(Nit. Al fons, les muntanyes del Montsant. Per damunt de les muntanyes, el cel estelat. A l'esquerra i al lluny, alguns llumets de les finestres de les cases d'Ulldemolins. A terme mitjà i a mig aire de la muntanya, una cova buidada a la roca viva. Al fons de la cova, una claror lleu, rogenca i tremolosa d'un llum que s'endevina que ha d'haver-hi en un retomb; davant, una placeta voltada d'un marge tot cobert de verdor, i, arran, dos xiprers. Al peu dels xiprers un pedrís. En aixecar-se el teló, els estels es van ponent, els cims del Montsant van aclarint-se lleument, i molt a poc a poc, a la llum del crepuscle, i al fons de la cova, es sent una remor d'oració semitonada, llarga i monòtona, de la qual només s'entenen algunes paraules: FRA LLORENÇ, que resa:)

FRA LLORENÇ.— Oïu mon clam; si no, per què em donàveu
aquests sentits tan d'home i tan carnals?
A la nit i a les ombres em fiàveu
i ara en les ombres, i ara en les ombres,
valga'm Déu, val!
hi bracegen set flames que abrandàveu
amb la vostra ira...

FUMAT.— (Apareix de puntetes i a passos llargs, com no volent fer soroll, per un camí de la dreta, amb aire de basarda, pres i atret per aquella cançó monòtona que li fa por, però que, com un eco, va repetint d'una manera morta)
...amb la vostra ira...?

FRA LLORENÇ.— Foc infernal...!

FUMAT.— ...foc infernal...?

(Breus moments de silenci. El Fumat es detura i, mirant per tots cantons, amb la mà crida algú que ve per la dreta, i es posa el dit a la boca, imposant-li silenci. Entra en escena l'ESCAPÇAT, amb el mateix aire de basarda. De sobte, es torna a sentir la veu de Fra Llorenç dintre la cova, i els dos lladres es queden sobtats, com no podent tomar l'alè.)

FRA LLORENÇ.— La pedra del coixí encar no és prou dura,
que hi aviveu set escurçons mortals?
La cova feia encar poca paüra,
que veig que hi lluen, que veig que hi lluen
com a punyals...

FUMAT.— (Avançant a poc a poc.) ...com a punyals...?

FRA LLORENÇ.— Els ulls de set lleons que en la foscura
treuen espurnes...

ESCAPÇAT.— (Avançant a poc a poc.) ...treuen espurnes...?

FRA LLORENÇ.— Foc infernal!

FUMAT.— ...foc infernal...!

FRA LLORENÇ.— (De dintre la cova encara i en to de cadència)

Són les set figures vives,
són les set figures vives
dels set pecats capitals.

(Silenci. Els lladres s'aturen, a terme mitjà, en el camí que passa pel peu de la muntanya, enfront de la cova, que queda més alta; no gosen aixecar la veu, i guaiten tot sovint el llumet que hi tremola dintre.)

FUMAT.— És Fra Llorenç. Cada matí, aquesta hora, fa el mateix cant.

ESCAPÇAT.— D'això en dius tu cantar?
Si no que sigui el cant de les absoltes
O el plany d'algun fosser que enterra morts,
que ressona i s apaga a dins les fosses
i en pren aquest regust de cucs tan bo! (Riu.)

FUMAT.— Sempre surts amb els morts. Aquesta boca...

(Fent gest de tapar-li la boca)

sí que sembla una fossa bat a bat
quan l'obres per a dir-me aquestes coses,
que, al seu alè, es gira un aïret de por...

ESCAPÇAT.— De por? I no et cau la cara de vergonya?
Fas por als que viuen i tens por dels morts?
Mal ofici has triat i mala colla!
Ja ho saps que en Malhivern és capità
que vol la gent a prova, i quina prova!
L'últim que vam matar, com si el veiés...
tenia els ulls oberts... la barba molla...
—Et toca a tu —em digué: —Cap a l'avenç,
O al Pou del Mas Cabres, que no té sola...
sembla que encar me'l senti, espatlla avall,
més fred que un glaç, pesant com una mola...
Saps la lluna que feia pel camí?...
Era arran de l'avenc ja feia estona,
i no gosava de llançar-lo al fons,
d'ert i aferrat que me'l sentia sobre...
tenia por de rodolar jo i tot
darrera el mort, si... (Rient.)

FUMAT.—Calla!

ESCAPÇAT.— (Rient.)
I quina prova!
(De sobte, queden un xic sorpresos d'una remor que ve de cap a la dreta)
Són ells!
(Fent-los senyal amb la mà.)
Veniu! Van sense el Capità.

FUMAT.— Millor!

ESCAPÇAT.— Ja tens raó. Si tot tremoles.

FUMAT.— Com no he de tremolar! Aquest Fra Llorenç...

ESCAPÇAT.— I els morts que et fan aquestes pessigolles...!

(Arriba una colla de lladres saludant a cor.)

ROS.— Què hi ha, Escapçat?

ESCAPÇAT.— Mireu, matant la nit.

LLADRE 1r.— (Assenyalant el Fumat.) I aquell, què té, que no se'l sent piular?
(Cridant-lo.) Fumat!
(Més fort.) Ei!

FUMAT.— (Estirant-se de braços.) Tinc una son que em menja!

ESCAPÇAT.— La por sí que se't menja!

ROS.— Com! Té por?
Fumat, has escollit mala carrera! (Riuen tots.)

LLADRE 2n.— Que no el veieu? (Se'l miren tots i riuen més encara.)

FUMAT.— Ja podeu riure, ja!
Si Fra Llorenç apunta, encar vull veure
que us escapeu etzits com un conill
i amb les orelles dretes, ni una llebre.

LLADRE 1r.— Fra Llorenç? (Riuen tots.)

ROS.— No; si és ell que li fa por,
no és gens estrany, home; és que fa respecte.
S'agenolla, i els corbs li duen pa;
alça la mà, i tots els ocells hi vénen;
si passa un llop, el crida amb una veu,
que com un gos li llepa els peus i el besa.

(Tots es van quedant meravellats.)

LLADRE 3r.— Els corbs!

LLADRE 1r.— El llop!

ROS.— El llop!

FUMAT.— Diuen que és sant,
i que hi ha cops s'aixeca un pam de terra.

LLADRE 2n.— Calla, Fumat, em faràs por a mi i tot!

ROS.— Per tot Montsant i tot Serra La Llena
ha estalviat més sang aquesta por
que sobreïx d'aquesta cova negra,
com d'un pou embruixat, que el sometent
en pes. I més d'un cop arribo a creure
que fins el Malhivern té por...

