Ventura Gassol
1893-1980
Coberta del volum que recull l'obra poètica de l'autor, Poesia (1993), publicat en commemoració del centenari del seu naixement.
1. Poesia
CABELLERES VELLUTADES
Cabellera vellutada
de Jesús Crucificat,
que ets ungida i amarada
de penombra i soledat.
Tu qui, dolça i compadida
d'aqueix vell Sant Crist tan nu!
et reclous, tota la vida,
en l'oblit de l'angle bru,
compadeix el qui adelera,
ou el clam, dóna'm l'oblit
d'aquella altra cabellera
que em turmenta, dia i nit.
Era negra i tenebrosa
i odorant de fortitud
i volava al vent commosa,
com un bell serpent hirsut.
Joventut adelerada,
cobejant un nou turment,
sota el dol de la diada
la seguia impenitent.
La ciutat tota brogia
de la gran gernació
que, contrita, hi revivia
la tragèdia del Senyor.
Mes, d'aquesta gran història
de Jesús Crucificat
n'obscuries la memòria,
cabellera de pecat;
que eres negra i tenebrosa
com aquella del Crist nu,
i la gent era commosa,
quan et veien volar a tu.
Bell començ de la recança,
ja em subjuga el puniment,
qui en pogués haver oblidança
d'aquella hòrrida serpent!
Novament resplendiria
cambra meva de claror,
de nit, s'hi aprimaria
la tenebra del Senyor.
O la meva cambra austera,
violada, amb tal despit,
per aquella cabellera,
que no puc donar a l'oblit.
A les nits de més paüra,
jo la veig, millor que mai,
embullada en la foscura
i escampant-hi el fer esglai.
I la sento, remorosa,
que s'atansa cap a mi,
com una ala d'au negrosa
que m'augura mala fi.
I si en vull fugir, amb recança,
i encoman l'ànima a Déu,
oh divina esgarrifança,
me la sento dintre meu!
I llavors sóc l'au negrosa
i sóc l'hòrrida serpent
i el pecat i l'ombra afrosa
i só el goig i só el turment.
M'aconhorta l'esperança
que, al ser l'hora de la mort,
podré haver la deslliurança
del turment d'aqueix record,
i gaudir d'aquella ombria
que fa amable i que fa pia,
d'una dolça pietat,
cabellera vellutada
de Jesús Crucificat.
(Del poemari Àmfora. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 46)
MARE DE DÉU DEL CANDELER
En puniment d'haver perdut la nit
acaronant en va la fembra impura,
la vostra processó m'ha penedit
i sento dintre meu una paüra
de saber de pecat i d'ésser gran
i no merèixer més dur, la mà honesta,
tot l'esplendor i perfum d'aqueixa festa
com jo duia quan era més infant.
Enguany, no hi cremaré cera vermella,
que joventut m'ha pres amb meravella
i em converteix en home pecador.
Sota la boira dolça i olorosa
d'encens, jo hi portaré amb mà tremolosa
la flama de la meva passió.
(Del poemari Àmfora. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 48)
EL CORSER DE SANT JORDI
Sant Jordi té un corser adolescent
més blanc que els núvols d'una nit serena:
un corser esperit i flama i vent.
A mitja nit arriba d'Orient
vestit de llum d'estels i lluna plena.
El gentil cavaller duu un glavi ardent
amb el puny enramat de flors enceses
i al capdamunt una senyera al vent
de núvols fabulosos d'Orient
inflats de bons auguris i promeses.
Que demà, bon matí, aquest núvol blanc
el glavi el desfarà en pluja d'esteles
i plouran roses blanques i de sang
i es posaran al pit de les puel·les.
Passa brunzent damunt de la ciutat,
que el corser sempre corre i mai no es cansa
i cada any passa més esperitat,
que el terme del camí també s'atansa.
Enguany, que una rojor de llum i sang
de clariana als cims més alts s'augura,
el corser és més lleuger, subtil i blanc:
li ha nascut una ala a cada flanc
i, de brunzent que va, ni s'afigura.
Enguany ha renillat més fort que mai,
que ja pressent la fi que li arriba
dels camins sense terme de l'espai:
que en aquells cims d'aquella llum aspriva
haurà l'etern repòs que no hagué mai
en un ferm monument de roca viva.
