"Ventura Gassol pertany a la gloriosa generació poètica de Riba, Foix, Folguera, Salvat-Papasseit, Sagarra, Oliver i Garcés. Però la seva lírica no escau gaire dins el noucentisme perquè respon a uns plantejaments més vuitcentistes, més romàntics, i, si voleu, amb empelts modernistes. Tanmateix, Gassol va saber copsar el formalisme noucentista i es convertí en un germà, com li plaïa de repetir com a tractament, d'aquells companys de generació. Recordo molt bé com Riba, Foix i el mateix Sagarra en parlaven amb tendresa i enyor i evocaven amb bonhomia aquella figura del poeta amb els cabells a coll-i-be, a la manera modernista, les galtes plenes i, en lloc de la corbata, l'inconfusible llacet catalanista. Gassol feia la impressió que estava sempre en escena i la seva oratòria era abrandada i flamígera, un poc de predicador, esmaltada d'imatges i de bells pinyols que emocionaven o exaltaven el cor del nostre poble. Gassol es va formar amb l'agre de la terra. Als anys trenta declarava a Domènec de Bellmunt: «De res he tret tant profit per a les meves coses literàries, pedagògiques i polítiques com dels records de la meva infància viscuda a la pagesia.» [...] Gassol és, com Sagarra, un poeta terral i sensual, sense els miraments madrigalescos dels noucentistes. Tots dos tenen el parentiu tel·lúric de l'«agre de la terra» i tots dos van pouar en el llegendari i en el cançoner populars. La poesia de Gassol, tan escaient per a ésser recitada, té un punt d'oratòria. [...]

Gassol és patrimoni de Catalunya i la seva trajectòria vital respon molt a la d'un país il·lusionat, gens fenici, i que fa de la pàtria un objectiu prioritari. Però la seva obra literària és molt desconeguda perquè no es troba al mercat i les velles edicions són poc assequibles. Per això cal celebrar amb pedra blanca el fet que Edicions El Mèdol, de Tarragona, acabi de publicar els dos primers volums de la seva obra completa: la poesia i el teatre propi i el traduït per ell. Ventura Gassol mereix aquest i molts altres homenatges i sobretot la perennitat del nostre agraïment col·lectiu com a lectors i com a catalans."

(Albert Manent. "Breus notes sobre Ventura Gassol, escriptor", Revista de Catalunya, núm. 82, febrer de 1994, p. 138-140)
 

* * *
 

"Ruralista i tradicionalista, Gassol, que per edat l'hauríem d'encabir dins les files noucentistes, conrea, en el teatre, les tesis estètiques modernistes empeltades, al mateix temps, del romanticisme guimeranià. Ja és modernista la seva imatge, que diríem actualment, i sobretot la seva cabellera llarga, fora de la moda del moment. Les cabelleres són un tema ben present en tota l'obra de Gassol, amarades de sensualitat —un tema que ha estat comentat en diversos articles i Magí Sunyer en parla també al pròleg de la Poesia d'aquest autor. En el seu teatre, tres són les cabelleres amb un paper important: la de la mare de La Dolorosa —sobretot quan aquesta embogeix— a La mort de l'ós, i la del personatge El Poeta a Nadal. [...]

Gassol era un romàntic rerassagat influït pel modernisme de començaments de segle, lluny de l'estètica noucentista que li era contemporània, o, si més no, prop d'un model de teatre lírico-folklòric que el noucentisme va defensar en un moment determinat (Emili Vallés, 1905), però que no va portar —amb comptades excepcions i tardanes— a la pràctica. Romàntica i modernista ho són la seva producció dramàtica i la seva concepció del teatre. Les seves teories teatrals, exposades en la conferència El nacionalisme en el teatre, la lliçó inaugural del curs 1922-23 de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, podrien portar ben bé la data de 1907 o 1908: Gassol s'allunya dels seus congèneres i amics noucentistes, que menysvaloren el teatre com un gènere menor. I torna als pressupòsits i la defensa del gènere en la línia de Maragall, Gual o Puig i Ferreter. L'esperó puntual, que crea imitadors i deixebles és el poeta dramàtic que enceta, el 1918 amb Rondalla d'esparvers, Josep M. de Sagarra.

