"Dos sentiments pugnen ara dintre meu en haver de parlar en aquest acte acadèmic sobre algun tema de Teatre: una mena d'il·lusió i ensems un xic de temença. Temença en preguntar-me interiorment aquell: Quid valeant humeri del consell del pare Horaci, i il·lusió en veure la bellíssima ocasió que l'Escola Catalana d'Art Dramàtic em presta de poder exposar una de les idees humils que jo tinc i que, com més literatura catalana moderna llegeixo i més excursions faig per Catalunya, amb més cor em sento de propugnar-la.

Millor serà, però, que tota la intimitat i confiança que havia de posar en mostrar-vos aquell sentiment d'humilitat i de temença, la posi ara en confessar-vos que aquella il·lusió, de la qual també us parlava, arriba a ésser un xic malsana i tot. Aquesta confessió, quan no tingués altra finalitat, ja faria prou si contribuís, per poc que fos, a alliberar les meves paraules d'aquella mica de verí que els dóna sempre l'apassionament que sentim quan defensem maldament sigui la més petita de les nostres creences.

I és la creença que ara anem a propugnar, la desintegració absoluta de la majoria dels nostres escriptors de l'ambient i del poble on viuen, desintegració que explica en gran part l'allunyat que viu d'ells aquest poble. Això que passa en tota la literatura catalana en general i que no hem de confessar amb un aire de dolença —car Catalunya és prou rica en llums i paisatges i valors morals per a donar color i caràcter a tota una literatura—, passa també en la de teatre. En el teatre, però, hi passa amb unes agravants tan greus, que si, en referir-nos a altres casos de literatura, creiem suficient dir-ho amb aquell aire de dolença, en el cas concret del teatre, creiem necessari confessar-ho amb to de protesta.

I diem això perquè els autors de teatre, màrtirs de les empreses, no en tenen prou de no fer literatura catalana en el sentit del nacionalisme que exposarem, sinó que, valent-se de grans cartells, ens anuncien que n'han fet, arribant a fer-nos-ho creure i a dur-nos al teatre. Però, ai dels pobres que hi van amb aquesta set de trobar-hi elements que els facin veure no les coses grotesques que hi pugui haver a casa nostra, sinó les més vives, profundes i humanes de la nostra ànima! En sortiran una mica desil·lusionats i més d'un cop irritats i tot, en veure que aquella catalanitat que els prometien no era altra cosa que un reclam més relacionat amb comptaduria que no pas amb l'art, amb ells i molt menys encara amb Catalunya.

És per això que, en donar títol a aquesta conversa, he volgut escollir aquest tema del «Nacionalisme en el Teatre», amb els subtítols de «Teatre Poètic, Llegendari i Nacional», perquè és allunyant-se d'aquests tres tipus de Teatre que els autors, en general, deixen Catalunya sense un teatre propi i amb característiques prou fortes perquè li donin dret a presentar-se arreu del món, fent-se conèixer que és català no per la indumentària dels personatges, sinó per la psicologia i per l'ànima, que ja la tenim ben nostra i ben inconfusible.

Parlava de característiques prou fortes que li donin dret a presentar-se al món, perquè aquesta és l'única porta i l'únic camí per arribar a la creació d'obres de valor universal, que vol dir obres humanes.

No hem sabut veure mai quin interès pugui tenir presentar-nos a l'assemblea d'art del món, on hi són representades totes les nacionalitats i presentar-nos-hi amb uns vestits i amb un llenguatge que no sigui ben nostre, sinó manllevat o mal imitat d'una altra nacionalitat que ja hi té la seva representació. És evident que hi serà escoltada i atesa la representació autèntica i genuïna d'una França, per exemple, i no una imitació, per bona i justa que d'ella se'n faci. Per França en respondrà sempre un art francès, com per Rússia l'art rus, com per Catalunya hauria de respondre'n un art català.

