Josep M. Morreres neix a Barcelona el 18 de desembre de 1952. Segon fill d’una família de set germans, sempre va estar més disposat per als jocs i les malifetes que per als estudis, condició natural que el va conduir directament al fracàs escolar quan aquest terme encara no havia fet fortuna. Amb bon seny, i com eren temps de vaques magres, els pares el van posar a treballar amb la condició que continués fent el batxillerat de nits. Es va passar quatre anys en un taller de joieria, envoltat d'excel·lents professionals que van fer tot el que va estar al seu abast per ensenyar-li l'ofici. No el va aprendre, però va aprendre dues coses que li havien de ser de gran utilitat en el futur: Que la vida del treballador és molt dura i que en el camp artístic —l'orfebreria és un art— el llistó de qualsevol obra és la perfecció.

Va entrar a la Facultat de Filosofia i Lletres en els èpics anys de la lluita antifranquista i va fer de tot menys estudiar. Eren temps de fe, esperança i solidaritat, d'adhesions a causes perdudes i d'il·lusoris i engrescadors somnis revolucionaris. D'aquella època li prové probablement un nul sentit per a les coses pràctiques, un esperit rebel i inconformista i una absoluta aversió al poder. Al poder dels altres, naturalment.

Al cap d'uns anys, el que són les coses, es va trobar amb el títol de llicenciat en història a les mans i sense saber ben bé què fer-ne. Convençut que el seu futur estava en la investigació històrica, va col·laborar en diverses revistes —Tiempo de Historia, Historia 16, Nueva Historia, Historia y Vida—, algunes de les quals encara sobreviuen a hores d'ara.

Mentrestant, aquest cop de manera més conscient, havia contret obligacions familiars i es veia en la peremptòria necessitat de fer-se un jornal. Va provar diverses ocupacions i, davant de la seva manifesta incapacitat, va acabar fent de professor, que és com actualment es guanya la vida. La vida que s'ha guanyat, l'esmerça a fer allò que realment li agrada: estar amb els seus, gaudir de l'amistat dels amics, sortir a navegar, llegir bona literatura, escriure'n de no tan bona.

Tot i que la seva vocació d'escriptor li venia de lluny, de quan a penes sabia escriure i es dedicava a jugar a ser escriptor omplint de gargots un quadern amb una ploma estilogràfica que li havien regalat, la seva activitat pròpiament literària es va iniciar al voltant dels vint-i-cinc anys, quan va aconseguir acabar la seva primera novel·la. Amb l'original sota el braç, va començar un llarg pelegrinatge d'editorial en editorial, cosa que li va permetre aprendre que una de les condicions de l'escriptor és una inalterable resistència al descoratjament. La seva primera novel·la, amb la qual s'havia creat unes expectatives il·limitades, va ser rebutjada sistemàticament per totes les editorials, amb molt bones i engrescadores paraules, això sí.

Mentre anava escrivint altres obres, que gaudirien d'igual fortuna, va encetar la seva tasca com a crític literari, fent bona aquella asseveració segons la qual darrer3 de tot crític hi ha un escriptor frustrat. Va col·laborar en els més prestigiosos diaris (La Vanguardia, El País, Avui, Diari de Barcelona, El Observador), sense que el prestigi d'aquests mitjans se'n ressentís seriosament. Aquesta experiència com a crític, a banda de procurar-li uns ingressos magres, un prestigi efímer i algunes enemistats duradores, va influir de forma decisiva en la seva obra creativa. El fet d'haver argumentat sobre els encerts i desencerts d'obres alienes, d'haver estat en íntima relació amb algunes obres mestres de la literatura, si bé no li va conferir més talent, li va fer prendre consciència d'allò que l'art d'escriure té d'ofici. Va abandonar, doncs, la pretensió de genials intuïcions i es va consagrar a la feina, fent de l'exigència la seva principal —si no única— virtut.

Amb el temps, descobreix que l'ofici d'escriptor és un camí empedrat de treballs solitaris i de plaers compartits, d'incerteses i de somnis, de frustracions i de satisfaccions, però que és el camí que poc assenyadament ha encetat i que ja no té el coratge d’abandonar. Des de 1989 ha anat publicant de forma regular, ha guanyat alguns premis a diversos indrets d'allò que deien els Països Catalans —cosa que l'enorgulleix— i, per damunt de tot, ha continuat escrivint de forma pacient i conscienciosa, refiat més en el treball diari que en les intuïcions genials.