En Pep i la Teresa a la cuina d’un pis antic de casa més aviat benestant de Sant Gervasi, no gaire polit. Damunt l’aigüera hi ha una finestra que dona al carrer. En Pep és assegut a taula i acaba de sopar. Al moment de començar l’obra la Teresa li posa davant una tassa d’herbes. La Floreta juga en un racó; entra i surt anant a buscar una o altra joguina. En Pep i la Teresa són de procedència rural i en conserven els trets i el tarannà bo i fent vida ciutadana.

TERESA: I aquesta criatura, si no fos jo, què? A aquestes hores la seva mare encara no és a casa. I demà diu que s’han de casar! Qui s’ho pot creure això!
PEP: Deixa-la estar. Ja vindrà quan voldrà. Deu ser amb ell. (A la Floreta, que va i ve:) Nena, no deixis el llum del rebedor encès, que són lladres, els llums.
FLORETA: Ai, avi, si no l’hi deixo!
TERESA: Dos fills i tan diferents! Ella ja no té joventut ni salut per anar com va. Aquests dies fa una mala cara!
PEP: Mai no l’ha feta gaire bona.
TERESA: Anit passada la vaig trobar aquí asseguda bevent-se una tassa de til·la com aquesta que et beus ara. Eren les cinc, i a les sis s’havia de llevar! Fa dies que no dorm amb el romanço d’aquest xicot. Només ens faltaria que es posés malalta perquè ja no ens en poguéssim sortir mai més.
PEP: Més valdria que ho deixés córrer.
TERESA: Què farà tota sola amb la criatura a la seva edat? 36 anys per a una dona ja són anys i per tenir una feina més bona també… Quan podíem no va voler fer estudis. Només voltar pel món, això sí; voltar-la.
PEP: Fa veu de jesuïta, aquell.

Se sent la porta del pis i soroll de claus. Entra la Flora, seguida d’en Ferran. Entren, també, la Floreta i la Teresa.

FLORA (Fa un petó a la nena.): Bona nit.
FLORETA: T’he sentit, Ferran! Quan pujaves l’escala t’he sentit!
FERRAN: Bona nit tinguin.
PEP: Entreu, entreu.
FLORA (a la nena): Ves a dormir; la iaia t’hi durà.
TERESA: Au, anem! Passa al llit!
FLORETA: Em vull quedar. Sempre «passa al llit»!
TERESA: Fa dies que no t’ha vist. Últimament ja no sé què li haig de dir, perquè mai no hi ets.
FLORA (amb pressa evident): Ja la veuré dissabte. Ja hauries de ser al llit, Floreta, que t’has de llevar d’hora.
FLORETA: Ui, dissabte! Dissabte no! Quants dies que falten!

Surten la Teresa i la Floreta.

FLORA (amb prou aplom i agressivitat, asseient-se): Jo, pare, m’he estimat més que t’ho vingués a dir ell mateix. Sí, ell en persona t’ho ha de dir, tal com va parlar amb tu l’altre dia!
FERRAN (avergonyit, no volent que es pensin que hi està d’acord): Totes les coses fetes d’aquesta manera!
FLORA: Em sembla que hi tinc dret a demanar-te que donis la cara! (Al pare:) Ara diu que no es vol casar! I no hauria pujat si no és per unes cartes que vol que les hi torni!
FERRAN: No és això! I no dic que no em vulgui casar, Flora. No t’ho he dit.
FLORA: Doncs així, casem-nos.
FERRAN: Jo dic que em ve molt de nou i que no hi estic preparat, per a una cosa de tanta importància, i tan sobtada. Tu t’ho has fet tot.
FLORA: Ah, sí? Així quin paper hi feia, amb tu, jo? Què representa que era per a tu?
FERRAN: Mira, Flora, no em coaccionis més.

(Fragment inicial de l'obra La vigília (1965), dins de Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Barcelona: Institut del Teatre, 2020, p. 103-104)