DEL CAOS A L'ORDRE

La creació va ser, no ens enganyem, fruit de la improvisació. Aquesta és, si més no, la impressió que en traiem després de llegir el report, necessàriament resumit, que trobem al Gènesi. Hi ha, evidentment, tot això dels sis dies, però hi ha molt més, i si llegim amb atenció, atorgant a cada cosa la importància que té, fixant-nos en els petits detalls del relat bíblic, ens adonem que Déu va actuar mogut més per tot un seguit d'impulsos que seguint un pla preconcebut. Cal suposar, tenint present l’omnipotència del Creador, que, d'haver estat aquesta la seva intenció, el món hauria pogut ser creat tot d'una, en un sol instant, tal com el coneixem; no sembla que hi hagués d'haver hagut cap impediment perquè de la voluntat del Creador sorgís l'Univers sencer, amb la seva infinitat de constel·lacions en permanent expansió, amb sols immensos que fan ostentació de la seva energia fins a rebentar i convertir-se en avariciosos forats negres, amb estrelles viatgeres que solquen el buit a la recerca del nores, amb mons de tota mena i, entre ells, en un sistema solar modest, gairebé marginal, la Terra, amb els seus mars, oceans i continents, amb la flora i la fauna sàviament distribuïda segons les condicions orogràfiques i climàtiques, amb les diverses races humanes. Sabem que això no va anar així, que Déu va procedir ben altrament. No estem en condicions de discutir els procediments divins, d'apuntar si hauria estat millor fer-ho d’aquesta manera o d'aquella altra, de valorar els encerts í d'assenyalar els errors, d'exercir, en definitiva, la critica; ens limitem a constatar els fets.

Fixem-nos en les informacions que ens aporta el relat bíblic. De primer Déu crea el cel i la terra, però s'adona immediatament que allò no pot funcionar de cap manera, que tot plegat no té ni solta ni volta: la terra era caòtica i les tenebres cobrien l’oceà. Déu, a qui de vegades s'ha definit com el gran arquitecte, com el gran organitzador, veu clarament que tot aquell maremàgnum és un nyap, que ha oblidat el que era essencial i, sense posar-se pedres al fetge, reconeixent el seu error i posant-hi ràpida esmena, crea la llum. Crea la llum en oposició a la foscor, que ja existia, i, amb aquesta senzilla però genial operació, la primera noció d'ordre: el dia i la nit.

Aquí ensopeguem amb una qüestió important. Podríem pensar que la creació de la llum anava encaminada a combatre unes tenebres no desitjades, però això és, de totes totes, una errònia percepció antropomòrfica. De fet, que la terra estigués tota ella coberta de tenebres no tenia cap mena d’importància, ja que no existien ulls que poguessin adonar-se'n. Aquelles primeres i espaordidores tenebres no afectaven la visió de Déu, que no està subjecte a les lleis òptiques de la física, l’esperit del qual podia batre les ales sobre les aigües sense cap impediment. No sabem res del temps durant el qual l'esperit de Déu va estar aletejant per damunt d'aquell caos inicial, ni de la sensació que aquesta enjogassada activitat li produïa; podem creure, tanmateix, que aquella experiència va ser reveladora, que Déu va adonar-se que aquell plaer solitari, que aquell deixar-se anar per l’eufòria de la recent creació, no tenia cap sentit, que no podia estar-se tota l'eternitat sobrevolant el magma, per més satisfactori que fos. Podem pensar que el que en realitat anguniejava Déu era la manca d'ordre; no es casual que la primera asseveració sobre la terra sigui el seu caràcter caòtic.

Notem que amb la separació de la llum i de les tenebres, amb la introducció del dia i la nit, s'introdueix per primer cop la idea de temps. "Aquest va ser el dia primer" —diu el llibre—, és a partir d'aquest moment, i no abans, que la creació esdevé un fenomen històric, un fenomen inserir en una categoria que, per abreujar, anomenarem temps. Sobre l'existència real del temps, qui mes qui menys s'ha vist impulsat a dir la seva, s'ha discutit a bastament sobre la seva naturalesa objectiva o subjectiva, sobre el seu fonament en la física o sobre la seva pertinença als fenòmens estrictament mentals. En tot cas, i crec que tots en podríem estar d'acord, si el temps no existís caldria inventar-lo, i això és el que fa Déu, en la seva infinita previsió, just a l'inici de la Creació.