—Tot plegat ha estat una bogeria —va iniciar la sessió aquella tarda la Isabel Benaurat, tan bon punt com va haver pres possessió del divan.

Al doctor Filós se li va acudir que precisament aquell era el seu camp, tot i que ell s'estimava més parlar de neurosis, de trastorns emocionals i de disfuncions anímiques. Si la Isabel Benaurat feia cinc anys que assistia tres cops per setmana a la seva consulta era precisament per tractar de tot això que ella englobava imprecisament sota el terme de bogeria. Va reprimir-se, però, la temptació de fer un acudir fàcil.

—Una bogeria —va xiuxiuejar mentre anotava la paraula al seu bloc.

Fos el que fos que havia estar una bogeria, havia colpit suficientment la Isabel Benaurat per mantenir-la en un inquietant i tens silenci, que es va perllongar per més d'un quart. La Isabel Benaurat, tal com el doctor Filós la veia, era una dona que ho tenia tot per a ser feliç. Fregant els quaranta anys, amb un atractiu físic inqüestionable, ben casada amb un marit que l’estimava i que corria a satisfer totes les necessitats intel·lectuals, afectives i sexuals que se li poguessin desvetllar, només tenia un problema: guanyava els diners a cabassos. Tots dos, marit i muller, eren dentistes i havien tingut l'encert de muntar una clínica especialitzada en l'estètica bucal que era una màquina de fer diners. El doctor Filós, tot i que s'hauria deixat espellar abans de reconèixer-ho, envejava la puixança econòmica de la seva pacient. Ell, que gaudia d'un prestigi inqüestionable en el camp terapèutic, sòlidament fonamentat en una anàlisi personal realitzada amb una eminència de Londres, que havia conegut personalment Sigmund Freud, una formació exhaustiva i una pràctica de no menys de trenta anys, s'havia d'estar ben bé tres quarts d'hora escoltant les bajanades que li deixaven anar una colla de neuròtics per guanyar el mateix que aquella dona cobrava per una visita en què no invertia més de cinc minuts, amb l’agreujament que, mentre a ell els pacients li arribaven amb comptagotes, ella tenia hores concertades amb tres mesos d'antelació.

—La vida es injusta —va concloure.

—Perdó, doctor? —va inquirir la pacient.

—M'ha dit -es va refer ràpidament el doctor, maleint-se interiorment per la seva indiscreció— que tot plegat ha estat una bogeria i no ha cregut que fos necessari afegir res mes. En realitat, amb el seu silenci volia castigar-me, pensava que les seves paraules havien de desvetllar-me el meu interès terapèutic, si no la meva curiositat, que estaria frisós per saber què li feia pensar que tot plegat ha estat una bogeria, però no ha tornat a badar boca. Per això li deia que la vida es injusta, perquè fem pagar als altres culpes que no els corresponen. Vostè, senyora Benaurat, està dolguda amb mi perquè imagina que no l’escolto amb prou atenció i, per tant, es tanca en un mutisme ressentit.

—No es això, doctor —va fer, mesella, la Isabel Benaurat.

—No esperava que ho admetés. De fet, si repassem la seva biografia, ens adonem que sempre s'ha ressentit d'una manca d'atenció. D'una manca d'atenció que, permeti'm que ho subratlli, només ha existit a la seva imaginació.

—De vegades, doctor, tinc la sensació que pixa fora de test.