Mentre anava cap a la Selva del Camp per veure en Ventura Gassol, em retornaven velles imatges familiars, records de pergamí, de llum esgrogueïda, quan a casa parlaven dels antics mites, d'aquella època en què tot, àdhuc les taronges, «era més bo». Em retornaven els versos de Les tombes flamejants entre fotografies de periòdics mig ratats, la figura de vell militar britànic d'en Macià o els ulls innocents d'en Ventura Gassol. El paisatge tancat i suau del Camp acompanyava aquesta meditació lleugera: les vinyes conreades amb treball, les oliveres hel·lenístiques, els avellaners que creixien dins el silenci encalmat de la plana, i pensava que com era possible que el paisatge clos però civilitzat de la Selva del Camp hagués pogut donar dues figures tan diferents i oposades com en Ventura Gassol i en Puig i Ferreter. Però la particularitat del paisatge em contradeia la reflexió i em portava a pensar que potser hi havia una cosa que els havia unit: el seu romanticisme. Un romanticisme dissemblant en tots dos: en l'un es manifestava com un xàfec de passió i de domini, en l'altre com una voluntat quasi clàssica de crear dins la ciutat tots els vells somnis idealitzats del camp. Per això l'un, en Puig i Ferreter, no s'adaptà mai a la societat urbana, i l'altre intentà, no sé si vanament, reconciliar dos extrems, poesia-política i ciutat-camp, a base d'una considerable dosi de bonhomia. En Ventura Gassol, doncs, era per a mi el fruit positiu d'un època que havia tingut temps per a ésser previsora i guardar-se del futur, el fill de la pau que havia tingut la sort de coincidir amb les aspiracions col·lectives del moment i de traduir-les, sota un alè d'idealisme, al llenguatge de la realitat. Però mentre entrava als carrers clenxinats i polits de la Selva pensava que potser tot això ja s'havia acabat, que el que havia fet en Ventura Gassol, voler casar el vell romanticisme de la terra amb el pragmatisme de la política diària, el messianisme amb la realitat, potser avui ja no tenia sentit, avui que la mediocritat i la por al ridícul ens ha abassegat el sentiment i, de retop, l'ha transformat en alguns sectors en simple mesquinesa.

Però, qui anava a veure jo? Trobaria una romanalla indeleble del passat? Una esperança no marcida del tot? El cotxe enfilava per camins polsosos, entre masies vives i boscos mediterranis en un dia que vessava lluminositat. En arribar a la masia on en Ventura Gassol passava uns dies, a casa d'un parent, vaig pensar que era precisament aquest paisatge, conreat amb certa delicadesa, entre ceparrades i arbres fruiters arrenglerats amb la paciència dels antics, l'escenari adient per al retorn d'en Ventura Gassol. Una olivera acariciava una paret i les branques feien per endinsar-se en una finestra. El parent em diria que, cada matí, en Ventura Gassol besaria les fulles de l'olivera.

En Ventura Gassol m'esperava dalt, en una cambra oberta a la llum del dia, agafat a la mà de la seva esposa. Quan el vaig veure vaig recordar les velles fotografies: la cara d'òliba, el front ample, els ulls enriolats, la cabellera decadent, les celles de resolut, els llavis finament perfilats, el nas d'au d'alta muntanya. I la xalina, és clar. La xalina que el caracteritzava a tot arreu on anava, als mítings o al costat d'en Macià, com una mena d'àngel superat per l'època. En veure'l, vaig pensar en el que havia escrit en Domènec Guansé sobre un Gassol encara jove. En Domènec Guansé deia que hi havia dues imatges del nostre home, l'una era la del poeta romàntic i decadent, amb la seva cordialitat franciscana i la cabellera anacrònica. L'altra, més viril i gairebé ferrenya, la de l'home que arengava les masses amb vocació de cabdill. Recordava, també, que en Guansé havia dit que en Gassol sempre tenia l'aire de supervivent. En veure'l per primera vegada vaig pensar que, efectivament, en Gassol era un supervivent de les velles imatges. La conversa no fou fàcil. Una renglera de parents l'esguardaven amb certa preocupació. En Ventura Gassol, però, malgrat que les èpoques s'encreuaven i es distanciaven dins la seva memòria, que saltava d'un tema a l'altre amb evident despreocupació i «desrigor», mostrava passió per la conversa i enamorament de les paraules.