Si, reflexionant ara un xic, seguiu la hipòtesi d'aquesta assemblea pressuposada i us pregunteu quines obres de teatre podrien representar-hi Catalunya, veureu que són escassíssimes. I és que els nostres autors, en sentir aquesta aspiració que ha de tenir tot artista, de fer coses d'un valor humà i universal que s'entengui arreu del món —el llenguatge de la humanitat, en aquest sentit, només és un—, o s'han encaminat a l'assemblea per mal camí, o, deixant el bo, creient-se fer drecera, hi han arribat fent marrada. I aquesta marrada els ha costat jo no diré la pèrdua de llur personalitat, que molts d'ells l'han salvada, aureolada i tot d'una llum de glòria i de geni; sí, però, la de la personalitat de Catalunya, que hi anaven a representar.

Uns hi arriben per camins de Racine, vestits encara amb deixalles pomposes de ropatges racinians; altres amb una mica de claror de foc shakesperià damunt la testa; altres amb el front ombrejat d'unes ombres ibsenianes, i uns altres, més tard, amb un xic d'il·luminisme i lluïssor tolstoiana a la pupil·la.

Amb aquesta afirmació no és que intentem defensar l'originalitat de l'obra d'art tant a ultrança que neguem a l'autor el dret d'imitar els grans models i fins de manllevar-los temes i tot. Els mateixos grans autors ens en donen l'exemple. Racine s'abeurà i nodrí la seva obra de les obres dels grans clàssics; així ho féu també Molière i tots els grans patrons als que ens hem referit; i, malgrat això, ningú no dubta que, escoltant la veu de la sang —que a cada nació té un so diferent i és sementer d'unes llavors pròpies— i esguardant i amarant-se de l'ambient de ciutat i de Natura que els voltava, tots arribaren a ésser i són encara considerats, per llurs obres, com a figures representatives del geni de llur terra.

I ara diguem de pas i no endebades que aquests grans mestres del Teatre arribaren a representar el geni de llur terra, sense deixar-s'hi menar pel homes ni coses ni detalls massa típics. Dèiem no endebades, perquè en el camí de poder-nos presentar al món amb el cap alt —perquè sigui pel front que se'ns conegui que som catalans i no pel séc que ens hi pugui haver deixat aquesta barretina que tant temps hem dut calada—, els nostres autors, en general, i especialment els de teatre, s'han fixat una miqueta massa amb aquesta barretina. I, en expressar-me ara així, vull referir-me a tota la sèrie de detalls i de tipismes superficials i que els temes ja s'han cuidat d'anar fent perdre. D'entre tots aquests tipismes he escollit la barretina, perquè la considero com el coronament de la infinitat de nicieses i d'idiotismes que han posat en boca dels personatges catalans, i d'una manera especial dels nostres pagesos, pagesos que no han d'estar gaire agraïts als nostres autors, excepció feta d'alguns que no anomenem, perquè m'he fet el propòsit de no anomenar-ne cap per a no sucumbir en aquell perill de les comparacions sempre odioses.

Deia que els pagesos no han d'estar gaire agraïts als nostres autors. Si recordeu ara la impressió general i dominant que us ha quedat de la psicologia del pagès de totes les obres que us siguin conegudes, veureu com és la d'un tipus d'home simple, flor d'incultura i de poca civilització i sense gaires línies de noblesa de passions, ja siguin aquestes passions virtuts, ja siguin vicis, que també els vicis tenen una certa noblesa quan són d'homes homes i molt més quan són fruits de creació d'una obra d'art. I com si això no fos encara prou, per damunt de l'obra hi veureu surar la nota curiosa i còmica, no aquella nota còmica d'un Molière, que us posa en contacte amb l'ànima dels personatges fins a fer-vos sentir i tot emocions profundament tràgiques, sinó una nota còmica superficial que no us diu res de l'ànima i us deixa solament una impressió de cosa grotesca, d'un grotesc incapaç d'inspirar-vos cap mena de pietat, ni aversió noble i humana, i sí de deixar-vos un xic de mal gust de boca i de repugnància vulgar.

Aquesta visió dels nostres terrassans és fruit d'haver estat vistos d'una manera desfocada des d'una finestreta de penya d'ateneu i valent-se d'elements folklòrics, no precisament els més humans i essencials que els haurien atansat a aquell sentit d'universalitat que ha de tenir l'art, sinó dels més superficials i accidentals. Això ha fet que ens n'hagin donat aquell tipus curiós i grotesc, quan, vist bé, ens haurien pogut fer reviure aquell home de seny i de virtuts i vicis nobles, vetlla gelós de costums i de la tradició, i no una flor de primitivisme i d'ignorància en ple segle nostre, sinó precursor, en aquells temes llunyans dels remences, de reivindicacions i de nobles revoltes que altres nacions que avui volem imitar han tardat anys en poder-les realitzar i imitar elles de nosaltres i dels nostres pagesos.