Sant Jordi, apreteu els esperons,
som el jovent que ve al vostre darrera,
ens sentim cavallers i ens adelera
perdre'ns amb vós endins els horitzons
dalt el corser de nostres passions.
(Dels poemaris La nau i Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 71)
ELEGIA TARDORAL
Homo homini frater in patria
I
Amic de ciutat,
beat el déu que et mena a la muntanya.
No t'hi podia dur pas millor temps,
ni cap altra hora fora més sagrada.
Al cel ja es sent el tomb de la tardor
i estem al caure d'una dolça tarda.
Sota el portal obert al vianant
l'amistat t'hi farà l'estada amable
i l'olor de les fruites del canyís
que ja comencen d'ésser arrugades.
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.
Al pla negreja el verd avellanar
i les vinyes ja hi són mig apagades
i pel damunt hi sura el polsim blanc
dels olivers de testa aureolada.
Ara és el temps que torna poc a poc
aquell silenci greu de les muntanyes.
El cant de les plegades ja hi ha mort
i els remadors ja són en terra estranya.
Ara s'hi torna ja a sentir de nou
el dring llunyà de relles i d'aixades.
Ara els ocells no temeran ja pus:
a parelles les merles endolades
et passaran a frec a frec de mans
i veuràs com s'ajoquen refiades,
la pota en l'aire, el cap esplomissat
ben acotxat dessota de les ales.
Veus aquesta ombra que envaeix el pla?
És d'aquella carena més llunyana;
suara era una flama de ponent,
ara és fina com l'ombra que en davalla,
ara el capvespre l'ha cobert d'un vel
de setí fi i de seda amoratada.
No sents quina dolçor baixa del cel?
Som al tombar de l'hora més sagrada,
s'atansa aquell instant de la tristor
i de les cobejades enyorances.
II
Veus aquests cims i aquella llum enllà
i els camps i aquella mar ara llunyana?
Em veus a mi? Doncs jo sóc ton germà
en Catalunya nostra mare pàtria.
I aquesta pàtria que ara veus tan gran,
ai dolor!, és una pàtria encara esclava.
No veus aquell pagès darrera el bou?
L'amor li te la taula ja parada,
mes l'amor i la taula i ell i el bou
tots són esclaus, ja ho foren els llurs pares.
No sents sota el rafal del mas veí
aquella mare jove com hi canta?
Ella i el fill que bressa són esclaus.
Escolta, sinó, el cant. Quina tonada!
Veus allà al lluny devora de la mar
un monument de roca eternitzada?
És la Seu on reposa el nostre rei
tan alt i dret i fi com una espasa.
Mes, oh cendres del rei, no desperteu,
que com nosaltres també sou esclaves.
Altres cendres de reis, i catalans,
per aquest sòl de Déu són escampades:
esperen que una veu aleni fort
i es remouran en flames arborades,
que sota de les cendres hi ha el caliu
que ha d'abrandar la pàtria banda a banda.
Oh tu el pagès que cantes resignat!
Deixa el mantí i penja ja l'aixada
i a trenc de jorn empunya bé la falç:
segant, tot tu t'has de sentir un altre.
Desferma el bou i a cada cap de corn
dues teies hi siguin abrandades.
(Dels poemaris La nau i Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 78-79)
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella,
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
—Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!
(Del poemari Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 87)
LA CANÇÓ DELS MARINERS
Per aquesta vela blanca,
lleugera com un anhel
d'entrar sempre mar en dintre
i perdre'ns amunt del cel:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Per la fusta de la barca
que fa olor de bosc sagrat
i sap d'esma les dreceres
i els camins de llibertat:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Pels dos rems que al batre a l'aigua
hi fan una lluïssor,
com dues ales de plata
que degotessin claror:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Pel Menestral que infla la vela,
que és l'alè del mateix Déu
i se'ns enduu terra enfora,
que ens vol lliures com ens féu,
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
(Del poemari Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 91-92)
EL NADAL DELS MINAIRES
Quina rosada que ha plogut dels cels!
pluja de llum que fa la terra flonja,
els minaires l'han vist com una esponja
mullada i xopa de claror d'estels.