—Sabeu, germana? Quan estic trist, tinc dos llibres que rellegeixo i m'ajuden.

—Quins són?
—Doncs, La Bíblia i l'Odissea.

Porto un munt de temes que no seran tractats i de preguntes que no seran contestades. De tant en tant, un parent el redreça en la conversa o li escurça el discurs. Una pega.

—El meu carnet d'adreces sembla una funerària. No sabeu pas els amics que hem perdut a cada canvi de casa... Estimo els infants, generalment els acabo cantant una cançó catalana...

—Us agrada parlar? Us inquieta la meva conversa?
—...Sóc home de «trac»... diria de pap, però em sembla vulgar. La gent que parla molt sovint són gent de «trac»...

—I què és el «trac»?
—«Trac» és la temença que teniu de no poder respondre el que us pregunten, o que no vulgueu contestar...

En Ventura Gassol, ara, tanca els ulls i enfila els records. Se li accentua la cara d'òliba i observo el poeta que parlà tant de la pàtria. I la cabellera, que un grup feixista li volgué escapçar i que un gendarme li estirà en una manifestació. És la mateixa cabellera, arreplegada cap endarrere i avui una mica més desèrtica. Mou suaument les parpelles i diu:

—Jo he fet el més gran discurs, el de la vetlla de la República...

—De quina època us estimeu més de parlar?
—Sóc pel damunt de les èpoques i dels llocs que habito.

Prem la mà de la dona, que no diu res, i somriu:
—Vosaltres, les dones, teniu més llançament. Sóc feminista de cap a peus, les dones sou superiors.

—Sempre heu estat així?
—Sempre he tingut bon humor. Déu i la mare em van fer així... A la mare, li agradava molt la música...

Ara ve una llarga explicació de com era la seva mare. Un parent parla de l'homenatge que li acaben de fer —som al mes d'agost— a la Selva.

—...És molt gros això de sentir-se homenatjat. Us crea una quantitat de deures!... És terrible, us crea tants problemes amb el vostre ésser... I em pregunto: «és que jo m'ho mereixo?» No ho vulgueu ésser mai, d'homenatjada.

—Per què no el volíeu, aquest homenatge?
—No volia cap homenatge abans que altres catalans no fossin reivindicats... En Carrasco, assassinat; en Companys, assassinat... En Carrasco, que era un home completament de dreta, que seguia les festes religioses, un cristià enorme, un home que tenia tretze fills, què voleu que faci de mal a la humanitat? I el van assassinar... No dic «matar», perquè això són assassinats vulgars, sense proves... El van assassinar gairebé sense procés. Recordo que érem a París i ell es va entestar a anar a Euskadi. El vaig passejar per París per a distreure'l, però ell tenia la idea ficada al cap...

—I, doncs, per què us vau deixar homenatjar, si no us agradava?
—Ho vaig acceptar perquè el feien al meu poble. Però no em quedaré tranquil fins que el país no faci l'homenatge a aquesta gent, als morts del nostre plet autonomista de Catalunya, d'Euskadi...

—Oi que anàveu per capellà?
—Jo sóc capellà i mig... Vaig fer tots els estudis de seminarista, Humanitats, Llatí i Hebreu... Jo volia ésser un capellà com cal, molt pur...

—I no vau gosar?
—No...

—Ara, us sentiu optimista?
—En sóc perquè conec Catalunya, sé que és brava. Però em faria por, ara, anar de diputat o senador. Tot és molt més complicat i més perillós. Són molta gent. Veiem que hi ha discussions per coses que són petites, que fan riure...

—I és que abans no passava tot això?
—No ho sé... Però jo he viscut amb en Macià manifestacions ben grosses. O com l'exposició de primitius a París: hi vam traslladar àbsides, altars, ho vam fer amb el mètode italià...

—Això fou el 1936, al Museu Jeu de Pomme, oi? Es tractava de salvar el tresor artístic de Catalunya després del desgavell de la guerra...
—...Sí. Però, ara, no sóc amic de dates. M'agrada viure aquest moment intensament. Quan seré encara més gran, vull dir vell, m'agradaria escriure sobre aquesta aventura. Vam traslladar trossos d'església i tot... Quina època, aquella! Els festivals de música que feien a Barcelona. Amb en Gerhard, que és mort... Els hem perduts... La BBC encara en parla.

—Vós, què us sentiu més, poeta o polític?
—No crec en la poesia vaga d'aquells que escriuen només per a ells. La poesia té una funció social.

