El llibre sobre l'obra de Cultura, duta a terme en els pocs mesos d'existència de la Generalitat pel seu Departament d'Instrucció Pública, ens va desvetllar l'avidesa de sentir parlar dels problemes que hi són presentats pel conseller d'Instrucció, el nostre bon amic i antic col·laborador En Ventura Gassol.

Com que l'havíem trobat sempre difícil a deixar-se interviuar, a la Generalitat, vam intentar de sobtar-lo a casa seva, per si l'ambient familiar ens el feia, en aquest sentit, més propici.

Un dia de la setmana passada, quan ell menys devia esperar-nos, el sobtàrem, al petit jardí del davant de la caseta humil de planta baixa al tombant de la muntanya del Carmel, on viu amb la seva muller i els seus dos fills — Abel i Albert, bells i inquiets tots dos — que no tardaren a comparèixer.

Veure'ns entrar i fer-nos un somriure, com volent-nos dir que endevinava el per què hi anàvem, fou tot u.

—No — li vaig dir jo, comprenent-lo. — No vinc a parlar-vos de cosa política.

I, desviant la conversa de la intenció que em duia a visitar-lo, vaig derivar-la a parlar del jardí, del paisatge pintoresc d'aquell cantó d'Horta i d'altres coses per l'estil.

—Veieu? — em digué En Gassol, assenyalant al lluny — aquella muntanya és el Montseny. Avui el veieu esfumat, però hi ha tardes que el veuríeu d'un morat que fa pensar en el Mont-Sant. Hi ha dies d'hivern, quan és nevat, d'encès que es veu diríeu que és una rosa immensa. Aquesta visió del Montseny és la millor cosa que té aquest jardí, i molts grans jardins la hi envejarien.

No és sols aquesta la valor particular del jardí d'En Gassol on trobem un cinamon, l'arbre de les seves preferències, plantat quan ell era a l'exili, i a la seva memòria, per la seva muller i els seus fills. I encara un petit xiprer, plantat per ell, al primer cap d'any de la seva tornada a Catalunya.

En comentar-li això nosaltres:
—Germà — ens digué — aquests valors espirituals amb els quals hem de defensar-nos la gent humil, ningú no ens els pot prendre.

—I si em permetéssiu que us parlés del tema que m'ha portat aquí?
—Veieu, home, veieu!
—No, no, de la vostra obra de Cultura.
—Això ja fa un altre so. Entreu, entreu!

I agafant-nos pel braç, ens féu entrar a la casa i ens féu seure. Un Sant Francesc parlant als ocells —dels primers temps de Marquès Puig— i un dibuix de la figura venerable de Rabrindranath Tagore, creen l'ambient de la saleta on ens rep En Gassol i ens fan sentir, més que davant del polític, davant del "germà".

—Volíeu, doncs, parlar-me de coses de cultura?

—Sí, de la vostra obra de cultura.
—De la meva! Mireu: el primer que vaig fer, en ésser nomenat conseller de la Generalitat, fou procurar que l'obra que hi havia de fer no hagués d'ésser únicament obra meva. L'obra de cultura d'un poble rarament pot ésser l'obra d'un sol home. I encara, quan és així, en aquests casos raríssims, sovint en l'obra trobareu un desequilibri, fill de l'especialització en què excel·leix l'home que la dirigeix o fruit de les seves predileccions, quan no de les seves tendències polítiques, religioses o socials. La cultura d'un poble ha de tenir més complexitat que les que podria influir-li un sol home o el seu petit cenacle. Cal que tingui un sentit de totalitat que faci que cap estament social, cap sector d'homes, donats a disciplines espirituals no es puguin sentir més atesos o més oblidats que altres. La cultura d'un poble és la seva ànima que ha d'informar d'una manera normal tot el seu cos si no el volem veure créixer d'una manera poc equilibrada. D'aquí que una de les meves primeres gestions, podria dir la primordial, aquella de la qual em sento més honorat, fou procedir ràpidament a fer una tria d'homes, tots ells il·lustres, cadascú en la branca de la seva especialitat, tots ells representants de diverses tendències en el camp social i polític, per a constituir el que avui és el Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

És amb el mateix esperit que el Consell de Cultura té per norma consultar aquells elements de fora del Consell que puguin portar a l'estudi de cada cas les informacions i els matisos que ells representen. Així, per exemple, després del Congrés de la Federació Obrera Cultural, ha estat acordat consultar els elements d'aquest organisme per a estudis o resoldre els afers que afectin la finalitat de l'esmentada Federació. Cal recordar també que a l'hora de redactar l'Estatut Universitari foren cridats a consulta els organismes culturals i les Associacions d'Estudiants.

Una altra raó m'impulsà encara a la creació del Consell de Cultura, i és el sentit de continuïtat que cal que tingui l'obra cultural d'un poble. Els polítics d'aquesta o d'aquella tendència passen, i cal que l'organisme que dirigeix la part més essencial d'un poble, com és la cultura, perduri sobre tot, i encara més quan és constituït amb aquell sentit d'equilibri que us deia, i que arribi a crear una tradició d'orientació i de treball que imposi per ella sola el respecte d'uns i altres.

