Cal advertir, però, que la proliferació de poetes és asunt ben lògic d'acord amb la facilitat o dificultat dels gèneres. Crec haver dit ja en algun paper que el gènere més fàcil de fer (per tant, també el més fàcil de fer malament) és el vers. La raó és òbvia: és menys dificultós escriure dues que quaranta-sis paraules. I ara per ara, una poesia encara acostuma a tenir menys mots que una novel·la o conte. Ja sé que el fet d'escriure uns mots no té res a vore amb el fet d'escriure'ls bé. Claríssim. Jo no discuteix el escriure bona poesia; el escriure bona poesia serà tan dificultós com escriure bon assaig o bona novel·la, però, per desgràcia, la poesia novençana i primària que fem els aprenents de lletraferits no té massa a vore amb la que fa el senyor Salvador Espriu, fique per cas. I aquella poesia (la primària i novençana) és la que sabem fer (podem fer-ne de millor si per a nosaltres el coneixement íntim de la llengua, que dona el seu estudi, està quelcom desconegut?). En Sabrem fer algun dia de millor?

(Fragment de l'obra Els darrers. Generació del 70. Castelló: Editorial F. Sanchis Cardona, 1972, p. 19-20)