MALHIVERN.— (Apareixent-los al mig de sobte i com si saltés d'un cavall que ha quedat deturat entre bastidors i que ell treu després per la brida.)
De què?

(Tots resten esglaiats i amb la respiració trencada.)

FUMAT.— (En veu baixa.) És ell!

ESCAPÇAT.— Ell!

MALHIVERN.— Ni de qui? En Malhivern
no sap què és por ni li ha vist la cara,
que no tem els que viuen ni els que ha mort
i fins burlar-se sap de la venjança (Assenyalant el cel)
d'Aquell de dalt que, quan li ve a tomb,
et perdona set vides o bé et mata (Tots escolten astorats i sense paraula)
Així passeu la nit, parlant de por?
Qui ha vetllat el camí de les Aubagues?

ESCAPÇAT.— Jo i el Fumat.

MALHIVERN.— I no l'heu vist passar?

ESCAPÇAT.— Sí; el rabadà de cal Pubill d'Aubarca.

MALHIVERN.— (Rient en to de mofa.) És massa tendre per un llop com jo!
No! El vell Nebot que ara ha sortit de Prades.

ESCAPÇAT.— Per aquí no.

MALHIVERN.— Que no hi sentiu de flat?
Si no en sou dignes d'aquest nom de lladres!
Lladres! Lladres? Deveu ser lladres bords.
Per mi aquesta muntanya és embruixada.
Aquest Montsant! Montsant? Mont maleït,
que sempre hi esguerreu les emboscades:
lluny d'aquí, al meu costat, sou llops com jo,
i aquí sou gossos que un no-res espanta
i us emboteix el flat i us tapa els ulls
i us lliga una cadena a cada cama!
Jo esperava trobà'l d'esquena a un pi
per escopir-li, a mig a mig de cara,
tota la bava que em va fer dragar
quan fou del sometent. (De sobte, cridant:) Ei! Ningú parla?
Sembleu morts o encantats! Ei! Que sóc jo!

FUMAT.— (Temerós.) Capità Malhivern, eixa muntanya...
vós ja ho sabeu bé prou... (Assenyalant la cova de Fra Llorenç.)

MALHIVERN.— Què hi ha? Què té!
Ni per dir el nom no et queda ja coratge?
Vine'm aquí! (Sacsejant-lo per un braç.) Mereixes més assots!(Cridant-li a l'orella.) És Fra Llorenç! Digue-ho amb veu ben alta! El maleït! Sí! (Sacsejant-lo més encara.) Crida: Fra Llorenç!

FUMAT.— (Amb una veu que se li ofega a la gorja.) Fra Llorenç!

MALHIVERN.— (Cridant.) Fra Llorenç!

FRA LLORENÇ.— (De sobte, es sent dintre la cova la veu de Fra Llorenç, i, girant-s'hi tots, veuen en la paret del fons de la cova l'ombra de Fra Llorenç,
que es belluga.) ... i l'alba clara! (Els lladres van per fugir, tots esglaiats.)

MALHIVERN.— Com! Tots aquí! (Es queden mirant, però cap a la cova, estamordits.) El que bellugui un peu!...

FRA LLORENÇ.— (Apareixent de la cova amb gran calma.)
Els estels de la nit i l'alba clara!...

MALHIVERN.— (Veient que li fugen tots i quedant-se sol.)
Ei! Aquí! Que sóc jo! Ira de Déu!

(En dir això, veient-se sol, mentre amb una mà duu el cavall per la brida, amb l'altra, traient-se una daga curta de la cintura, aixeca la mà en l'aire, com si amenacés Déu. Es queda guaitant fit a fit Fra Llorenç, com si la paraula li quedés a la boca, i no abaixant el braç, talment com si li hagués quedat sem. Fra Llorenç apareix amb gran pausa i va avançant a poc a poc. Duu una mena de samarra de pells i sandàlies. La barba blanca li cau fins a la cintura. Mostra el cap, descobert, un xic calb i es repenja en un gaiato que s'alça com un bàcul per damunt la seva testa. El dia va apuntant de mica en mica. Reprenent: el to d'una oració, diu:)

FRA LLORENÇ.— Beneïu el Senyor, a so de clarins,
el cedre, el pi i el roure i l'atzavara,
el blat dels camps i l'herba dels camins,
els estels de la nit i l'alba clara.
(En veure Malhivern, amb una gran dolcesa li diu:)
I et creus amb dret d'amenaçar-lo Déu?
No és fet ton braç per arribar-se al cel,
ni aquesta daga mal s'hi clavaria,
si això no fos per esquinçar-ne el vel
i fer-ne brollar un raig de llum divina
que enlluernés els ulls del teu cavall
i a tu te'ls fes obrir a la nova vida.
Desa la daga i alça els ulls al cel!...
(Molt suau.) Malhivern! Malhivern! Va! Va!

MALHIVERN.— (Baixant la daga, sense posar-se-la, però, a la cintura.)
I em crida!

FRA LLORENÇ.— Déu et crida.

MALHIVERN.— Què em dèieu del cavall?
El meu cavall te a prova la pupil·la:
no l'enlluerna el sol, ni el llamp més verd,
ni la claror de morts esblanqueïda
que, hi ha nits, fa la lluna pels camins,
i ni el foc de l'infern l'espantaria!

FRA LLORENÇ.— (Amb un somriure suavíssim.)
Així parlà del seu cavall Sant Pau,
i bé el va veure humiliar-se, un dia.

MALHIVERN.— (Rient.) Sant Pau? Sant Pau? Jo sóc En Malhivern,
i el meu cavall ni Déu me l'humilia:
a la Lluerta em vaig donar tot jo
perquè el diable li entrés a dintre.
Signat el pacte, féu un gran renill,
tragué espurnes pels ulls i les narines,
i d'aquell dia ençà que, esperitat,
se me'n duu amb la crinera esfereïda
i salta esbarzerars i salta avencs
i passa pels camins de pols més fina
sense deixar ni rastre del meu pas!

FRA LLORENÇ.— Què dius? Que no hi deix rastre del teu pas?
Doncs, i aquest tuf de sang que et fan les mans
que empesta els vents d'aquestes rodalies?...

MALHIVERN.— (Olorant-se una mà, suggestionat.)
Les mans? Calleu!

FRA LLORENÇ.— I la clamor de morts
que et segueix al darrera nit i dia?...

MALHIVERN.— Calleu! Calleu!

