I de tot el que delejaren els meus ulls, no vaig escatimar-los res.

ECLESIASTÈS 2,10

La mort, contra el que se sol pensar, no és cap tragèdia, només és una cura d'humilitat, un posar les coses a lloc. Ara que definitivament m'he mort, d'un cop i per sempre, m'adono que la vida és un joc estúpid en què sempre acabes perdent. La mort no és cap tragèdia, ni cap drama, ni res que se li assembli. No ho és per a aquelles que, de prop o de lluny, havien conegut la difunta, que li dediquen un record efímer, una reflexió existencialista i, en el millor dels casos, una oració; no ho es, tampoc, per a les que realment 1'estimaven, que aprenen amb una rapidesa inusitada que la vida continua i que les mortes fan més aviat nosa, i no ho és, menys que per a ningú, per a la directament afectada, per a aquella que mor. Tant si la mort és un transit a una altra vida, que ha de ser necessàriament millor que no pas aquesta, com si és un punt i final, l'acabament definitiu, i en això cadascú és lliure de creure el que li convingui, és un esdeveniment tan previsible com inevitable.

La meva mort, per més que l'envoltessin circumstàncies difícils d'explicar, no hauria d'haver trasbalsat la pau de l'abadia, com no l'havia trasbalsada, mesos enrere, la mort de sor Isabel de Cantocell -la meva estimada, enyorada i mai suficientment plorada sor Isabel de Cantocell-, víctima innocent de l’enveja, de la rancúnia i de la maledicència. I del remordiment, la vergonya i la culpa, per dir-ho tot. Jo era, com els agrada dir a les que ara em ploren, encara jove -per més que aquest «encara» em dolgui com una espina entre els dits del peu-, amb una vitalitat i una empenta que moltes jovenetes voldrien per a elles, però sobretot amb unes ganes de viure boges, amb una pila de projectes a mig realitzar i d'altres que no vaig tenir temps d'embastar, però em va arribar l'hora i, contra això, no hi ha ganes de viure que valguin. El que té de dolent la mort és que arriba com un convidat inoportú, quan menys se l'espera.

La meva va ser una mort traumàtica, però no dolorosa. Si més no, això m'ho vaig poder estalviar, vaig passar de la vida a la no-vida sobtadament, gairebé sense adonar-me'n. Que hagués patit una mort violenta, que hagués estat assassinada, parlant clar, tampoc no hauria d'haver esparverat ningú. Vivíem temps violents i convulsos -no ho son tots?-, en què les qüestions que no es podien resoldre a les bones s'havien de resoldre a les males. Cada dia morien assassinades centenars de persones de totes condicions socials, riques i pobres, nobles i plebees, clericals i laiques, i les abadesses no disposàvem de cap butlla que ens n'exclogués. La meva mort, però, va obrir la caixa dels trons, va fer que sortís a la llum el que hauria d'haver restat ocult. Amb raó o sense, sentint-se sota sospita, més d'una va xerrar més del compte, va posar entre els dits de sor Joana, la meva bona amiga d'altres temps, un fil que ella va saber estirar fins a desfer tot el cabdell.