Comentaris d'obra
Jesús Huguet havia publicat, ja el 1972, Els darrers, generació del 70, un llibre sobre les últimes promocions que, al País Valencià, es lliuren al conreu de l'escriptura amb l'assiduïtat —migrada— que permeten les circumstàncies. Obtingué el premi Ausiàs March 1972, i, de resultes del premi, li fou editat el llibre guardonat, La processó de Kirk o no te n'ixques de la fila. Al recull poètic d'Huguet el lector toparà, sense massa rèmores, amb dos tipus de poemes: el vers compost d'una sèrie de proposicions humanístico-existencials, i el vers menys altiloqüent, on el poeta empra un didactisme posat al servei dels continguts cívics que assaja de comunicar. En aquest aspecte, el recull reflecteix, amb prou de fidelitat, tota la resta del material inèdit del qual s'ha nodrit.
(Amadeu Fabregat. "Jesús Huguet", dins del llibre Carn fresca: poesia valenciana jove. València: L'Estel, 1974, p. 78)
* * *
Acabo de leer este denso libro de poemas de Jesús Huguet de título entre simbólico-enigmático (La processó de Kirk) y admonitorio (No te n'ixques de la fila) [...].
El simbolismo no se refiere sólo al título, por supuesto, sino que impregna casi todo el libro y está basado en una alegoría capital: la concepción de la vida como una procesión dirigida por abstractos organizadores y formada por personas que inexorablemente se ven encasilladas en ella sin poderse salir y sin poder influir para nada en su marcha.
Lo primero que llama la atención en estos poemas es la homogeneidad del contenido, de forma que constituyen una unidad armoniosa y unívoca; en segundo lugar, la densidad y profundidad de la poesía, sorprendente por tratarse de un escritor valenciano. Digo sorprendente porque, en general —y a pesar de las limitaciones y relatividad de todo tópico— los escritores valencianos son amantes de lo concreto, del color y de la forma determinada, del humor y de lo festivo. Pero casi nada de eso encontramos aquí: la expresión poética de Huguet es críptica y hermética, abstracta, a veces, hay que confesarlo, no fácilmente inteligible y desentrañable en su significación o en sus alusiones. Sobre todo, el tono general es amargo, hondamente decepcionado. Frente a toda una larga tradición regional, estamos, pues, ante una poesía sobria y seria, casi ascética, de indiscutible dimensión dramática, crítica e incisivamente reflexiva. No de riqueza formal o de tipo anecdótico, sino de evidente contenido sociológico, poesía noblemente comprometida y con mensaje, que nos comunica de manera estoico-pesimista y desengañada el «mundo interior» del poeta, preocupado por «la processó», es decir, por la vida, por la sociedad y por las normas y directrices que la rigen, por las actitudes humanas posibles de los que participan en esa procesión. Cuestiones todas ellas, sin duda, de capital importancia y de valor trascendente, «poesía esencial» que se acerca mucho —y no sólo temáticamente— a la de Jorge Guillén o a la de Pedro Salinas.
En la poesía de Jesús Huguet encontramos, pues, dos dimensiones de acusado relieve; poesía trascendente, por ocuparse primariamente de temas permanentes y eternos, pero también poesía de incidencia social —la vida en el centro— o, si se prefiere, antropocéntrica: el hombre en el eje de la preocupación del poeta, la vida, su sentido y su evolución como problema constante.
(J. Rodríguez Richart. "La poesía simbólica y trascendentalista de Jesús Huguet", dins de Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 52, març del 1976, p. 1-3)
* * *
I són precisament aquests poetes els bastidors de la «nova» poemàtica dins l'àmbit castellonenc —tot i que de manera molt heterogènia segons els autors— a partir dels setanta, concretament a les nostres comarques, de 1972, arran de la publicació del llibre d'assaig de Jesús Huguet que obre aquest període de «renovació» i obertura titulat Els darrers. Generació dels setanta, editat a Castelló, i, després, el llibre de poesia titulat La processó de Kirk o no te n'ixques de la fila, Xè Premi Ausiàs March de poesia 1972 (publicat l'abril de 1973). Aquesta mostra antològica d'Els darrers ens ofereix tot un seguit de poetes d'arreu del País Valencià prou desconeguts fora dels àmbits —la majoria d'ells— estrictament comarcals o locals i amb unes premisses tant d'edat com d'aquelles referides a la manca d'una difusió digna de la seua poètica i, per tant, fora dels àmbits més conreats de la crítica literària (revistes, suplements de lletres, ressenyes, etc.) o del món editorial més competent [...].
(Manel Garcia Grau i Manel Pitarch Font. "Sobre la poesia castellonenca contemporània (1974-1984)", Estudis de llengua i literatura catalanes / XXXIX. Homenatge a Arthur Terry [vol. 3]. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 217-218)