FRA LLORENÇ.— (Assenyalant-li el camí.) Escolta camí enllà!
no hi sents el plany dels òrfens i les vídues?

MALHIVERN.— (Girant-se inconscientment.)
Calleu, llengua de vespa maleïda!
(Amenaçant-lo.) Si em feu pujar!

FRA LLORENÇ.— (Dolçament.) Si és que t'hi veus amb cor...

MALHIVERN.— Amb cor? Jo, En Malhivern? Va, no em feu riure!

(En Malhivern va per pujar un caminet que porta a la cova de Fra Llorenç i, en donar el primer pas, se li endevina el dubte. Fra Llorenç, que ho coneix, li diu, encara amb més dolcesa.)

FRA LLORENÇ.— Va! Malhivern! Dóna un pas més, si goses

(A Malhivern se'l veu ple d'un recel gran. No sabent què contestar, dóna un cop de cap amb menyspreu i, com si volgués matar una veu que li parlés al cor i la por que li fa Fra Llorenç i que no pot dissimular, salta dalt del cavall, li venta cop d'esperó, i, allunyant-se bosc endins, canta:)

MALHIVERN.— Si jo corrés per la terra
com un dia jo solguí,
mataria i robaria
davant d'un Déu Jesucrist.
(Mentre aquesta cançó es va perdent bosc endins, Fra Llorenç diu la seva oració matinal amb pausa i solemnitat:)

FRA LLORENÇ.— Beneïu el Senyor, a so de clarins,
el cedre, el pi i el roure i l'atzavara,
el blat dels camps i l'herba dels camins,
els estels de la nit i l'alba clara.
Déu salvi els traginers del camí ral
de llops, de lladres i de gent malvada
i de les urpes del lleó infernal
que ens sotja del matí fins la vesprada.
Per la llum d'aquesta hora matinal,
la pau del cor ens sigui... (Queda un moment callat, sobtat per una veu de sanglot que es sent cap un camí de l'esquerra que es perd al fons. To de cadència) ...assegurada.

(Atansant-se cap on s'ha sentit aquell sanglotar.) Algú que plora... tan matí!
Qui sou!
Qui sou! Qui sou! (Silenci.) I era una veu humana...
Voldríeu dir-me, de la part de Déu,
germà, qui sou, que tan a punta d'alba
goseu pujar al Montsant? Qui sou?

(Li respon una veu de dona, trencada pel plor i encara llunyana, però que es va atansant:)

LA MARE.— (Del fons.) Qui sóc?
Fra Llorenç! Fra Llorenç! Sóc una mare!

FRA LLORENÇ.— I aquesta mare on va?

LA MARE.— (Del fons encara.) A on? A vós!

FRA LLORENÇ.— A mi? Com! Jo, la fi de cap viatge?
Jo vaig a Déu...

LA MARE.— Jo hi vull anar per vós,
i és un dolor molt gran que ara em dóna ales.

FRA LLORENÇ.— Si és un dolor qui us duu, és el mateix Déu
que us mena aquí.

(Apartant amb els peus les pedres i amb les mans unes branques d'esbarzer que queien damunt del camí.)
Pas! Pas; per una mare
afligida no hi ha camins prou plans,
ni herbei prou tou i bla a les seves plantes! (Atansant-se més al camí i allargant-li la mà.) Pugeu, deu-me la mà! Vos aida Déu,
com no he d'aidar-vos jo?
(Del camí del fons i, ajudada per Fra Llorenç, puja a la petita era del davant de la cova una dona alta i coberta d'un vel negre.) Pugeu, germana!

(En arribar al davant de la cova, esclata en un plor. Fra Llorenç la mira un xic meravellat, dubta un moment i, per fi, atansant-s'hi, i posant-li la mà a l'espatlla, diu:)

Per més gran que ara fos vostre dolor,
penseu que trepitgeu terra sagrada!
Sou al Montsant; de cada gra de pols,
de l'herba més petita i amagada,
en brolla a dolls aquesta pau del cor
que entra pels ulls i deixa assossegada
l'animeta més tèrbola del món
i la més afligida i amargada.

LA MARE.— Més amargada que jo,
al món no en sabríeu d'altra:
mar de penes i dolors,
mar de fels i de vinagre,
no hi ha pau prou gran al món
que hi pugui tornar la calma!

FRA LLORENÇ.— Per ample i per pregon que sigui el mar,
Déu hi és present i l'omple banda a banda.

LA MARE.— No hi ha pau prou gran al món
que hi pugui tornar la calma!

FRA LLORENÇ.— Què hi ha més gran que Déu?

LA MARE.— El meu dolor!

FRA LLORENÇ.— Calleu! Què heu dit! Déu us perdó, germana!
És aquest plor coent dels vostres ulls
que us veda de tenir la vista clara.

LA MARE.— És el plor i els ulls i el cor
i el ventre que tinc de mare
que no es cansa de dar fills...

FRA LLORENÇ.— (No deixant-la seguir.)
Quina claror que us deuen fer a la taula!

LA MARE.— (Amb amarga ironia.) La que fan en la foscor
unes flames apagades:
claror de morts cor endins,
ombres al volt de la taula,
i, cel amunt, voleiars
de vels blancs i de mortalles!

FRA LLORENÇ.— Germana, quina mare sereu vós?
Parleu dels fills i recordeu mortalles.
Parléssiu de bolquers i llençolets
i de còfies de sedes enflocades
i de bressols del plomissol més fi...

LA MARE.— El bressol dels set fills meus
és una tomba glaçada:
per plomes, cendres i cucs;
per llençols, una mortalla;
per randes i cobrellit,
un pam de terra mullada,
a la nit, de serení,
i al matí, de la rosada.

FRA LLORENÇ.— I, d'aquests set fills vostres que heu tingut,
no us en queda ni un que us cridi: mare?

LA MARE.— Sí que ho criden, Fra Llorenç,
i amb la veu enrogallada,
del fons de la negra nit
d'aquella tomba gelada;
de dins d'aquest ventre meu,
que és una altra tomba blanca;
sí que ho criden, Fra Llorenç,
que enyoren la meva falda...
sí que ho criden! No els sentiu?
(Veu somorta i llunyana.) —Mare!

FRA LLORENÇ.— Calleu!

LA MARE.— Mare! Mare!
Veniu-nos a acotxar bé,
que se'ns menja la gelada!

