Trenta anys donen una bona perspectiva sobre les coses. Sovint, abocats en la immediatesa del moment, no ens adonem de la transcendència dels fets que vivim i jutgem equivocadament, prenent els errors per encerts i la dis-sort per fortuna. El temps és el nostre gran aliat, és ell qui ens fa apreciar el veritable valor dels esdeveniments, el que acaba col·locant cada cosa al seu lloc. És, en aquest sentit, que estic profundament agraït a l'inspector Lopera, il·lustre funcionari policial, la tasca del qual mai no va estar degudament reconeguda i ara, quan ja fa anys que cria malves, ningú ja no recorda. L'inspector Lopera, en una actuació que aleshores vaig jutjar injusta, arbitraria i guiada per la mala fe, va contribuir decididament a la meva Fortuna, retirant-me del mal camí per on em portaven les males companyies i el meu poc senderi i obrint-me els ulls a les veritats veritables.

Després del que m'ha tocat viure, no puc creure que les coses passin perquè sí, que ho puguem atribuir tot a la casualitat. Jo, que mancat d'exemples edificants i d'un guiatge espiritual escaient he estat sempre un descregut, m'he adonat, aquí, entre aquests murs, que hi ha d'haver un Déu, un Demiürg, un Gran Arquitecte, el que sigui, que disposa que els esdeveniments es produeixin d'una determinada manera, seguint un pla que només Ell coneix i amb una finalitat que ens resulta inescrutable, i que nosaltres, els homes, som marionetes a les seves mans. Cecs i arrogants, creiem que ens en podem sortir per nosaltres mateixos, que som l'artífex de la nostra sort, que depenem de les nostres forces i del nostre enginy i pretenem ignorar que cadascú té un destí que no pot defugir.

Del fet que tot respon a un pla preconcebut en puc donar un botó de mostra. El Gran Arquitecte havia previst que jo acabes posant per escrit les meves experiències per a il·lustració i guiatge deis ingenus lectors, però per això calia posar remei a la meva deficient formació acadèmica, que fregava l'analfabetisme funcional, i al meu nul interès per a tot allò que no estigués directament relacionat amb la satisfacció de les necessitats i dels plaers més primaris. Va ser per això que va posar en el meu camí al Doménec Casamitjana, personatge que per ser absolutament tangencial a aquesta historia m'abstindré de descriure. Era una nit d'hivern, freda i poc agradosa, de 1974, que no convidava a passejar pel carrer i molt menys a aturar-se davant els televisors engegats de l'aparador d'una tenda de electrodomèstics per seguir el discurs del president del govern, un home trist, amb cara de pomes agres i gest autoritari, que obria una mica una mà mentre amb l'altra mantenia alçat el garrot. Feia uns mesos, en assabentar-nos que l'almirall Carrero Blanco, després d'haver oït missa i haver combregat, havia volat literalment al cel, tots plegats havíem respirat amb una barreja d'alleugeriment i temor. Es va dir, i així ha quedat registrat fefaentment als llibres d’història, que havia estat ETA l'autora de l’atemptat, per més que a mi ningú em convencerà que la CÍA no hi va teñir alguna cosa a veure i que la visita del Kissinger a Madrid i la presencia de la VI flota als nostres ports van ser purés coincidències. Jo, però, sóc un ignorant paranoic, i el que pugui opinar un ignorant paranoic no interessa ningú.