—Pugeu a flor de terra a fer les paus,
oh vells minaires, presoners de guerra;
sortiu d'aquesta tomba que us enterra!—
—Hi pesen massa lloses de palaus.
Pels esguards avesats a la tenebra
és massa tendra aquesta llum de gebre
i el cel d'aquesta nit és massa blanc.
Ja pujarem la nit tants cops promesa:
cada palau serà una pira encesa
i cada estel un degotís de sang.
(Del poemari Mirra. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 134)
EL GEGANT DE 99 FRONTS
A l'amic Josep Carner-Ribalta, en record
de la nostra ascensió a la torre Paramount,
de New York, un dia de boira.
Boira de New York!
Ombra d'ala d'àguila!
Aurèola de llum d'El Gegant de 99 Fronts
que, amb els ulls a la mar,
al vell món
i als abismes del cel sense terme,
somnia!
Boira de New York!
Cabellera
d'esperits, que 99 Vents tempestegen,
esfumadissa amb un tornassoleig
d'ulls de bruixa
que encisen i xuclen
i engoleixen!
Boira de New York!
Volva d'espai,
plomissol de les ales de llum
dels 99 Àngels que et vetllen i et fiblen
amb l'agulla
d'una set i una ardor inextingible!
Boira de New York!
Borrissol, —esventat
al sol bleix de l'anhel
dels 99 Béns que cobeges,—
del fons tebi del niu de Còndors
i d'Aloses gegants de xisclet d'al·leluia d'albada:
Whitman! Wilson!
Boira de New York!
Roca color d'òpal,
angular perennal d'on es llança a l'espai
el primer dels 99 Arcs,
pont de llum,
jou de pau dels dos mons:
Lindberg! Kellogg!
Boira de New York!
Mont Serrat per titans,
de 99 Cims
adormits en la calma beata
de tos dons posseïts
per damunt la maror
i el baveig de la mar
que els petits déus agiten!
Boira de New York!
Color fina d'absenta
que embriagues els ulls i el pensament,
a mig cel,
dintre el puny del Gegant Paramount que l'esprem,
hi batega el mig cor que et deixí, en holocaust,
en la Rosa dels Vents,
en la Creu
dels teus 99 Encantaments!
(Del poemari Mirra. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 139-140)
Cabellera vellutada
de Jesús Crucificat,
que ets ungida i amarada
de penombra i soledat.
Tu qui, dolça i compadida
d'aqueix vell Sant Crist tan nu!
et reclous, tota la vida,
en l'oblit de l'angle bru,
compadeix el qui adelera,
ou el clam, dóna'm l'oblit
d'aquella altra cabellera
que em turmenta, dia i nit.
Era negra i tenebrosa
i odorant de fortitud
i volava al vent commosa,
com un bell serpent hirsut.
Joventut adelerada,
cobejant un nou turment,
sota el dol de la diada
la seguia impenitent.
La ciutat tota brogia
de la gran gernació
que, contrita, hi revivia
la tragèdia del Senyor.
Mes, d'aquesta gran història
de Jesús Crucificat
n'obscuries la memòria,
cabellera de pecat;
que eres negra i tenebrosa
com aquella del Crist nu,
i la gent era commosa,
quan et veien volar a tu.
Bell començ de la recança,
ja em subjuga el puniment,
qui en pogués haver oblidança
d'aquella hòrrida serpent!
Novament resplendiria
cambra meva de claror,
de nit, s'hi aprimaria
la tenebra del Senyor.
O la meva cambra austera,
violada, amb tal despit,
per aquella cabellera,
que no puc donar a l'oblit.
A les nits de més paüra,
jo la veig, millor que mai,
embullada en la foscura
i escampant-hi el fer esglai.
I la sento, remorosa,
que s'atansa cap a mi,
com una ala d'au negrosa
que m'augura mala fi.
I si en vull fugir, amb recança,
i encoman l'ànima a Déu,
oh divina esgarrifança,
me la sento dintre meu!
I llavors sóc l'au negrosa
i sóc l'hòrrida serpent
i el pecat i l'ombra afrosa
i só el goig i só el turment.
M'aconhorta l'esperança
que, al ser l'hora de la mort,
podré haver la deslliurança
del turment d'aqueix record,
i gaudir d'aquella ombria
que fa amable i que fa pia,
d'una dolça pietat,
cabellera vellutada
de Jesús Crucificat.