FRA LLORENÇ.— Gelada! I com voleu que es gelin, vós,
si tots set dalt del cel tenen posada,
a la falda i al si del mateix Déu,
que és llum viva, i xardor i flama arborada,
que quan camina, el foc li va al davant
i fon com una cera les muntanyes!
No volgueu escoltar, no, aquestes veus
que us fa sentir el dolor mig apagades!
No sabeu vós les que us diria Déu
per boca dels ocells i els bons oratges
i el brogir de la selva, en nits de vent,
i el tremolar dels brins, a punta d'alba!
No escolteu més els fills dintre de vós
com ploren amb la veu enrogallada
i els sentireu amunt, amunt del cel,
com canten a la llum de l'estelada.

LA MARE.— (Apartant-se el vel endarrera i deixant-se'l ja caigut espatlla avall, mira en l'aire com si els volgués veure i, acotxant d'una revolada el cap, diu, adolorida:)
Parleu-me d'ocells i flors,
de bons vents i mals oratges,
però no em parleu d'estels,
que em fan morir d'enyorança!
Cada cop que els veig lluir,
em punxen, que ni atzavares,
que són gotetes de llum
que ragen de ses mirades,
que són capets dels seus dits
d'aquelles carns tan rosades,
que són floquets de cabells
lluents ni l'or ni la plata,
que són miquetes d'esmalt
d'aquelles dentetes blanques...
No em parleu, doncs, no, d'estels,
que em fan morir d'enyorança!

FRA LLORENÇ.— Germana, beneïda fóreu vós,
si aquest enyor per vostres fills que us mata
sabéssiu de sentir-lo igual per Déu!
Cada dolor llavors fóra unes ales
que se vos en durien cel amunt,
per aquest mar de llum sempre en bonança!

LA MARE.— (Exasperada.) Em parleu dels cels de llum,
i el meu cor n'enyora d'altres:
cels de terra feta carn,
carn de nadó feta galtes,
galtes fetes roseret
tot florit de roses blanques,
de roses color de sang,
de roses un xic morades
i clavells de mil colors
tots esclatats en besades!
No hi ha llum prou gran al cel
que pugui deixar apagada
aquesta set de petons
que tenim totes les mares!
No em parleu, doncs, més de llum,
ni dels cels ni l'estelada;
parleu-me dels set fills meus,
l'únic que em consola encara.
Fra Llorenç, vós que sou sant...

FRA LLORENÇ.— (Interrompent-la.) Un humil pecador com tots, germana!

LA MARE.— (Seguint.) I sentiu la veu de Déu
en el fons de les ventades,
i en les cançons dels ocells
i en la remor de les aigües,
voldríeu dir-li en nom meu,
com a dret que hi tinc de mare,
quin pecat hauré fet jo
que hagi expiat poc encara
amb la vida de set fills,
que són set vides de mare?

FRA LLORENÇ.— I com voleu que pugui escoltar Déu,
si us sento plorar a vós. Ell només parla
les hores de silenci i pau al cor.
Assossegueu-vos, doncs; seieu, germana;
el xiprer és bon company silenciós,
d'ombra tan lleu i dolça, que encomana
aquest aire de pau i de repòs
que, com un rou finíssim, en davalla,
vestit d'aquesta austeritat tot l'any
i encès hi ha temps d'una claror sagrada,
com si s'hi ocultés el mateix Déu
i no podent-ne contenir la flama.
En nom d'Ell, doncs, i a la presència d'Ell,
que penetra el secret de les muntanyes,
digueu-me, ara, la vida que meneu,
per si hi trobem la culpa no expiada.
Sou humil?

LA MARE.— Si la mort, gelosa amb mi,
m'ha fet besar set vegades
les cendres de set fills meus,
com no he d'ésser humiliada?

FRA LLORENÇ.— Avara?

LA MARE.— No desitjo altre tresor
que un fill meu que em cridés mare,
capet ros com un fil d'or,
blanc i fi com una plata.

FRA LLORENÇ.— Sou casta?

LA MARE.— Com voleu que el foc impur
pugui prendre en mes entranyes,
si crien lliris tan blancs,
que fins la mort m'envejava!

FRA LLORENÇ.— Ja veig que les virtuts vós les dueu
a mig a mig del vostre cor, clavades
amb espases enceses de dolor
que mai cap goig impur podrà arrencar-les.
Però, escolteu! Refeu vostres camins,
mediteu bé la joventut passada!
El vostre pensament sempre fou pur?
Les vostres obres sempre foren santes?

LA MARE.— (Aixecant-se del pedrís, inquieta.) Fra Llorenç! (Inquietant-se més encara.)

FRA LLORENÇ.— Quin record tindreu més fosc,
que ara us ombregi així la vostra cara,
quan començava a resplendir tantost
de la claror d'aquesta nova albada
i de la pau que us renaixia al cor?

LA MARE.— (Exasperant-se.) No és cap record fosc, no pare,
que aquesta foscor és d'un crim
que revisc, com si fos ara.
No sap ningú si no Déu,
que no me'l perdona encara,
ni potser el perdoni mai,
que és prou gran...

FRA LLORENÇ.— (Interrompent-la.) Calleu, germana!

LA MARE.— Fra Llorenç, no puc callar,
que és com un nus que m'escanya!

FRA LLORENÇ.— Que us fatigueu!

LA MARE.— Com un foc
que se'm menja les entranyes.

FRA LLORENÇ.— Confesseu-lo, doncs, prest davant de Déu,
que ara us vetlla, us escolta i us empara.
I el crim fou...

LA MARE.— (Interrompent-lo tràgicament.) El crim més negre d'amor
que pugui haver fet cap mare.

FRA LLORENÇ.— I l'amor?

LA MARE.— L'amor fou l'amor d'un bes
que ensems gelava i cremava.

FRA LLORENÇ.— I aquell bes?

LA MARE.— Aquell bes engendrà el fill
que esperen que neixi encara.

FRA LLORENÇ.— I aquell fill?

LA MARE.— (Molt tràgica.) I aquell fill el vaig matar
Per vergonya d'ésser mare.

FRA LLORENÇ.— L'enterrà?...

LA MARE.— Qui? La terra que el colgà...
fou el ventre de sa mare,
bressol i tomba llavors,
tomba i bressol ara encara.

FRA LLORENÇ.— (Amb una gran pietat.)
Déu us perdó! Heu's-el aquí, el pecat.
Heu-vos-la aquí, la culpa no expiada
i que per vós van expiant els fills
i Déu ho sap si no són prou encara!

LA MARE.— (Exasperada.) Fills meus! Fills meus! No, meus, no,
que és la mort que us fa de mare!
Ara sento la fredor
d'aquella tomba gelada
que vaig obrir pel primer
i ara va xuclant-me els altres.