—Segurament el que heu estat més és aquell conseller de Cultura que tanta gent encara recorda, oi?
—Sí... Vaig enfocar la Conselleria de Cultura per a tothom. Vaig buscar els principals pedagogs de l'època; en Vergés, en Martorell, en Fabra, en Vila... Després, vaig organitzar la República d'infants de Vilamar, aquella república governada pels mateixos infants. Els professors només eren senadors. Els nens votaven els seus representants, imitaven els pares. Hi havia nens que es venien el seu vot per patacons, estampetes, boles... En tota aquesta feina, hi vaig trobar l'ajut d'en Manuel Ainaud. He treballat molt, però no m'agrada posar-me plomes al cap. Vull recordar en Pau Vila, amb qui em vaig trobar no fa gaire; era tota una institució. El dia que ens vam trobar ploràvem tots dos com unes magdalenes. Ploràvem i cantàvem la cançó dels mariners, que era el símbol de l'autonomia. En Macià sempre deia: «Si produïu l'espurna, l'incendi s'escamparà...». Ens ho deia quan fèiem els exercicis militars.

—Com era en Macià?
—L'home més perfecte en tots els sentits; físic, moral, en el de la família. Quan era fora, s'enyorava sempre de la dona i de les filles. Era un home pràctic i familiar alhora. No en sentireu dir mai mal als seus enemics. Jo també he volgut ésser així...

—Quan éreu a la Conselleria de Cultura, demanàveu col·laboració a tota classe de gent, vull dir a gent que no pensava com vós?
—Oh, i és clar que sí! Recordo que una vegada, en ple Parlament, un socialista em va dir que no érem prou socialistes. I ja des del primer govern de la Generalitat hi havia socialistes, com en Campalans...

—Per què no heu escrit unes memòries, vós que teniu tantes coses per a recordar i per a dir?
—I quan voleu que les faci? No he tingut temps. Els meus poemes, els he escrits a la presó. No he treballat mai aïllat... El dia que vaig arribar davant de la premsa, hi anava amb un «trac», Em deia: «serà una mena de toreig»...

—Recordeu alguna imatge d'aquells temps de la República?
—...Veig un míting a la plaça de toros, davant d'una gentada immensa i que jo havia d'improvisar. No sabia com començar. I, sabeu com me'n vaig sortir? Doncs vaig començar a descriure el que hi havia allà, que tots els que m'escoltaven eren com una copa immensa feta de carn, de cors, i com més me'ls mirava més formaven una copa, una copa que aixecava com un calze al cel de Catalunya...

En Ventura Gassol ha tancat els ulls i ha estret la mà de la dona. S'ha fet un silenci, lleuger, només l'aire que movia les branques de l'olivera. El parent s'ha aixecat i ha dit que ja n'hi havia prou, de conversa, que en Gassol es cansava. Tots han començat a parlar mentre en Gassol deixava anar un somriure mig innocent mig foteta. El brogit dins de la cambra no el privava d'observar. Han pujat els meus fills i se'ls ha fet acostar. Lentament, amb deix tremolós, l'home ha iniciat La cançó dels mariners, la que fou l'himne de la república dels infants de Vilamar:

«Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau».

En Ventura Gassol s'acomiada tot dient-me «germana». Els nens, embadalits, esperen la continuació de la cançó. Quan tornem a enfilar el camí ple de pols, entre els ceps i els presseguers, penso que no sé quina imatge he retrobat del vell record familiar. Les circumstàncies de l'estranya i etèria visita han donat carpetada a una pila de temes que no he pogut ni tan sols encetar. Volia veure el Gentil del Pelegrí apassionat d'en Puig i Ferreter, l'amic personal d'en Tarradellas, el poeta que cantà més la pàtria que l'amor, l'ombra poètica d'en Macià, l'orador de masses, l'home que salvà tanta gent als inicis de la guerra, el seminarista i el profeta... I no sé ben bé què vaig retrobar. Potser la vella fotografia de la meva infància, on veig el poeta franciscà de la xalina al costat d'en Macià. O potser un dels darrers supervivents del naufragi, l'home que ha pogut sobreviure dins del somni perquè no ha deixat mai de somiar.

(Octubre 1977).

(Montserrat Roig. "Ventura Gassol, supervivent del naufragi", Retrats paral·lels. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vol. 3, 1978, p. 139-146)