—Creus que la paraula té una capacitat invocadora?
—Naturalment. Té el poder de curar, com ho pot fer l’eurítmia com ja hem dit abans. I té el poder de ferir de mort —si no és a l’instant, en el record, i això no és ben bé una metàfora. La paraula és molt important, per això s’ha de respectar.

—Hem d’anar amb compte amb què escrivim?
—Sobre què escrivim potser no. Sobre…

—Sobre els finals de les obres?
—Ah, això sí! Els finals de les obres. Perquè hi aprovem o desaprovem unes actituds determinades, encoratgem unes maneres de fer o no.

—Parlàvem de quins havien estat els motors de la teva escriptura. Permet-me que insisteixi sobre l’estranyesa de viure, que em crida molt l’atenció.
—En realitat, pretenia esbrinar per què soc aquí, què hi he vingut a fer i on vaig. És això que no t’ho explica —aparentment— cap religió, cap filosofia i que ens deixa l’interrogant. Ara, et dic una cosa: un cop proves de destruir Déu i proves de destruir el jo, el que queda és un personatge, un titella.

(Albert Tola: "Rosa Victòria Gras entrevistada per Albert Tola", dins Rosa Victòria Gras Dimensió creativa de la llengua. Barcelona: Institut del Teatre, 2018, p. 68. En línia)