(En fer la confessió, la Mare va fatigant-se i, abatuda, es repenja en el braç de Fra Llorenç que l'envolta.)

FRA LLORENÇ.— Filla, que us fatigueu! Preguem de cor!
Que Déu vulgui escoltar nostra pregària:
(Solemne.) Pare nostre que esteu a dalt del cel...
(Fra Llorenç, en veure-la tan abatuda, li reclina el cap dolçament damunt del seu pit, passant-li el braç amorosament per l'espatlla, i ella hi resta com en un estat de desvari, dient:)

LA MARE.— (D'una manera monòtona i com no sentint l'oració de Fra Llorenç:) Sembla que me'l senti encara...

FRA LLORENÇ.— Sia santificat el vostre nom...

LA MARE.— La beguda era amarganta...
Ell lluitava ventre endins
amb la mort que l'espantava...

FRA LLORENÇ.— Feu que a nosaltres vingui el vostre regne...

LA MARE.— S'hi arrapava, ni un cranc
i cridava, mare! mare!
quines ungles té la mort!

FRA LLORENÇ.— Faci's la vostra santa voluntat...

LA MARE.— (Anant-se-li apagant la veu) Traieu-me a la vostra falda
que enyoro la llum del sol
i la llum de l'estelada... (Cadència.)

(La Mare queda com adormida. Fra Llorenç ha acabat de decantar el seu cap damunt del seu pit i, estenent les mans damunt d'ella, diu molt suaument i a mitja veu, cridant els ocells i volent deturar el dia:)

FRA LLORENÇ.— Canteu, ocells, i feu-li el son ben dolç!
Detura el curs del sol, o clara albada;
per les ferides vives del seu cor
la llum del dia encar fóra poc blana!
Il·lumineu, Senyor, mon pensament,
feu brollar dels meus llavis la paraula,
com un torrent de bàlsam i de mel
que la deixi ben sana, santa i salva!

(Moments de silenci. Fra Llorenç, amb les mans en l'aire i de cara al cel, esperant-ne alguna inspiració. De sobte, fa un gest de joia, content d'haver-la rebut. Com no gosant-la despertar, li dóna suaument un cop al braç. La Mare, com si es despertés d'un somni, i no comprenent bé aquella escena, escolta, i mira astorada per tots cantons, no sabent on es troba.) O germana!
Canteu, ocells, canteu!
Desperta't, sol!

LA MARE.— (Amb meravella.) Jo?

FRA LLORENÇ.— Vós també, germana!
És l'hora de !a llum i del perdó!

LA MARE.— Ai, si jo fos perdonada!
si pogués tornar a tenir
només un bri d'esperança.

FRA LLORENÇ.— Un bri dieu? Un mar! Un cel immens!
Amb aquesta llum nova que s'atansa,
una altra se us n'atansa per a vós
més encesa, més nova i molt més clara!

LA MARE.— Més clara que aquesta llum,
només pot haver-n'hi una altra:
un fill encès com un sol
o una filla com una alba.

FRA LLORENÇ.— Alba serà, damunt vostres camins,
que la vida i la mort us farà clara,
la filla que tindreu...

LA MARE.— (Interrompent-lo i amb exaltació.) Sí, Fra Llorenç?
(Exaltant-se més encara.) Fra Llorenç! Fra Llorenç!

FRA LLORENÇ.— Calmeu, germana,
calmeu els alegrois: si el goig és gran,
duu una tal penitència aparellada...

LA MARE.— (Interrompent-lo i amb esglai.) Oh! La mort me la prendrà?
Com m'ha anat robant els altres.

FRA LLORENÇ.— (Calmant-la i amb molta solemnitat.)
La mort no us la prendrà, si vós compliu
la penitència que us serà donada.
Així ho vol Déu: (Accentuant molt la paraula, amb to de precepte.)
no la podreu besar
fins al dia que sigui maridada.
Si la beseu abans, se us morirà!
Ho complireu com ho vol Déu?

LA MARE.— Sí, pare!

FRA LLORENÇ.— Beneït que ja sigui el seu enllaç...

LA MARE.— (Interrompent-lo exaltada.) La besaré! Oh! Sí!

FRA LLORENÇ.— podreu besar-la,
però llavors, qui morirà sou vós!
Ho complireu com ho vol Déu?

LA MARE.— Sí, pare!

FRA LLORENÇ.— Complireu les promeses en secret;
i si mai les sabés persona nada,
la vostra filla morirà també.
Ho complireu com ho vol Déu?

LA MARE.— Sí, pare!

FRA LLORENÇ.— (Joiós i solemne.) Tindreu, doncs, una filla!

LA MARE.— (Amb gran exaltació.) Fra Llorenç!

FRA LLORENÇ.— Aneu en nom de Déu, que l'alba clara
ja acaba d'oferir el seu darrer vel
al sol que l'ha vençuda i l'ha arborada!
Tremola el bri gebrat, canta l'ocell,
bot l'isard de content i el llop s'amaga!
I dels camins ja munten les cançons
dels primers munyidors que ara s'atansen.
(Al lluny es sent la cançó dels munyidors d'olives que es van atansant.)

LA MARE.— (Acomiadant-se i no acabant-se'n d'anar i besant-li les mans.)
Adéu-siau! Adéu!

FRA LLORENÇ.— Adéu-siau!

(La Mare es va allunyant, cobrint-se novament amb els vels i anant-se deturant de tant en tant, com dolent-li de perdre una sola paraula de les que diu Fra Llorenç amb solemnitat i exaltació.)

Floriu i amorosiu-vos a ses plantes,
camins gebrats! Canteu-li a prop, ocells,
i acompanyeu-la amb voladeta baixa.
Canteu, també, o munyidors
avars, que no deixeu, ni al cap de branca,
l'oliva encar verdosa pels ocells.

(De sobte, cap al fons de l'esquerra, s'albira un cor d'homes i dones treballadors, que avança pausadament i tot cantant. Se'ls veu amb unes mantes al coll i uns cistells al braç.)

Canteu-li amb veu melosa; és una mare,
duu set punyals clavats al mig del cor
com una Dolorosa desolada.

(La cançó va creixent de mica en mica. A la cima més alta del Montsant hi ha un tremolor de llum de l'alba que hi mor)

COR.— Les nines de per avall
se'n pugen a munyir a Prades,
que a la vora del Montsant
hi fa bones matinades.
A la punteta del sol
hi brilla l'estel de l'alba.

