Han passat ja cinc anyades. Fa poc, ha mort el rei Felip III de Castella i II d'Aragó. Francesc Puig també és mort, així com Ascasi de Còdol i mossèn Llorenç de Gósol. De fet, ha estat indirectament per mitjà d'aqueix home que he obtingut informació suficient del capità de Cabrera. Als meus cinquanta-tres anys, la tossuderia i el radicalisme causats pels ideals m'han fet perdre moltes coses, sobretot bons amics, els quals ja mai més no tornaré a veure. Tal vegada em trobo en la grisa edat on tot es relativitza, en què, com deia Arnau, els èxits es confonen amb els fracassos. L'odi que he experimentat envers aqueixa persona s'ha tornat afecte i fins i tot afany per recuperar la nostra antiga amistat. Ell tenia pla raó: odi i amor són el mateix sentiment.

(Del llibre Els fills de la terra. Tremp: Garsineu Edicions, 1995)

* * *

D'històries i anècdotes del contraban, el Jep i el Jepet n'estaven ben plens. Sabien la manera d'esquivar els carrabiners, coneixien els signes dels diversos pastors que els indicaven si el perill se'ls aproximava, escoltaven les informacions dels hostalers i paraven especial atenció al brogit dels animals salvatges. Si no en feien gaire, mal senyal: algú estrany campava pels encontorns. "Nits de lluna vella, nits de lluna vella amb el fardo a l'esquena —repetia el Jep—. Per cert, sabeu per què els paquetaires sempre fumen amb pipa? Doncs perquè el foc de la cigarreta els delataria."

(De L'olor de les pomes. Vilassar de Dalt: Sinopsis, 1999)

* * *

Us donaré uns consells: somrieu a la memòria de cadascú, perquè és fidedigna; pareu certa atenció a la de molts, ja que, tot i les fantasies consoladores de fets massa tristos i prou evidents, en podreu desgranar fragments de certesa. Feu cas dels poemes senzills, dels que us acaronin aquests entusiasmes com les gotes de la rosada o us els sacsegin, si cal, com el vent de la rufolada. I aparteu les cançons de gesta, saturades d'equívocs successos amanits amb rimes botides d'exageracions. Cerqueu la veritat en la transparència del sentiment, i no en la malaltissa raó sentimentalitzada que l'enterboleix. En la vida, no hi ha res de més raonable que tenir sentiments.

(De La treva de Talltendre. Tremp: Garsineu Edicions, 1999)

* * *

Les roques tenen formes capricioses entre la vaporositat de la neula. Amb els frontals, la Bea i el Santi il·luminen ogres petrificats. Les siluetes es recargolen talment com gegants amatents a escometre’ls. La imatge és tètrica, llòbrega. Ella té ganes, sense saber per què, de sortir d'aquell clot funest, d'airejar-se i fruir de la llum del dia amb la seva singular calidesa, d'obrir els ulls a la blavor del cel i d'exposar la pell del rostre al fred afilat del vent; tot, el que calgui, abans que romandre enmig d'aquells blocs calcaris despresos dels vessants aspres, alguns mig amagats per la neu però d'altres com desempallegant-se'n per seguir-los i empaitar-los.

(Del llibre El darrer pas. Tremp: Garsineu Edicions, 2000)