegància la moda literària sobre misteris en monestirs.

(Lluís Llort: "Misteri al convent", Avui, 29 de gener de 2009)