Gassol encara creu en un teatre nacional construït a partir de la llegenda i de la poesia. Creu, com Maragall (Elogi de la poesia, 1907), en la inspiració de la literatura en la llegenda i l'elaboració d'una mitologia nacionalista, en la virtut redemptora de l'art. Predica, com Adrià Gual (Conferència curta servint de pròleg, 1887, pub. a Blancaflor, 1903), les obres 'flor de la terra', amb regust de les rondalles explicades per la mare als infants, un teatre fonamentat en la dramatització simbolista de la cançó, com una opció moderna, nacionalista i popular. Postula, com Puig i Ferreter (L'art dramàtica i la vida, 1908), que el teatre ha d'estar en mans dels poetes i no de la 'comptaduria'. [...]

Gassol defensa aquest tipus de teatre poètic, llegendari i nacional. Un teatre de la terra —'claustre matern'— protagonitzat per gent de la terra, uns pagesos —'vetlla de les tradicions'—, que, alhora, són caracteritzats per la natura, pel paisatge. I aquest teatre que preconitza el porta a la pràctica, tanmateix, d'una manera circumstancial i efímera: dues obres estrenades i publicades, una tan sols editada i una altra d'inèdita i inacabada. I, tot i que presentin trets comuns, són, en alguns casos contradictòries."

(Montserrat Palau. "Terra i folklore: El teatre de Ventura Gassol", Homenatge a Ventura Gassol. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1994, p. 31-33)
 

* * *
 

"Segur que Ventura Gassol era totalment pragmàtic a l'hora d'enfocar l'escriptura dels seus textos narratius. Tal com deia Poal Aregall, es tractava de fer pàtria a través de la narrativa. 'La Novel·la d'Ara' és a mig camí entre el consum de masses i la propaganda ideològica. Ventura Gassol hi encaixava. No calia que els seus textos fossin bons, tot i que se'n van publicar de bons, a la col·lecció.

El que pot arribar a doldre, fent possibilisme, és que en la narrativa de Gassol no s'hi pot trobar aquell abrandament que recorre de dalt a baix l'espinada del seu discurs polític. Allò que feia dir a Aurora Bertrana que Ventura Gassol era un actor consumat, que representava, es devia al seu públic i que, d'alguna manera, n'era el seu servidor.

Perquè la narrativa és traïdora, en aquest sentit. Cal crear la il·lusió d'una veu narrativa que faci de mitjancera entre l'autor i el receptor. I el receptor, el qui llegeix la novel·la, mai no és visible, ni tan sols no se sap si arribarà a existir. El Ventura Gassol orador, que anys més tard es podia enardir pensant en el contacte directe a l'horade dissenyar un discurs, que es deixava portar pel caliu de la massa, quan novel·lava no era capaç d'embastar la drase fluïda o retòrica, la imatge abrandada, de deixar-se emportar per la força d'un llenguatge apassionat que només li reïx en els discursos i en alguns moments de la seva composició poètica."

(M. Aritzeta. "La narrativa de Ventura Gassol", Homenatge a Ventura Gassol. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1994, p. 86-87)
 

* * *
 

"En aquest moment, quan s'escau el centenari del seu naixement, aquesta poesia compta amb poquíssims lectors, i no és estrany perquè, per començar, qui aspiri a aquesta condició no té l'oportunitat d'intentar-ho si no és amb el recurs a les edicions antigues que estotgen algunes —poques— biblioteques. Només amb l'excepció de Les tombes flamejants, però ni aquells que s'han après de cor el sonet liminar d'aquest llibre —o com a mínim alguns decasíl·labs— no acostumen a saber gran cosa més de la poesia del seu autor. L'edició que ara presentem [...] té la intenció d'eliminar aquest entrebanc i que, per primera vegada, es pugui disposar de la poesia de Ventura Gassol en un sol volum. [...]