(Del poemari Àmfora. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 46)
* * *
MARE DE DÉU DEL CANDELER
En puniment d'haver perdut la nit
acaronant en va la fembra impura,
la vostra processó m'ha penedit
i sento dintre meu una paüra
de saber de pecat i d'ésser gran
i no merèixer més dur, la mà honesta,
tot l'esplendor i perfum d'aqueixa festa
com jo duia quan era més infant.
Enguany, no hi cremaré cera vermella,
que joventut m'ha pres amb meravella
i em converteix en home pecador.
Sota la boira dolça i olorosa
d'encens, jo hi portaré amb mà tremolosa
la flama de la meva passió.
(Del poemari Àmfora. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 48)
* * *
EL CORSER DE SANT JORDI
Sant Jordi té un corser adolescent
més blanc que els núvols d'una nit serena:
un corser esperit i flama i vent.
A mitja nit arriba d'Orient
vestit de llum d'estels i lluna plena.
El gentil cavaller duu un glavi ardent
amb el puny enramat de flors enceses
i al capdamunt una senyera al vent
de núvols fabulosos d'Orient
inflats de bons auguris i promeses.
Que demà, bon matí, aquest núvol blanc
el glavi el desfarà en pluja d'esteles
i plouran roses blanques i de sang
i es posaran al pit de les puel·les.
Passa brunzent damunt de la ciutat,
que el corser sempre corre i mai no es cansa
i cada any passa més esperitat,
que el terme del camí també s'atansa.
Enguany, que una rojor de llum i sang
de clariana als cims més alts s'augura,
el corser és més lleuger, subtil i blanc:
li ha nascut una ala a cada flanc
i, de brunzent que va, ni s'afigura.
Enguany ha renillat més fort que mai,
que ja pressent la fi que li arriba
dels camins sense terme de l'espai:
que en aquells cims d'aquella llum aspriva
haurà l'etern repòs que no hagué mai
en un ferm monument de roca viva.
Sant Jordi, apreteu els esperons,
som el jovent que ve al vostre darrera,
ens sentim cavallers i ens adelera
perdre'ns amb vós endins els horitzons
dalt el corser de nostres passions.
(Dels poemaris La nau i Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 71)
* * *
ELEGIA TARDORAL
Homo homini frater in patria
I
Amic de ciutat,
beat el déu que et mena a la muntanya.
No t'hi podia dur pas millor temps,
ni cap altra hora fora més sagrada.
Al cel ja es sent el tomb de la tardor
i estem al caure d'una dolça tarda.
Sota el portal obert al vianant
l'amistat t'hi farà l'estada amable
i l'olor de les fruites del canyís
que ja comencen d'ésser arrugades.
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.
Al pla negreja el verd avellanar
i les vinyes ja hi són mig apagades
i pel damunt hi sura el polsim blanc
dels olivers de testa aureolada.
Ara és el temps que torna poc a poc
aquell silenci greu de les muntanyes.
El cant de les plegades ja hi ha mort
i els remadors ja són en terra estranya.
Ara s'hi torna ja a sentir de nou
el dring llunyà de relles i d'aixades.
Ara els ocells no temeran ja pus:
a parelles les merles endolades
et passaran a frec a frec de mans
i veuràs com s'ajoquen refiades,
la pota en l'aire, el cap esplomissat
ben acotxat dessota de les ales.
Veus aquesta ombra que envaeix el pla?
És d'aquella carena més llunyana;
suara era una flama de ponent,
ara és fina com l'ombra que en davalla,
ara el capvespre l'ha cobert d'un vel
de setí fi i de seda amoratada.
No sents quina dolçor baixa del cel?
Som al tombar de l'hora més sagrada,
s'atansa aquell instant de la tristor
i de les cobejades enyorances.
II
Veus aquests cims i aquella llum enllà
i els camps i aquella mar ara llunyana?
Em veus a mi? Doncs jo sóc ton germà
en Catalunya nostra mare pàtria.
I aquesta pàtria que ara veus tan gran,
ai dolor!, és una pàtria encara esclava.
No veus aquell pagès darrera el bou?
L'amor li te la taula ja parada,
mes l'amor i la taula i ell i el bou
tots són esclaus, ja ho foren els llurs pares.