FRA LLORENÇ.— (Amb més exaltament.) Humilieu el front al seu davant
i flecteu, al seu pas, les rames altes;
dia vindrà que els àngels, dalt del cel,
li flectaran, humils, les seves palmes.
Canteu-li, doncs, canteu!...

(De sobte, Fra Llorenç i el Cor de les veus queden interromputs pel toc de l'«Angelus». En sentir-se la primera batallada, el Cor i la Dolorosa, que es troba entre aquest i Fra Llorenç, es deturen i, inclinant el cap, resten silenciosos, escoltant Fra Llorenç, que amb gran solemnitat i unció, quan tantost un raig rogenc de sol ixent apunta a les cimes més altes, diu:)

FRA LLORENÇ.— ANGELUS DOMINI NUNCIAVIT MARIAE.

TELÓ

(Primer acte de La Dolorosa. Valls: Arc de Barà, 1928; Barcelona: Imp. Internacional, 1928. Extret de Teatre. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 88-102)
 

* * *
 

La Mort de l'Ós simbolitza la lluita de l'home amb l'ambient ombrívol i supersticiós de la muntanya.

Aquesta lluita hi és representada, en al·legoria, pel diàleg entre els tres Cors i culmina en l'escena de la cavalcada dels llegendaris catalans.

'El Cor Invisible' encarna en La Mort de l'ós l'element sobrenatural i la superstició. 'El Cor de l'Escena' hi encarna l'home que lluita, i 'El Cor de l'Orquestra' el poble que condemna o aprova, es plany o s'exalta.

En aparèixer la cavalcada dels llegendaris catalans, el Cor de l'Orquestra adreça tres preguntes al Cor Invisible. Les dues primeres són respostes. A la tercera, el Cor Invisible ja ha callat. Tot queda suspès d'una gran silenci, trencat només, de sobte, per la veu clara d'una noia que en triomfa, prorrompent en un càntic de redempció. A aquesta veu d'altres veus han respost fins a fondre's totes en el gran cor final de suprema exultació per la victòria de l'home en la veritat i l'amor.

Matí. Al cel, van fonent-se els estels. Damunt de l'altar de pedra dorm la Dona-Llum. El Cor Invisible canta:

LA CANÇÓ DE L'ALBA

Quin tremolor de brins!
Quin voleiar de vels a les carenes!
Un infant?
Una verge?
Déu que hi somriu!

A la veu d'aquest cor, la dona es desvetlla i va alçant-se lentament fins a arribar a prendre un moviment rítmic de dansa.

LA DANSA DE LA LLUM

El moviment creix amb la llum que brolla i es colora d'ella mateixa. En arribar la llum al blanc, la dansa pren un ritme d'embriaguesa. El Cor de l'Orquestra canta:

LA CANÇÓ DE LA LLUM

Deu ales al pensament,
sigueu aloses de l'alba
que els dards de la llum ferí,
i volen i xisclen
i xisclen i volen encar més enlaire.
Xisclem, doncs, i llancem-nos al vent,
la cabellera esperitada,
s'esquincin tots els vels
i es precipiti al fons de la nostra ànima
aquest polsim d'estels
i aquest fi plomissol d'ales d'àngels
i aquest ruixim d'eternitat
que ungeix i tornassola les cascades,
i aquests torrents borbollejants
i aquesta mar esvalotada
de visions i pensaments
al fons de cada gota de rosada.
I, purs, beguem en la copa de Déu
i embriaguem-nos d'aquest vi que hi canta!
I cantem com orats que una febre consum:
nostre «Alma Mater» a la Dona-Llum!

La dansarina, en un gest de suprema follia, es llança enlaire i hi desapareix fosa en la llum.

Al lluny, el Cor de l'Escena canta:

LA CANÇÓ DELS CAMINS

Fia't als camins,
que hi ha qui t'espera.
No hi ha pelegrí
sense una delera.
Si sents un anhel
i en vols el guiatge,
alça els ulls al cel
i escull romiatge;
que tot bon romeu
que als camins es fia,
veu al davant seu
l'estel de la guia
que l'alè de Déu
al cel encenia.

A la veu de la Cançó dels Camins, que va atansant-se, els tres Cors canten:

LA CANÇÓ DE CATALUNYA

EL COR DE L'ORQUESTRA
—Si així s'arbora al vent nostre llenguatge
com si no haguéssiu conegut mai jou,
de quina raça sou el romiatge?
De quins camins? Qui sou?

EL COR DE L'ESCENA (atansant-se):
—Som d'una raça impetuosa i brava,
que un temps vencia monstres i gegants,
no la volem deixar avesar a ser esclava
i alcem el crit al cel: Som catalans!

EL COR DE L'ORQUESTRA
—I d'on veniu?

EL COR DE L'ESCENA (entrant):
—Venim de l'esclavatge.

EL COR DE L'ORQUESTRA
—A on aneu?

EL COR DE L'ESCENA
—Cap a la llibertat!

EL COR DE L'ORQUESTRA
—Refeu, doncs, els camins, que un sant oratge
temps ha, germans, temps ha que n'ha parlat!

EL COR INVISIBLE
—Al lluny del lluny una pàtria us espera,
per Catalunya al cel torna a brillar
aquell estel tan verd...!

EL COR DE L'ESCENA
—Quina dalera!

EL COR DE L'ORQUESTRA
—Oh, Catalunya, quin camí més clar!

ELS TRES CORS
—Via fora, germans! Enllà, enllà!

Al crit de «via fora», el Cor de l'Escena va per llançar-se cap al fons, braços enlaire, en un gest de suprem anhel. Apareixent, però, d'una revolada, la Dona-Llum, els detura de cop, com si els hagués enlluernats. Comença a ballar follament, i, suavitzant després, a poc a poc, els seus moviments, arriba a una dansa plàcida que els va encantant a tots:

LA DANSA DE L'ENCÍS

Una llum mística il·lumina l'escena i, en un moment que tots s'han prosternat, la dansarina s'asseu damunt la pedra de l'altar, plegant-se sobre ella mateixa i estenent les mans cap ah costats, amb aire d'imatge. El Cor de l'Orquestra canta:

LA CANÇÓ DE LA PRESÈNCIA DE DÉU

Oh Déu, quan fas sentir-nos ta presència,
com es sent gràvid nostre pensament!
Humilieu els fronts! Llengua, emmudeix!
Muntin dels cors les mils veus remoroses del silenci!
Déu és ací, adoreu!