—¿Esteu ben content de l'actuació del Consell de Cultura?
—Encisat. Primer, per l'obra que duu realitzada. Després per la compenetració que hi ha hagut en tot moment entre aquest Consell i el del Govern de la Generalitat. Respectuós amb l'autonomia que crec que han de tenir aquests organismes, els he fet arribar les iniciatives del Consell de la Generalitat o meves, que sempre han trobat la seva acceptació i el seu assenyat assessorament, tal com he fet sentir les del Consell de Cultura al de la Generalitat, on han trobat sempre l'aprovació fervent, que ha fet que no els fossin regatejats els mitjans per a dur-les a realització. En aquest sentit, m'és grat de dir que, així com no us he volgut acceptar que parléssiu la "meva" obra, em plau quan em parlen de la "nostra" obra. I en aquesta "nostra" hi sento el Consell de Govern, hi sento el de Cultura i m'hi sento a mi mateix en les humils iniciatives personals que hi hagi pogut aportar.

—¿I no voldríeu parlar-me d'algun caire especial de l'actuació del Consell de Cultura?
—No podria parlar-vos-en, i això és el que em fa més plaer. L'haver tingut des del principi l'orientació que us deia i que vaig seguir en constituir-lo, fent-lo néixer ja dividit en diverses ponències, d'ensenyament primari, secundari, superior, tècnic i artístic, fa que l'obra que porta a terme tingui també aquell sentit de totalitat que us deia. Si fullegeu el llibre que fa poc hem publicat sobre "L'obra de Cultura de la Generalitat", hi veureu resolt o en estudi tots els problemes, des de l'ensenyament de l'escola primària al de la Universitat, passant pels Instituts o des de l'escola primària a l'alta Escola Tècnica superior, passant per les Escoles de treball i pels Tècnicums, i això d'una manera suau i sense salts, partint ja de l'escola primària, en la, preparació de les aptituds del nen d'infinites derivacions, cosa que no havia passat fins avui per trobar-nos amb una escola primària mancada i basada en procediments tan poc lògics, tan poc actius i tan poc múltiples, que feien que tant els nois que volien seguir carrera com els que volien aprendre ofici i arribar als diversos peritatges tècnics, es trobessin gairebé sempre en la necessitat d'haver de refer l'ensenyament primari.

—¿Parlàveu de problemes ja resolts?
—Sí. Em referia a les belles realitzacions de l' "Escola Normal de Mestres", que ja funciona i, per cert, amb una vibració que fa pressentir el resultat que donarà el planter de novells mestres i mestresses que hi pugen, i a l' "Institut-Escola", que començarà a funcionar un dia d'aquests (avui ja inaugurat) i que, donat l'esperit del professorat que ha estat escollit per a regir-lo, també tinc la seguretat que serà una Institució plena d'ànima com la Normal. Ens cal començar aquestes Institucions amb un gran esperit i amb un ritme inicial ben viu, no malversant-lo en festes espectaculars d'inauguracions, sinó concentrant-lo en silenci, al començament, enriquint així la vida interior d'aquestes Institucions on s'han de formar els forjadors d'ànimes dels futurs ciutadans de la Catalunya nova. Feia tants anys que en aquestes coses no passàvem de fer la viu-viu! Dúiem tanta pols i tants de sécs a l'esquena, tanta de cendra morta als ulls i a l'enteniment, que cal començar la vida nova que ens ha dut la República amb tot llançament i fervorós entusiasme.

Els dies que vaig a la Normal de Mestres nostra i la veig clara, alegre, jove i vibrant, m'adono de la petitesa d'esperit dels qui l'han volgut inútilment macular. De segur que aquests esperits petits han estat formats, millor us diria deformats, en racons més isolats del que és la vida veritable, del que és la sana alegria, del que és la clara veritat, amb menys llum i vibració i joia d'esperit que la que inflama la nostra Normal per dintre.

—Realment, són realitzacions fetes amb una rapidesa que constitueixen un rècord.
—A això ens hi han dut dues raons. Primera, la urgència que ens corre el tenir personal docent preparat i nodrit de l'esperit nou i modern que volem que tinguin totes les institucions de Catalunya. Segona, la idea de tenir preparats els models per a l'endemà de l'Estatut. L'obra que fem a Barcelona, l'hem d'estendre l'endemà de l'Estatut per tot Catalunya, i cal tenir-ne els models fixats. L'Estatut s'atansa i no convé que ens pugui trobar desprevinguts. No hi ha res més perillós que les improvisacions, i sobretot quan es basen en una matèria tan noble i tan sagrada com són els ciutadans d'aquesta Catalunya de l'esperit que no ens serà donada amb l'Estatut sinó que l'hem de crear nosaltres. En aquest sentit, cal fer honor a passades actuacions que ens deixaren models com els de les Biblioteques, com els de totes les Institucions de l'Escola Industrial, com la de la desapareguda, i ara en vies de reorganització, Comissió d'Educació General, Institut d'Estudis Catalans, Servei Meteorològic, Institut de Fisiologia, Escola de Bibliotecàries, Escola d'administració Pública, Institució d'Estudis Comercials, Escola d'Art Dramàtic, Institut d'Investigacions econòmiques i Residència d'estudiants.