No sents sota el rafal del mas veí
aquella mare jove com hi canta?
Ella i el fill que bressa són esclaus.
Escolta, sinó, el cant. Quina tonada!
Veus allà al lluny devora de la mar
un monument de roca eternitzada?
És la Seu on reposa el nostre rei
tan alt i dret i fi com una espasa.
Mes, oh cendres del rei, no desperteu,
que com nosaltres també sou esclaves.
Altres cendres de reis, i catalans,
per aquest sòl de Déu són escampades:
esperen que una veu aleni fort
i es remouran en flames arborades,
que sota de les cendres hi ha el caliu
que ha d'abrandar la pàtria banda a banda.
Oh tu el pagès que cantes resignat!
Deixa el mantí i penja ja l'aixada
i a trenc de jorn empunya bé la falç:
segant, tot tu t'has de sentir un altre.
Desferma el bou i a cada cap de corn
dues teies hi siguin abrandades.
(Dels poemaris La nau i Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 78-79)
* * *
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella,
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
—Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!
(Del poemari Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 87)
* * *
LA CANÇÓ DELS MARINERS
Per aquesta vela blanca,
lleugera com un anhel
d'entrar sempre mar en dintre
i perdre'ns amunt del cel:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Per la fusta de la barca
que fa olor de bosc sagrat
i sap d'esma les dreceres
i els camins de llibertat:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Pels dos rems que al batre a l'aigua
hi fan una lluïssor,
com dues ales de plata
que degotessin claror:
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.
Pel Menestral que infla la vela,
que és l'alè del mateix Déu
i se'ns enduu terra enfora,
que ens vol lliures com ens féu,
Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau.
(Del poemari Les tombes flamejants. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 91-92)
* * *
EL NADAL DELS MINAIRES
Quina rosada que ha plogut dels cels!
pluja de llum que fa la terra flonja,
els minaires l'han vist com una esponja
mullada i xopa de claror d'estels.
—Pugeu a flor de terra a fer les paus,
oh vells minaires, presoners de guerra;
sortiu d'aquesta tomba que us enterra!—
—Hi pesen massa lloses de palaus.
Pels esguards avesats a la tenebra
és massa tendra aquesta llum de gebre
i el cel d'aquesta nit és massa blanc.
Ja pujarem la nit tants cops promesa:
cada palau serà una pira encesa
i cada estel un degotís de sang.
(Del poemari Mirra. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 134)
* * *
EL GEGANT DE 99 FRONTS
A l'amic Josep Carner-Ribalta, en record
de la nostra ascensió a la torre Paramount,
de New York, un dia de boira.
Boira de New York!
Ombra d'ala d'àguila!
Aurèola de llum d'El Gegant de 99 Fronts
que, amb els ulls a la mar,
al vell món
i als abismes del cel sense terme,
somnia!
Boira de New York!
Cabellera
d'esperits, que 99 Vents tempestegen,
esfumadissa amb un tornassoleig
d'ulls de bruixa
que encisen i xuclen
i engoleixen!
Boira de New York!
Volva d'espai,
plomissol de les ales de llum
dels 99 Àngels que et vetllen i et fiblen
amb l'agulla
d'una set i una ardor inextingible!
Boira de New York!
Borrissol, —esventat
al sol bleix de l'anhel
dels 99 Béns que cobeges,—
del fons tebi del niu de Còndors
i d'Aloses gegants de xisclet d'al·leluia d'albada:
Whitman! Wilson!
Boira de New York!
Roca color d'òpal,
angular perennal d'on es llança a l'espai
el primer dels 99 Arcs,
pont de llum,
jou de pau dels dos mons:
Lindberg! Kellogg!
Boira de New York!
Mont Serrat per titans,
de 99 Cims
adormits en la calma beata
de tos dons posseïts
per damunt la maror
i el baveig de la mar
que els petits déus agiten!
Boira de New York!
Color fina d'absenta
que embriagues els ulls i el pensament,
a mig cel,
dintre el puny del Gegant Paramount que l'esprem,
hi batega el mig cor que et deixí, en holocaust,
en la Rosa dels Vents,
en la Creu
dels teus 99 Encantaments!
(Del poemari Mirra. Extret de Poesia. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 139-140)