Dels camins del fons apareixen Personatges de muntanya amb àmfores, corns i amples plàteres, portant pa, vi, oli i fruites. Comencen:

LA DANSA DE LES OFRENES

En oferir-li el pa, ella el pren, l'alça enlaire, el sol l'il·lumina i tothom queda en una mena d'èxtasi religiós. El Cor Invisible canta:

LA CANÇÓ DEL PA

Oh pa! Tens encara la llum d'aquella espiga,
que, un dia, el vent gronxà damunt del blat,
com un senyal de futura aliança
entre el temps moridor i l'eternitat!

De sobte, bot un isard a l'escena, un dels caçadors li avia un tret i, al so d'aquest tret, s'apaga la llum i desapareix tot amb un gran brogit de bruels i d'udols, de xiscles i de crits dels tres cors. A la claror intermitent dels llampecs es veu encara el caçador aviant el tret. De cop, es veu clar; després, en silueta, i més tard, convertit ja en pedra encantada de llegenda. És «El Mal Caçador».

El matí reneix. En fer-se la llum, es veu aparèixer del fons d'una cova un Ós blanc, caminant dret sobre les potes del darrera i amb un ós petit a cada braç. Deixant eh petits a terra comença:

LA DANSA DE LA PERESA

Altres óssos petits que van compareixent s'ajunten a la dansa. L'Ós blanc va centrant-los amb els seus moviments lents i llargs. Finida la dansa, asseient-se sobre una roca, voltat pels petits, asseguts a terra, els diu:

LA PROFECIA DE L'ÓS

Et delectabitur infants ab ubere super foramine aspidis...
(EX. CAP. XI-8 ISAIAE PROPHETAE)

L'ÓS
—Dia vindrà, fills meus, dia vindrà!
El llop viurà amb l'anyell.
Al mateix jaç veureu dormir, plegats,
el tigre astut i la innocent ovella!

Muntaran cel amunt barrejats,
el mugit del vedell,
el bramul del lleó,
i el bel, encar novell,
del tebi cabridet, tantost nadó.
El nen bident
podrà jugar innocent,
i dormir en pau
devora el cau
de la serpent.
El cabirol, la cérvola i l'ocell
no hauran de témer llosa ni parany.
Vingut que sia el temps novell, cauran
el dol ombrívol i el furtiu engany.
Ni mort greu ni lleu dany ombrejaran
la llum encesa al cim del meu Montsant.
Fills meus, veniu, seieu, oïu!
Sigueu sempre, com ara, de cor innocent,
i quan ja no em tindreu,
fidels, serveu
d'aquest vellet que us ha criat, el testament.
Viviu, viviu,
però estimeu!
En ser grans, no delmeu el ramat del pastor,
les nits de més paüra,
vegi-us passar de la cabana obscura
com una ombra que vetlla i no de por.
Viviu amb ell en pau:
la terra és bona,
la terra és bona, i el cel blau.
Si de germà,
un dia, el llop li féu,
feu-li de Déu, avui, feu-li de Déu!

Els óssos petits segueixen la Profecia de l'ós blanc, distrets, com si no en comprenguessin el sentit. En adonar-se, però, del nou to que va a prendre, atents escolten:

LA RONDALLA DE L'ÓS
(De la llegenda de Santa Gúdula segons Viélé Griffin)

L'ÓS
—Si hi havia un gran rei, quin gran rei!
i una mare abadessa.
Ambdós drets,
com avets,
al devora els camins de la llei,
l'abadessa amb un dolç tremolor d'alba encesa,
i ell, el rei,
amb un ímpetu i ferm com el tronc d'aquell pi,
que el llampec consagrà i embullà i migpartí.
Amador de festins, de combats i caceres,
amadora de pau, del silenci i de Déu:
ell, de ros, com el blat que daurà les garberes,
i ella, d'alba, com jo, ni una volva de neu!
Un matí,
el bon rei obrí els ulls vers la gran llunyania
i als cabells es sentí
una set de volar com el vent que hi brunzia
i al turmell li frisava la sang,
que en el fons de la selva, que al lluny s'ennegria,
veié passar nostre germà, l'Ós blanc.
L'arc tibant, corregué al seu darrera, brunzent,
els ulls en l'Ós i amb els cabells al vent.
I les garses, en veure volar un or tan fi,
li anàvem prenent els cabells bri per bri.

ELS PETITS:
-I l'Ós blanc?

L'ÓS
—De brunzent, se n'enduia, a l'enllà dels camins,
en sos ulls blau de cel, blanc de neu, verd de pins,
fins que oi que una veu el cridava amb un to maternal,
molt més dolç que el dels corns de la caça reial.
D'un antic Monestir veié, dreta, al dintell,
una mare abadessa més blanca encar que ell.
De tan bona com era —d'un sol gest de la mà—,
cridà l'Ós a sos peus.

ELS PETITS:
—I el gran rei?

L'ÓS:
—El gran rei a sos peus va també deturar.
No oblidéssiu, bon rei, li digué, tota humil,
que aquest lloc és sagrat, dels que fugen asil.
Seguiu, doncs, i deixeu
que l'Os blanc, d'agraït, ara besi mon peu.
Vós occiu
aquest Ós que de sota el mantell encobriu,
que ara ronca, enfurit i envejós de l'Ós blanc,
i que us encén aquesta set de sang.
Consirós, partí el rei, i tantost al palau,
va plorar, ni un infant, de dolcesa i de pau.

ELS PETITS:
-i l'Ós blanc?

L'ÓS:
—Va plorar, com el rei, de dolcesa, i després,
d'agraït, no deixà l'abadessa mai més.
I al costat de la santa, mateix que un anyell,
com la santa, anà fent-se més blanc i més vell.
L'abadessa l'amà amb tal tendresa de cor,
que, arribada que fou al llindar de la mort,
de deixar-lo, amb dolença vers l'Ós es girà.
I, en anar-li a dir adéu, el darrer que donà,
no va poder, haguer d'esclafir a plorar.
El senyor, compadit,
va fer caure una pluja de flors al seu llit
i tothom emmudí,
que a mig aire del cel el bon Déu parlà així:
«No ploreu! Adormiu-vos! Que us posin el vel!
L'Ós amat ja us espera a la porta del cel
per endur-vos enllà de la via eternal,
que fui jo en eix Ós blanc qui us guardà de tot mal».

ELS PETITS:
—Pare nostre, i de l'Ós què se'n féu?

L'ÓS:
—Es va fondre en la llum de la cara de Déu.
Ja ho sentiu, estimeu, si l'instint de la sang
us endinsa en la selva i enfonsa en el fang,
per l'amor als humans i la pau amb els seus,
d'Óssos blancs, que ara sou, podeu ser com a déus.
Estimeu! Estimeu!