Moltes vegades, pensant en la rehabilitació dels nostres pagesos d'aquest tipisme que els ofega en la majoria d'obres del nostre teatre, he recordat els temps heroics de la nostra pagesia i les coses nobilíssimes que d'ella ens diuen en Torres i Bages i en Prat de la Riba, i m'ha semblat capir de quanta eficàcia no fóra que un dramaturg ens fes reviure de carn i d'ossos els pagesos, per exemple, d'aquells temes de Felip II —com tots els Felips, de mala memòria—, quan, per dir-ho amb paraules del mateix Prat, l'hivern projectava la seva ombra damunt de Catalunya. Llavors sí que, en lloc d'aquests espantaocells que hem vist ara, veuríem aquells vetlles eterns de la terra dels pares que guarda les cendres dels nostres morts i guardarà les nostres i la dels nostres fills. I reviuríem aquella gent encastada a la terra per tradició, per amor i per necessitat de viure, constituiria una mena de claustre matern on l'esperit català pogué arredossar-se i va tornar a sentir de nou el primer impuls de grillar i de créixer. I reviuríem també aquell moment de la redempció dels pagesos, la transformació de tota una munió d'esclaus en propietaris de la terra i l'adveniment de la gent pagesa a la vida pública, fent de puntal de les institucions catalanes en les grans crisis del segle XVII —i primeries del XVIII—, quan l'aristocràcia i burgesia estava en plena crisi d'esperit i fins de riquesa i tot. Quina majestat, quina noblesa i quina purificació no fóra pel teatre català una figura de pagès representant aquest vetlla de la nostra tradició! Quanta més eficàcia no tindria això que el fer sortir a escena un pagès bevent en porró, un alt personatge fent crítica dels nostres polítics actuals, o un altre de més ardit encara, cridant: «Visca Catalunya!» Massa sovint s'han posat crits semblants en boca dels personatges del nostre teatre i en situacions no del tot oportunes. Creiem que, per arribar a crear una situació tan alta de to perquè hi siguin escaients i no hi desentonin crits d'aquesta mena, cal un tremp no gaire menys fort que el d'un Shakespeare.

Resumint els conceptes que hem exposat, direm que en el món hi ha una comunitat de caràcters de les ànimes. Per a fer-me entendre millor deixeu-m'ho dir amb una forma més clara, encara que sigui errònia: hi ha en el món una ànima col·lectiva, universal. En el fons en podríem dir humanisme. Són els mateixos els sentiments, les tendències i les passions en l'ànima d'un rus, que en la d'un espanyol, o la d'un anglès, o bé d'un català.

És aquesta la raó perquè les llegendes, les cançons populars i les rondalles cabdals són universals i gairebé no coneixen fronteres. Aquestes llegendes, però, i cançons es presenten d'una manera distinta en cada terra que és com si diguéssim que aquella ànima col·lectiva, segons sigui la llum, el clima, el paisatge i el temperament de la gent de cada terra, s'hi manifesta també amb uns accidents o amb uns altres. Aquests accidents més o menys necessaris, dependents més o menys fatalment de l'ànima col·lectiva, són el camí de cada terra per arribar a aquesta ànima, de la mateixa manera que els nostres sentits són els camins per arribar a la nostra.

Dels nostres autors, uns han volgut arribar-hi per camins d'altres terres i no hi han arribat, com és natural, i altres, anant-hi pels camins nostres, han parat massa esment en ço que era llum i colors superficials i coses típiques, sense fixar-se prou en allò altre que tenien de valor humà i etern i s'han quedat també pel camí, no arribant a produir ni obres amb sentit d'universalitat, ni obres del tot nostres; car no han passat d'aquells accidents que ens són menys essencials."

(Fragment d'El nacionalisme en el teatre. Barcelona: Escola Catalana d'Art Dramàtic de la Mancomunitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, 1923. Extret de Teatre. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 149-152)