El poeta va esdevenir ben aviat un home públic brillant i admirat, que avançava ràpidament cap a la categoria de mite i durant molt de temps no se'n va gosar parlar d'una manera oberta. El curs dels esdeveniments el va convertir en un indestriable compost de poeta i polític. La confusió dels límits entre una i altra activitat en dificultava la valoració per separat: per una banda, Gassol era l'orador que utilitzava les qualitats d'improvisació que li proporcionava la pràctica poètica per enardir les masses, i aquesta era la seva imatge pública com a polític, per un altre cantó, els retrets que hauria pogut rebre la seva obra poètica per part de crítics que eren estèticament a les antípodes quedaven, si no anul·lats, esmorteïts per l'amistat o, ben aviat, per la condició de patriota exiliat, empresonat i, a continuació, triomfador, amb el càrrec assignat de màxim responsable de la Conselleria de Cultura."

(Magí Sunyer. "La poesia de Ventura Gassol: el penedeiment impossible", dins GASSOL, V.: Poesies. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 13-14)
 

* * *
 

"L'obra que havia començat Ventura Gassol com a conseller de Cultura fou plantejar una política cultural i educativa per a tot el poble català. Ell fou la persona escollida l'any 1931 pel president Macià per a dirigir aquesta tasca fonamental per al redreçament de Catalunya. Foren uns anys fecunds, durant els quals pogué dur a terme una obra realment important. Cal dir, també, que Ventura Gassol no partia del no-res. Des de ben jove —i després d'una sòlida formació humanística apresa al Seminari de Tarragona— vingué a Barcelona a treballar al costat de Lluís Folch i Torres, a la Junta de Protecció a la Infància, on intentà d'assajar les doctrines educatives del nord-americà Dewey. Tot al llarg de la seva vida, Gassol tingué dues línies mestres constants: l'amor al proïsme i l'amor a Catalunya. Això ens explica que en deixar el Seminari de Tarragona vingués a fer costat als marginats, als desvalguts, als trinxeraires que ningú no volia i que ell veia com a germans seus. Aquella paraula 'germà', que ell deia a tothom, no era pas una paraula vana. Per a ell, serien germans aquells trinxeraires de la Junta de Protecció a la Infància; serien germans els seus amics i parents, serien germans tots els catalans, i serien especialment germans els perseguits durant la revolució i la guerra del 1936. Tenia un esperit franciscà davant la vida: tothom li era germà, com a Sant Francesc. Això explica aquesta doble vessant d'educador i de poeta, acrescuda sempre de patriota abrandat."

(Josep M. Ainaud de Lasarte. "Ventura Gassol, educador", Escola Catalana, núm. 305, desembre de 1993, p. 26-27)
 

* * *
 

"Ventura Gassol ha escrit les darreres 'englantines'. Les ha viscudes, les ha pagades, li han llevat aventures i persecucions; i ara és justament un acimat creador de la Catalunya retrobada, que ja és enllà de la musa imprecatòria. Però la sensibilitat d'aquests poemes patriòtics somogué tot un poble; i en l'exili se n'enardí un gran català romàntic, cabdill llegendari i primer President de la Generalitat. I encara llurs versos, aferrats a la memòria, retreuen primaveres jovenívoles nostres. I de la Pàtria. Aquests versos, doncs, són poesia i són història. Car de l'Atlàntida geològica i geogràfica hem passat a la presa en mans de la nostra responsabilitat política, i era escaient que Gassol reprengués les fortes imatges de les trasmudances naturals, com en una darrera estrebada, a la vetlla del final triomf del nostre Esperit."

(Josep Carner. Pròleg a GASSOL, V.: Poemes. 1917-1931. Barcelona: L'Ocell de Paper, 1934, p. 7-9)