ESCENA TERCERA
 

Sala luxosa que imita l’esplendor romana dels films americans, adjacent a l’alcova de la senyora Carola Kranz. Hi ha una piscina. La Carola és ajaguda en una chaise longue. Va vestida amb clàmide. Hi ha un toc d’excentricitat en tot, que esdevé més estrident quan l’espectador s’adona que la Carola té una cama dreta i camina amb l’ajuda de les crosses, en les quals hi ha incrustacions i relleus. La Sabina va vestida també amb clàmide, però senzilla. La Sabina ofereix a la senyora Kranz els seus serveis mig de naturoterapeuta mig de confident, amb nom suposat; Silvana. La Sabina manté una activitat constant durant tota l’escena, en el sentit de justificar la seva professió; poden ésser massatges, màscares facials o en d’altres parts del cos, un bany de la senyora Kranz, etc.

CAROLA: Tenia por que no li hagués passat alguna cosa… Sempre és tan puntual…

SABINA entrant, duu la bossa de la qual treu la clàmide que, discretament, es posa darrere un paravent.

SABINA: Què havia de ser, senyora Kranz! La mare, com sempre.

CAROLA: Ella la necessita més que no pas jo, ho reconec… Una persona invàlida és una persona indefensa.

SABINA: Està tan pendent de mi, pobrissona! «Ara és com si fossis la meva mare —em diu—; t’espero, m’agrada que em protegeixis, que em cuidis…» Sense mi no viuria!

CAROLA: Quina sort de ser imprescindible per a algú! Jo em sento tan inútil!

SABINA: Però, no es pensi; m’arriba a angoixar!

CAROLA: Viuen immerses en una atmosfera d’afecte, d’amor. És un do que no aprecia prou, Silvana! Vostè ho irradia, això! Quan passa la porta entra un raig de sol; i m’estic tornant com la seva mare! Ja no em sé estar sense vostè!

SABINA: En el fons té raó; veure una avinença tan gran entre mare i filla enlaira el cor.

CAROLA: Contrasta amb allò que he tingut. Vostè sí que és afortunada!

SABINA: No tinc motius de queixa.

CAROLA: I si els tenia, tampoc no es queixaria! Silvana, la conec! I a més, adora la seva mare.

SABINA: És com un reflex; ella m’adora a mi.

CAROLA: Jo odiava la meva, encara que molt del que tinc m’ho va deixar, però per força, és clar; perquè jo era l’hereva directa. Quan penso en la meva infantesa! La vida familiar va ser una baralla constant que em va predisposar a totes les altres baralles. No me’n vull recordar… Parli’m de vostè, estimada.

SABINA: Sempre de mi? Sempre? No se’n cansa…?

CAROLA: Tot això que m’explica m’inspira per a escriure. No s’estranyi que arribi a escriure de debò, alguna cosa amb solta, vull dir! I que la produeixi i tot! «Vida de Silvana, escrita i produïda per Carola Kranz.» Ah! Li fa gràcia?

SABINA: M’encantaria veure-la representar!

CAROLA: Ja en tinc uns quants fulls; quan en tindré més els hi llegiré. Amb tot el que m’explica em surten sense dificultat; ben mirat els qui escriuen guions no tenen gaire mèrit, aquests dels serials de la televisió, per exemple, o els dels reportatges. Tot consisteix a copiar de la vida.

SABINA (colpida per la bravata de la senyora Kranz): Però potser no és tan fàcil!

CAROLA: Au, comenci la part dura (es pot referir a qualsevol activitat de la naturoterapeuta més difícil de suportar per a una pacient), que avui l’haig de deixar a les tres; vull anar a veure la Cannelle; no podrà córrer el mes que ve, pobreta.

SABINA: És greu?

CAROLA: Una revinclada; són com les persones les eugues; es va fer mal quan l’empaitava el Valí del senyor Salviani.

SABINA: Què vol que li expliqui, avui?

CAROLA: Ja sap que li deixo triar el programa. No érem a l’època quan es va casar?

SABINA: Però, li interessa justament aquesta època?

CAROLA: M’entusiasma; pensi que el meu primer casament, als dinou anys va ser un fracàs; i el segon… ja ho veu. Per a mi és reconfortant que una noia normal i corrent hagi superat l’insuperable; m’anima.

(Fragment de l'obra Somniar la vida (1974), dins de Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Barcelona: Institut del Teatre, 2020, p. 30-32)