En el moment de predicar la pau i l'amor als homes, sona un tret i l'Ós blanc cau. Els homes l'han mort! El Cor de l'Orquestra canta:

LA CANÇÓ DE LA PIETAT I LA POR

Ai dolor!
I aquell aire tan dolç de vellet que tenia!
Predicava la pau i l'amor,
i era tan bo,
que això féu
que volgués per sa boca parlar el mateix Déu.
I l'han mort, quin esglai!
Han clavat la paraula de Déu en la creu de l'espai.
Quina por! Quin esglai!

Al so dels corns de caça i de cants triomfals, arriben els caçadors amb l'heroi que ha mort l'Ós al davant. El Cor de l'Escena canta:

LA CANÇÓ DE L'HEROI

És ell! El brau! El brau!
L'avet dels cimals!
Tibant sempre, ni un arc, que apunta al cel,
d'un cop de braç, indòmit, despenjarà un estel.
Brunz tu, l'isard! Eslloma't, guineu!
Eriça't, senglar!
Tu, l'Ós ferit, besa-li el peu!
És el Sigfrid novell del Pirineu!

L'heroi comença a dansar. Els altres el van seguint fent gestos amb les armes i acaben amb una dansa guerrera;

LA DANSA DELS CAÇADORS

Presos de l'embriaguesa del ritme, cauen a l'entorn de l'heroi que segueix dret, amb un peu al cap de l'Ós mort i en un gest de victòria. El poble, després d'haver-lo aclamat, supersticiós, pren l'Ós blanc muntanya amunt, en processó fúnebre. De tots els camins munten bruixes i genis de la muntanya, llops i guilles, llebres, gats, òlibes i tota mena d'animals de rondalla.

A la visió d'aquest seguici i de la rara convivència d'homes amb sers fantàstics, els Cors de l'Orquestra i de l'Escena canten:

LA LLETANIA DE LA SUPERSTICIÓ

COR D'ORQUESTRA:
Contra els mals esperits que l'Avern congrià,
que a pedrades assoten el tendre vinyar.
Contra danys i perills i tota ombra de mal!

COR D'ESCENA:
Valga'ns l'ós val, ara i per sempre,
valga'ns l'Ós val!

COR D'ORQUESTRA:
Contra els mals esperits que es rebolquen orats,
en la boira que crema i neuleix els sembrats.
Contra danys i perills i tota ombra de mal!

COR D'ESCENA:
Valga'ns l'Ós val, ara i per sempre,
valga'ns l'Ós val!

COR D'ORQUESTRA:
Contra esguards mal donats, contra encisos i encants
que podreixen amors i corsequen infants,
Contra danys i perills i tota ombra de mal!

COR D'ESCENA:
Valga'ns l'Ós val, ara i per sempre,
valga'ns l'Ós val!

COR D'ORQUESTRA
Contra agulles i ciris i fil i verí
per matar i fer sofrir, fer el pa bord i agre el vi.
Contra danys i perills i tota ombra de mal!

COR D'ESCENA:
Valga'ns l'Ós val, ara i per sempre,
valga'ns l'Ós val!

COR D'ORQUESTRA
Contra ocells i mulasses i serps i dragons,
velles bruixes, follets i secrets d'oracions.
Contra danys i perills i tota ombra de mal!

COR D'ESCENA:
Valga'ns l'Ós val, ara i per sempre,
valga'ns l'ós val!

En arribar la processó fúnebre al cim de la muntanya, esclata una tempesta i desapareix tot entre xiscles i crits d'esglai. Precedida de gossos i cavalls en flames, comença a passar pel cel, vertiginosa, la cavalcada dels llegendaris catalans.

El Cor Invisible i el de l'Orquestra canten:

COR D'ORQUESTRA:
Mira l'escopeta
quin fum que li fa!
No se li veu cara
de brunzent que va!
Vola i no té ales
i en fa la remor?

COR INVISIBLE:
És l'ànima en pena
del Mal Caçador!

COR D'ORQUESTRA
Mira l'Abadessa!
que blanca que va!
El vel com li vola,
que fuat està!
Qui va descenyir-l'hi
i qui l'hi cremà?

COR INVISIBLE:
Són els dits del Comte
que la va encantar!

COR D'ORQUESTRA:
L'ànima damnada!
Cavall infernal!
Flames! Flames! Flames!
Ai, valga'ns Déu val!
És l'ànima en pena
del Comte l'Arnau?

A la tercera pregunta, el Cor Invisible ha callat. Del fons del silenci, gràvid de sentit, munta la veu clara d'una noia que canta:

LA CANÇÓ DE LA REDEMPCIÓ
(D'«El Comte Arnau», de Joan Maragall)

«Só la pastora enamorada,
canta que canta la cançó;
li he mudat bé la tonada
i he redimit el pecador.
D'ençà que jo així l'he cantada,
amb altra veu i altre acord,
ja no hi ha ànima damnada,
la cançó ha mort, la cançó ha mort.
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
I descantant, la redempció,
el Comte Arnau tenia l'ànima
a la mercè d'una cançó.
El que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat;
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.»

Com si tot i tothom es desvetllés d'un malson, els Cors de l'Orquestra i de l'Escena canten:

LA CANÇÓ DE LA VERITAT

Quina veu més nova!
Que clara ha parlat!
Ni Pena! Ni Ombra!
Ni Núvol daurat!
S'ha obert la poncella
de l'Eternitat
a la llum novella
de la Veritat!
També s'esbadellen
els secrets del món,
les coses sense ombres
que belles que són!

Esvaïts els núvols del fons, hi apareix la plaça d'un poblet del Pirineu, al bat del sol i sota un gran clamoreig de veus i de campanes. L'Heroi, dret a la vora de l'Ós blanc mort i estès als seus peus, obre els braços a una noia i, amorosos, es besen. Els caçadors, i el poble que irromp en la plaça, joiosos, els aclamen. Als primers acords de la Gran Sardana, prorrompen, exultants, els tres cors:

LA CANÇÓ DE L'AMOR

Ameu, que les coses són belles!
Ameu, que les coses són clares!
Sigueu plançons d'Humanitat!
Multipliqueu-vos més que les estrelles,
fulgides espurnes de l'Eternitat!
I passeu pel món,
com hi passen elles:
pluja de centelles
vers l'abís pregon,
brunzents de despreses
i, a mig cel suspeses
pel ferest embat
d'aquest Vent que en munta d'Immortalitat!

(La mort de l'ós. Barcelona: Catalònia, 1935. Extret de Teatre. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 133-145)