—Cal, cal — ens diu Ventura Gassol — que per damunt la xarxa de ferrocarrils, de carreteres, de telèfons i de ràdio, s'estengui aviat aquesta altra xarxa d'institucions culturals per tot Catalunya, que garanteixi bé la seva unitat espiritual.

—¿I no planegeu cap nova Institució?
—Sí. I per cert que en aquest sentit que us vaig a dir, és en el que hem trobat menys obra feta. Em refereixo a la part social de la cultura, i que és la que ens preocupa més als homes del Govern de la Generalitat i d'una manera especialíssima, el seu il·lustre President. En Francesc Macià. Cal lligar l'obra de l'escola i de la cultura general, a la de les institucions de caràcter social, de les quals, salvant excepcions honorabilíssimes i de caràcter privat, tan mancats estem a casa nostra.

Aquesta tendència nostra es veu en els projectes que tenim d'obres complementàries de l'escola, com són els jardins i recers per a infants, que facin, sobretot en barriades obreres, que, mentre els pares siguin a les fàbriques, no hagin de deixar abandonats els sens infants. Ens calen els recers on dur-los els primers anys; els parcs infantils on dur-los més tard, així com totes aquelles altres institucions que vetllin i ajudin la mare ja abans d'infantar i la preparin per a fer-la bona tant en l'aspecte moral com en el material i higiènic, assegurant ja així, des de base, la formació de l'infant.

Tenim també en estudi els projectes de colònies escolars, de mar i de muntanya, a realitzar, en combinació amb els Ajuntaments de Catalunya, a fi que els nens catalans puguin canviar d'ambient, segons les exigències de la seva salut. També pensem en la creació d'un Institut d'Educació Física i en Institucions per a nens anormals, sords muts i cecs, i en donar una especial importància a les obres post-escolars d'aquestes Institucions i als tallers que facin que no sigui inútil allò que els hagi estat ensenyat a l'escola. I encara en el projecte d'Institut d'Educació social que creiem urgent i indispensable. Cal anar a una educació social que faci eficaç, a casa nostra tota l'obra d'ordre col·lectiu que ja s'hi fa tradicionalment en mútues, germandats, cooperatives, i en altres institucions similars. El primer que pensem fer de seguida que tinguem mitjans, és enviar aquells elements que les organitzacions sindicals ens indiquin, a l'estranger, i especialment a ciutats on aquests problemes són ja resolts, com Brussel·les i Viena, per no citar-ne d'altres; a estudiar les grans organitzacions de Cases del Poble, Cases de Repòs, Cooperatives i tota mena d'institucions de caràcter social, a fi que després puguin ésser ells mateixos els orientadors i els animadors d'aquests organismes a casa nostra.

—I no pensàveu anar a la creació de premis literaris i musicals i a la organització del teatre i a la reorganització de l'ensenyament musical a Catalunya?
—Sí. No creiem que aquests problemes puguin ésser oblidats pels elements oficials. Un cop resolts els problemes més primaris i els altres que hem al·ludit de caràcter social, cal que els organismes dirigents es preocupin d'aquests superiors. Creiem que la cultura d'un poble que no els resolgués fóra una cultura mancada. Però perdoneu que no pugui atendre-us més, per avui. Mireu que és ja avançada la tarda, i deixeu que us digui que em faré un gran plaer de parlar d'aquest tema als lectors de La Rambla, en forma d'article, un altre dia. I ara, només us prego que féu constar que tot el que s'ha fet, havent-nos de moure dintre les possibilitats d'un pressupost prorrogat, i havent arribat encara a poder obtenir l'augment de 600.000 pessetes que hem aconseguit per a coses de cultura, ha estat gràcies al sentit que tenen d'aquest aspecte de govern els meus companys de la Generalitat de Catalunya i d'una manera particularíssima el nostre President, Francesc Macià. Dues són les preocupacions constants del nostre President: el problema de la cultura popular i els problemes del treball. Per aquestes dues coses fa els impossibles per anar a la resolució del seu ideal mes immediat. Que tots els catalans de bona voluntat ens acompanyin en la nostra obra de cultura, si més no, amb aquella assistència moral, sempre tan plena d'eficàcia. Que pensin que l'obra de cultura ha d'ésser l'obra de tots, i que en ella hi va l'ànima de Catalunya.

(J. B. "L'obra cultural de la Generalitat", La Rambla, 8 de febrer de 1932, p. 11)